Institut Obert de Catalunya: el model de gestió de l'ensenyament públic català?

Fa uns mesos, ASPEPC·SPS va fer fer públic l'esborrany del Decret de Plantilles i provisió de llocs docents que estava tramant el Departament d'Ensenyament. D'aleshores ençà, molts docents ens han fet arribar llur incredulitat sobre el que, diuen, són exageracions per part nostra. Tanmateix, només cal fer una lectura superficial del text per a corroborar el que hem advertit reiteradament: es tracta d'una agressió sense precedents a la funció pública docent. El nou decret i el futur decret d'avaluació docent completen el quadre dels decrets de direccions i d'autonomia de centres, ja vigents. Una de les preguntes més freqüents que ens arriben és la del model de gestió que dissenyen aquests decrets. És fàcil de respondre, el model ja existeix, ja funciona i ara només es tracta de generalitzar-lo. Ens referim, òbviament, a l'Institut Obert de Catalunya (IOC), exemple d'opacitat sense parió.

És de domini públic que els llocs docents de l'IOC es proveeixen només mitjançant adjudicacions provisionals, com ara comissions de serveis. ASPEPC·SPS ha preguntat diverses vegades sobre aquest extrem i ha demanat al Departament la raó per la qual no hi havia vacants a l'IOC en el concurs de trasllats. Un exemple especialment còmic és la resposta de tot un director general en una mesa sectorial quan se li va preguntar sobre el mètode de provisió dels llocs de treball de l'IOC: “no ho sé”.

Però, pel que n'hem pogut saber, la cosa no acaba aquí. L'arbitrarietat sembla ser la marca de la casa més enllà de la manera en la qual s'entra a treballar a l'IOC. Sense altres criteris aparents que no siguin la pura animadversió personal, també es “despatxa” el professorat que hi treballa. Professionals que hi han treballat a plena satisfacció durant anys, que, de fet, han posat en marxa el centre, són avisats que no seguiran uns dies després que se'ls fes signar la seva petició de romandre al centre. Les raons adduïdes són, com a mínim, falses: manca d'implicació dels professors, que no només han col·laborat en tot allò que se'ls ha demanat sinó que, en moltes ocasions, han endegat ells mateixos els projectes que han funcionat; manca d'adequació al projecte del centre (inexistent) i, finalment, la ja famosa no adequació al perfil docent que, naturalment, tampoc ha estat prèviament definit. Val a dir que tots els afectats han superat l'única avaluació a la qual han estat sotmesos, vinculada a l'obtenció del certificat ISO. Que no hi hagi projecte ni perfils docents no ha estat obstacle, per cert, per a què altres centres també s'hagin abonat a aquests arguments per a fer fora la gent “inadequada”.

Però això no és tot. La direcció (vitalícia?) del centre pren les decisions sobre les comissions de servei en reunions de directors acadèmics (càrrec equivalent al cap d'estudis), de les quals no queda acta ni registre de cap mena. L'IOC, un centre on s'imparteix batxillerat, no té departaments, sinó “àmbits” (no hi ha, en temps tan “patriòtics”, ni tan sols Departament de Llengua Catalana). En aquesta estructura se subordinen els estudis de batxilletat als de GES, es mensyté el currículum de batxillerat de cara a les PAU i es provoquen disfuncions evidents. Però el professorat farà bé a no fer constar cap mena discrepància, que es respon de manera habitual amb frases com “si no estàs d'acord no et renovarem la comissió”… A l'IOC treballen, a més del personal en plantilla, altres professors en qualitat de col·laboradors externs. El criteri amb el qual se'ls retribueix és, com a mínim, fosc, per no emprar un terme més contundent. Però el que culmina la imatge de la gestió de l'IOC és el fet que, davant les reclamacions presentades per professors purgats del centre, la inspecció reconegui explícitament que no té cap poder sobre l'IOC. Això sí que és “autonomia de centre”.