IV Jornades de Secundària. Modes i tendències educatives

Durant les últimes dècades moltes modes educatives s'han incorporat al nostre sistema educatiu. En el passat ha quedat clar quines resultaven contraproduents i quines no. La moda de les fitxes i la de la matemàtica de conjunts en serien dos exemples. Així doncs unes modes han romàs i d'altres s'han extingit. El problema es tenir perspectiva de futur per saber si les que romanen ara són meres teories sense eficàcia provada o si, ans al contrari, elles esdevindran la solució al flagrant fracàs escolar vigent. Les escoles Waldorf, la Teoria de les Intel·ligències Múltiples o l'escola per projectes poden ser uns futuribles a discutir.

Aquestes IV JORNADES DE SECUNDÀRIA per tant, volen trobar un acord entre totes les parts per assolir-ne una conclusió clara. Diferents experts de vàlua reconeguda com Gregorio Luri, Alberto Royo, José Ramón Lacasa i acreditats representants de centres que estiguin posant a la pràctica el model del “Treball per Projectes” exposaran els seus coneixements des de visions pràctiques i teòriques. Després de cada conferència s'obrirà una taula rodona per poder opinar, preguntar i rebre respostes.

Dels resultats i dels acords d'aquestes IV JORNADES DE SECUNDÀRIA se'n farà un comunicat a Presidència, a premsa, al Departament d'Ensenyament i a la resta de partits polítics.

ASPEPC·SPS -amb la col·laboració d'ACESC i de la Federació SPES- us proposem aquestes jornades, dirigides al professorat de secundària. Us hi esperem!

L'activitat consistirà en quatre ponències, les subsegüents sessions de debat i anàlisi posteriors a elles i una taula rodona, a càrrec d'experts i des d'aproximacions diverses, segons el sector de procedència dels ponents, així com de taules rodones en què professors i professores amb docència directa a l'aula, debatran amb els ponents. Les ponències correran a càrrec dels següents experts:

• Gregorio Luri. Catedràtic d’Educació (jubilat) Secundària i Pedagog. Ha tractat abastantment el tema de les modes i tendències educatives al llarg d’una extensa producción bibliográfica.

• José Manuel Lacasa. Analista i estudiós dels sistemes educatius.

• Alberto Royo. Professor de Música i estudiós de les noves tendènceis educatives.

• Un representant, per confirmar-ne la identitat, d’algun centre que estigui posant en pràctica el treball per projectes.

La tria dels experts i participants als debats i taula rodona, respon a la voluntat d’aportar un ventall científicament acreditat i suficientment variat per tal que l’aproximació a la temàtica del curs es realitzi des de diferents perspectives professionals.

Del 9 d'octubre fins al 25 de novembre de 2015 a http://secundaria.info/cursos.php

• No afiliats: 40€.
  
  
• Afiliats: 20€.
  
  
• Dinar cloenda (opcional): +20€.
  
  

Durant les últimes dècades moltes modes educatives s’han incorporat al nostre sistema d’ensenyament. En el passat altres modes, que resultaren contraproduents, reduïren el nivell dels nostres alumnes i les seves capacitats. En foren exemples l’ensenyament per fitxes o la matemàtica de conjunts. Avui dia, per tant, cal tenir perspectiva de futur per tal de saber si les tendències educatives actuals que alguns experts proposen són meres teories sense eficàcia provada o si, ans al contrari, elles esdevindran la solució al nostre flagrant fracàs escolar. Les escoles Waldorf, la teoria de les intel•ligències múltiples o l’escola per projectes estan resultant exemples d’aquestes tendències que s’han posat a debat durant les IV Jornades de Secundària. Durant les mateixes diferents professionals de vàlua reconeguda com Gregorio Luri, Alberto Royo, José Manuel Lacasa o Sergi Sanmartí han assolit un elevat grau d’acord. D’aquesta entesa en presentem les següents conclusions.

