Som dolents, però no iguals0

788 20/01/2005, 10:10    el-Periódico.-Vicenç-Navarro

L'Informe Pisa sobre el coneixement acadèmic dels estudiants dels països de l'OCDE documenta que el grau de coneixement de matemàtiques i comprensió de lectura dels estudiants catalans i espanyols està per sota de la mitjana d'aquells països. Aquesta conclusió ha generat un debat sobre l'educació a Catalunya i a Espanya als mitjans d'informació en què s'han reproduït interpretacions de les dades de l'informe errònies, que han facilitat l'aparició de diversos comentaris i propostes equivocades.

S'ha subratllat, per exemple, que l'Informe Pisa mostra que els estudiants de Catalunya tenen un coneixement superior a la mitjana d'Espanya, amb la qual cosa diversos rotatius han proposat a les autoritats educatives espanyoles que aprenguin del model educatiu català com un punt de referència. Catalunya, no obstant, no està per sobre de la mitjana d'Espanya. Tal com ha assenyalat el professor Francesc Pedró, un dels experts més coneguts en l'àrea de la qualitat educativa, els valors de l'Informe Pisa deriven de mostres estadístiques obtingudes a cada país i no reflecteixen els valors de tots els seus estudiants. Les molt petites diferències en el grau de coneixement matemàtic dels seus estudiants entre Catalunya i Espanya entren dins de la variabilitat estadística i no es pot concloure, com es fa erròniament, que reflecteixin diferències reals de coneixement matemàtic entre Catalunya i Espanya. No és així en el cas de Castella i Lleó i del País Basc, on les diferències amb la mitjana d'Espanya són estadísticament significatives i són més grans que les que es podrien derivar de variacions estadístiques resultat de la mida reduïda de les mostres.

Una altra correcció té a veure amb el comentari molt estès que som dolents, però molt iguals, una conclusió basada en el fet que la diferència de coneixement acadèmic entre els millors i els pitjors estudiants, tant a Catalunya com a Espanya, és de les més baixes de l'OCDE. Algun comentarista liberal ha arribat fins i tot a suggerir que som dolents perquè som massa iguals, i ha presentat la suposada ineficiència educativa del nostre país com a conseqüència de la seva excessiva igualtat. Una lectura detallada de l'Informe Pisa, no obstant, porta precisament a una interpretació oposada. La nostra ineficiència educativa està basada precisament en la seva desigualtat. Vegem-ho. Quan s'analitzen les puntuacions de coneixement matemàtic dels estudiants espanyols es veu que els que van a la privada (concertada o no) tenen una puntuació més alta que la mitjana de l'OCDE, mentre que els que van a la pública estan per sota d'aquesta mitjana. D'això alguns comentaristes n'han tret la conclusió que les escoles privades són millors que les públiques, i han utilitzat aquest resultat com una promoció de les primeres.

Però, tal com documenta l'Informe Pisa, quan la pública té la mateixa composició social d'alumnat que la privada, els resultats són pràcticament els mateixos. En realitat, l'Informe Pisa assenyala clarament que el punt més fluix del sistema educatiu espanyol (i que gairebé no es discuteix) és el de ser un dels països en què la variable classe social dels pares té més impacte a l'hora de configurar les possibilitats de l'alumnat a causa de la polarització del sistema.

Espanya és un dels països on l'escola té un paper més determinant a l'hora de reproduir l'estructura social, una realitat d'enorme importància i de la qual no es parla al nostre país, on la saviesa convencional sembla fins i tot negar l'existència de classes socials. L'Informe Pisa demostra que Espanya (i Catalunya) no és un país de classes mitjanes. Al contrari, és un dels països que té l'estructura social més rígida i amb menys mobilitat social, i l'escola és un element clau per a la reproducció d'aquesta polarització social.

Una causa, entre altres, que moltes famílies decideixin enviar els seus fills a la privada és el seu desig d'estar per sobre de la pública; i si aquesta té pocs recursos, no se'n necessiten gaires més per estar per sobre. Ara bé, tal com assenyala l'Informe Pisa, la pública és la que determina el nivell de qualitat educativa de tot el país. Els estudiants de la privada a Espanya estan per sota del nivell de coneixement dels estudiants privats mitjà de l'OCDE, i això com a resultat de la pobresa de la pública.

En realitat, la polarització social de l'educació no és bona per a cap classe social. Els països que tenen un nivell més alt de coneixement són aquells, com per exemple Finlàndia, que tenen unes bones escoles públiques multiclassistes. Els que tenen el seu sistema educatiu dividit per classes socials (com Espanya i Catalunya) tenen un escàs desenvolupament educatiu. La igualtat d'oportunitats és la millor recepta per al nivell educatiu de tots. La despesa pública educativa espanyola és de les més baixes de la Unió Europea. Tal com han documentat els professors Calero i Escardíbul (Finançament i desigualtats en el sistema educatiu a Espanya), Catalunya és una de les autonomies que tenia (l'any 2002) la despesa pública per estudiant més baixa d'Espanya (Espanya 3.161 euros, Catalunya 2.839) i el subsidi públic a l'escola privada més alt d'Espanya. No cal dir que la despesa pública no és l'única variable que condiciona la qualitat de l'ensenyament. N'hi ha altres que també la condicionen. Però això no nega la realitat que gran part del nostre subdesenvolupament educatiu és degut a la pobresa dels seus recursos, pobresa que explica al seu torn la polarització social de l'ensenyament. Esperem que els nous governs espanyol i català, més sensibles a la cohesió social, canviïn aquesta situació.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici