No ens mosseguem la llengua0

Lectures (563) 28/01/2005, 11:02  |  Avui.-Salvador-Cardús-i-Ros

Aquest dilluns al vespre havia anat a escoltar una conferència del professor Joan Solà, amb el títol Una llengua per al futur al Centre Cultural de Caixa de Terrassa. Més que una conferència, va ser una classe magistral en el sentit més digne de la paraula. Solà, un savi de veritat que demostra, a qui encara no ho tingui clar, que la ciència és fruit de la passió, ens va encomanar la convicció que el català, més enllà dels debats sobre la seva salut social, avui és una llengua extraordinàriament viva, i per tant, rica, canviant, complexa i, sobretot, plena d'enigmes per desentrellar...

Solà ens va explicar com els experts treballen pel català del futur. I jo vaig entendre que també era una manera de dir que aquest era un molt bon camí per treballar pel futur del català. Potser direu que sóc fàcil d'animar, però vaig veure tanta i tanta vida en aquesta llengua, tanta salut interior, i tan bona feina dels especialistes, que em va semblar que resistiria perfectament les actuals passes de grip que tots li diagnostiquem. Solà s'afegeix a la llista dels incansables -que no s'ha de confondre amb la dels imparables- que han treballat estimant aquesta llengua que disposa d'eines tan excepcionals i sovint úniques com els diccionaris de Joan Coromines, l'Alcover-Moll, la Gramàtica del català contemporani o el recent Diccionari del català contemporani que l'Institut d'Estudis Catalans ha penjat a Internet.

I vet aquí que l'endemà, dimarts, em trobo que els diaris em parlen d'una nova campanya a favor de l'ús del català de més de tres milions d'euros recolzada en dos elements simbòlics fonamentals: una dentadura postissa i la corda, un antic mecanisme dels rellotges i de les joguines de fa cinquanta anys. Ras i curt, dos emblemes que l'un i l'altre et transporten, pel que fa al temps, a l'antigor i pel que fa a la salut, a la pròtesi. Per acabar-ho d'arrodonir, l'eslògan proposa "donar corda" al català, que a part del sentit propi de la frase que significa "remuntar la part propulsora d'un mecanisme de rellotgeria" i que ara ja està en desús a causa de la pràctica inexistència d'aquesta mena d'artefactes -ara tothom es "posa les piles"-, generalment s'usa en el sentit condescendent d'"animar algú en les seves inclinacions, especialment incitar-lo a prosseguir parlant". És a dir, d'empènyer algú, enganyant-lo, a passar el temps per tal d'entretenir-lo i, sobretot, que no enredi.

Sé perfectament que això de la publicitat és un món de gran complexitat i que el fet que no m'agradi un anunci no vol dir que no sigui bo o eficaç. Vull dir que pot molt ben ser que la campanya de la Generalitat sigui fantàstica i que, el que passa, és que no va per mi. Jo no sóc ni un catalanoparlant que renuncia a utilitzar la seva llengua, ni algú que no l'usa habitualment per manca de coneixements o per tenir-hi poca fluïdesa, que són els públics als quals, sembla, es dirigeixen principalment aquests anuncis. Per no ser, passa que tampoc no em refio de les estratègies "pedagògiques i divertides", que és com defineixen la campanya. A aquests dos adjectius només li mancava el tercer que els sol acompanyar, que la campanya fos "engrescadora", i reconec que m'hauria enfilat per les parets. Tanta condescendència (el mateix defecte que tenia l'anterior campanya "Tu ets mestre"), trobo que embafa més que no pas estimula. Entenc la intenció de fer una campanya patriòticament laica, on l'ús de la llengua es dissocia de qualsevol motivació comunitària o, com es diu ara, identitària. Però llavors em costa d'imaginar per què la gent n'ha de fer cas: per què parlar català és graciós? La prova del nou es pot fer en aplicar el plantejament de la campanya a una llengua normal. Se'ls acudiria a l'Estat espanyol, francès o nord-americà promoure les seves llengües respectives dient que "cal donar-los corda"? O, dit d'una altra manera, ¿seria una dentadura postissa la que us transmetria entusiasme per aprendre a parlar una llengua que us fos forastera? Afegiu-hi que la campanya s'adreça a la franja d'edats dels 25 als 40 anys, és a dir, a gent que ni han conegut els mecanismes de corda ni els sol fer falta dentadura, i digueu, com va declarar el secretari de Política Lingüística, que al català "cal donar-li corda per tal que es mantingui viu". I tot d'una ja us feu càrrec que us parlen d'una normalitat assistida. Amb tota la modèstia de qui no entén de publicitat, però a mi la pròtesi dental que, presentada en plena onada de fred siberià sembla que tremola més que no pas que parla, i haver de donar corda a un mecanisme tan viu com és una llengua, em traslladen una idea de decrepitud que, francament, no em desvetlla gaire entusiasme. S'entén, ara, el xoc emocional que vaig viure en el trànsit que va de la conferència d'en Solà i l'anunci de la campanya, oi?