Totes aquestes tendències educatives diuen trencar amb l’ensenyament tradicional. Amb aquest objectiu apliquen teories que ja s’han provat a altres països amb resultats incerts, unes experiències provades desenes de cops durant la història però abandonades per la seva ineficàcia. És a dir, aquestes escoles modernes diuen ser innovadores quan realment apliquen experiments educatius pretèrits amb l’afegit que no presenten dades contrastades que demostrin millorar el sistema d’ensenyament. De fet no hi ha literatura científica seriosa que verifiqui que aquestes modes puguin reduir el fracàs escolar de tots els nostres centres. És més, en cap tractat de psiquiatria, neurobiologia o genètica s’ha demostrat que al néixer el nostre cervell posseeixi: creativitat innata partint de zero, psicologia positiva que farà complir desigs en el futur, fenòmens quàntics causants de pensaments, memoritzacions prèvies al teu naixement o intel•ligències múltiples separades en el nostre cervell. Aquests fets, que defensen algunes de les anteriors modes educatives, mai no s’han demostrat científicament ja que esdevenen simples quimeres dels seus predicadors i resulten pura homeopatia pedagògica sense cap fonament neurocientífic. Malauradament molts polítics ignoren aquesta realitat i acaben creient en aquests teòrics. Aquests insisteixen tant que el seu cos teòric és cert que arriben a transformar la seva pedagogia en una simple creença o religió, mai no pas en una ciència amb dades contrastades.

Així, i amb l’aprovació d’alguns polítics ingenus, moltes modes educatives s’han incorporat al nostre sistema d’ensenyament rebaixant les exigències curriculars a canvi d’una felicitat immediata entre els alumnes. Si la bona educació busca que l’alumne arribi a ser millor, ara algunes modes educatives sols albiren que el nen sigui simplement feliç, no savi. Totes aquestes pseudociències no milloren universalment el nostre sistema d’ensenyament ni redueixen l’alarmant fracàs escolar pel simple fet que no es fonamenten en realitats. El que sí fan és reduir dràsticament els nivells d’exigència, els currículums a impartir i les competències lingüístiques dels nostres alumnes. Per aquesta raó aquestes modes educatives fan nens feliços a infantil amb uns percentatges de repetició gairebé zero però amb dificultats a secundària on la repetició dobla l’europea. Cal entendre que a l’aula s’han d’ensenyar veritats i que entre intel•ligència treballada i felicitat eterna sols hi ha una diferència, la mentida. L’esforç cultiva la intel•ligència com un fet real, i fins i tot la satisfacció quan assolim un desig, mentre que la felicitat esdevé un concepte abstracte i sovint utòpic. Les modes educatives persegueixen la felicitat abstracte oblidant l’ensenyament real dels continguts, és a dir, oblidant l’objectiu real de l’educació que és desenvolupar la intel•ligència de l’individu. Aquesta és una manera palpable de fer millorar a l’estudiant ja que, i està demostrat científicament, la intel•ligència neix més de l’esforç que de la genètica heretada. En fi, que l’exercici sostingut resulta més important que l’herència en l’adquisició d’aprenentatges complexos. Si deixem d’exigir en el nostre sistema educatiu aquest es degradarà, la qual cosa ja ha passat.