Des del meu punt de vista les dificultats de qualsevol campanya a favor de l'ús del català són enormes. Primer, i inevitablement, voler fomentar-ne l'ús és reconèixer que té problemes. Una llengua potser no es pot presentar com a "nova", ni amb un "nou sabor", o com una "llengua mousse", fàcil d'empassar. Però és que se'n pot fomentar l'ús suggerint que se li acaben les piles? D'altra banda, aquí i a tot arreu, la llengua és una eina d'intercanvi de missatges, però encara més d'emocions, de sentiments de pertinença i de lleialtats. Per això, parlar català sempre ha estat el mecanisme més directe i sòlid d'integració, amb la virtut de no exigir adhesions ideològiques a un model determinat de país. La segona dificultat, per tant, és aquesta: ¿es pot obviar la dimensió comunitària de l'ús d'una llengua per centrar-se només en l'aspecte individual? La qüestió principal en l'ús del català, ¿no hauria de ser afavorir la capacitat d'admiració cap a la llengua, és a dir, la vella qüestió del prestigi social? ¿Ho fa aquesta campanya? I, ¿no hauria estat millor assenyalar, com explica tan bé la professora Carme Junyent, que en una situació com l'actual -on a Catalunya hi ha parlants de més de 300 llengües-, el català té futur si esdevé el punt de trobada de tothom, la llengua franca, sense que sigui viscut com a llengua d'imposició estatal ni contra la pròpia llengua d'origen per a ningú? ¿Que no ho entenem que la nostra debilitat, de moment, és la nostra força?

Hi ha una darrera consideració: no dubto de que els actuals responsables polítics hi han posat tota la bona intenció, com en el seu dia ho feien els dels governs anteriors. Però, i l'empresa de publicitat -que no sé quina és-, ¿ja participava de l'adhesió a la llengua del país per compartir gairebé de manera somàtica els objectius de la campanya? Vistos els resultats, en tinc moltes reserves. ¿Saben que la Coca-Cola, per anunciar-se a la població hispana als mateixos Estats Units, va canviar de companyia i en va buscar una de culturalment espanyola? I acabo: si en lloc d'usos lingüístics en català s'haguessin anunciat iogurts, d'aquí a quinze dies es mesurarien les vendes i es passarien comptes amb els publicitaris. ¿S'ha pensat a condicionar el cost de la campanya a les millores objectives que se n'obtinguin, com ara incrementar un determinat tant per cent l'ús del català als espais i temps d'oci, que potser hauria hagut de ser l'objectiu principal? Perquè, si no es poden mesurar els resultats d'una despesa de cinc-cents milions de pessetes, amb intenció o sense, al final haurà resultat, només, una campanya d'autobombo governamental. Ja ho veuen: el meu eslògan lingüístic més estimat és "no et mosseguis la llengua".


facebook twitter enllaçar comentar


Tornar a la pàgina d'inici

Comentaris

Sense comentaris.

Afegir comentari

S'ha d'estar connectat per publicar un comentari.

Espai Personal Wiki Suport Twitter Facebook Youtube
Qui som què fem

Contacta'ns

Pots contactar amb nosaltres a la seu central o a qualsevol de les nostres seus territorials

Utilitzeu el Servei d'Atenció al Professorat per a consultes.

Política de privacitat i avís legal