Una dada real que ratifica la manca d’exigència en el nostre currículum nacional són les proves PISA. Tots els països estudiats se’ls pot separar en dos grans grups, uns amb puntuació alta amb bona excel•lència, i la resta baixa amb nul•la excel•lència. Entre els primers hi ha països pobres del sud-est asiàtic i rics de cultura anglosaxona, tots ells amb currículums força rigorosos ja des d’infantil. Entre els segons hi predominen els que tenen continguts mediocres a totes les etapes. Queda clar que el principal factor que regula el nivell d’ensenyament no és la riquesa del país, ni la diversitat ètnica, ni els factors socials com alguns teòrics defensen, sinó la cultura i els nivells dels currículums exigits. Les nacions amb continguts escolars més estrictes obtenen millors resultats en PISA que els altres que no ho fan. El problema del nostre sistema ha estat la seva pedagogia innovadora que no para de buscar l’aprenentatge fàcil, feliç i baix en continguts. Malauradament l’únic que ha assolit són alumnes que estudien menys, és a dir, que suspenen més aquí i en les proves PISA. Per tant, i davant les dades internacionals, la solució al nostre fracàs escolar no són les modes educatives sinó que aquestes en són la causa. Per a millorar l’ensenyament cal doncs augmentar el nivell d’exigència, els currículums i la competència lingüística a infantil i primària per tal que els alumnes puguin assolir les fases educatives posteriors. Sense esforç, sense bons coneixements memoritzats, i sense un ampli domini de vocabulari, cap estudiant s’aproparà al seu potencial heretat ni podrà assimilar fàcilment més competències futures. Les modes educatives que diuen pretendre impulsar tots els potencials dels nostres alumnes cometen un error flagrant: no es poden engegar tots els potencials dels nostres fills per la simple raó que alguns són contradictoris. De manera natural molts nens tendeixen a l’egoisme que és contradiu amb el seu potencial altruista. Segons com eduquem reprimirem un potencial a canvi d’animar-ne un altre fent que un alumne maduri de manera positiva o negativa. D’altra banda aquestes modes educatives proposen potenciar la creativitat innata dels nens però com deia Bill Gates: necessites entendre coses per a poder inventar-ne de noves. En Picasso deia que la inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant. Sense esforç i coneixements memoritzats difícilment pots imaginar-ne de nous. Una ment sense gra no té pensaments com cap sac buit s’aguanta dret.

Resulta obvi que les modes educatives vigents esdevenen meres teories sense dades reals que les demostrin. I aquesta ha estat la conclusió de les IV JORNADES DE SECUNDÀRIA. L’objectiu ara fora poder aconsellar correctament als legisladors al respecte de les lleis que massa sovint redacten. Clarament s’ha fet palès que cada època ha tingut les seves modes educatives i que poques han romàs com a millores, ans al contrari, han desaparegut sota la seva ineficàcia per manca de fonaments reals. Les actuals esdevenen meres teories dissenyades des d’un despatx per pensadors deslligats del dia a dia i de l’aula. És més, aquestes modes han empitjorat el sistema escolar provocant un increment del fracàs acadèmic. Això ha malbaratat molts diners públics i molts esforços docents que ja veien inviables aquestes praxis. Resulta obvi que tot sistema d’ensenyament té els seus teòrics, que havent fugit de la pissarra, ara pretenen ensenyar a fer classes a qui encara roman a l’aula. La classe política allunyada de la realitat escolar i sense formació científica, confia massa en aquests pseudocientífics. En el fons cauen en la trampa que innovar és correcte i que tradició és arcaic, és a dir, que canviar és bo i romandre dolent, però en això no han aplicat cap criteri ni mètode científic, sols han escoltat el que el seu cervell humà, més emocional que racional, els vol fer creure. La nostra ment va sorgir per evolució sota les necessitats dels caçadors paleolítics. Aquest disseny no ha canviat d’ençà fa més de cent mil anys ja que la nostra d’espècie continua sent la mateixa. Per tant la nostra capacitat mental continua sent la mateixa de la d’aquells caçadors recol•lectors. El nostre encèfal va sorgir per potenciar les relacions humanes i les emocions per a la vida social, però no per a substituir-les amb lògica, càlculs i contrast d’hipòtesis. Per aquesta raó, i en plena revolució tecnològica, ens resulta més fàcil creure que innovar és millor que la tradició, quan ambdues tenen bo i dolent. Innovar serà bo si millorem un sistema, no si l’empitjorem, i la tradició serà dolenta si no ens permet millorar. La solució, per tant, resulta ben senzilla, cal simplement que els defensors de les actuals modes educatives s’apartin i deixin pas a uns centres d’ensenyament que sota contrastades pràctiques d’èxit, tradicionals o innovadores, més un major nivell curricular i un millor aprenentatge de la llengua ja a infantil, formin bones persones, professionals competents i humans orgullosos de formar part de la societat que els ha educat. En tot això caldria un coixí legal acordat entre esquerres i dretes que permeti que el sistema d’ensenyament sigui estable durant molts anys sense dependre de qui guanya les eleccions i d’una nova llei d’ensenyament cada quatre anys. En un context així les modes educatives ineficaces no destorbarien el sa ofici de la docència deixant que els centres d’ensenyament treballessin bé evitant experiments educatius no contrastats científicament.