Violència als centres escolars

Violència als centres escolars0

1767 27/02/2005, 14:23 El-Punt.-LLUÍS-MUNTADA #Violència escolar, #Salut laboral,

Un jove sevillà de setze anys ha hagut d'abandonar l'institut on estudiava perquè, després de fer pública la seva homosexualitat, un grup d'alumnes neonazis del mateix institut l'han vexat i amenaçat de mort. Continua prolongant-se, doncs, l'ombra de Jokin Zebeiro, el menor de catorze anys que -a causa de les constants pallisses i humiliacions que li infringien un grup d'alumnes del seu centre escolar- es va suïcidar llançant-se al buit des de dalt de la muralla de la ciutat de Fuenterrabia.

Una societat malsana és aquella en què els alumnes han de patir per la seva integritat física i psíquica a l'interior dels centres escolars. No podríem trobar una metàfora més descarnadament literal que aquesta, que expressa tan bé un preocupant estat de degradació general: els centres docents es transformen en una bombolla on s'arroenta la pitjor violència social. El cas de Jokin és la forma més desgraciada i extrema d'una infinitat de patiments que, de manera larvada o silenciosa o silenciada, recauen sobre molts alumnes dels nostres centres escolars. De debò volem que l'escola es converteixi textualment en una prova de subsistència, on els alumnes més desafortunats hauran perdut les ganes d'aprendre i la capacitat de relacionar-se i créixer en un medi feliç i respectuós? Víctimes i botxins alhora. El cas és que en la majoria de centres escolars abunden cada cop més les bandes d'alumnes extorsionadors, màfies que imposen la seva llei a través de l'atemoriment i la violència, grups que demostren fins a quin punt és real la penetració social de la ultradreta. I tot, moltes vegades, des de les inèrcies de la infrahistòria més preocupant: sense que els companys, els pares, els professors i les diverses instàncies hagin advertit les amenaces fins que no ha arribat el moment de lamentar-les. Les categories de desnonats són múltiples i diverses. Hi ha els botxins, que la majoria de vegades també són víctimes i acumulen una història personal molt dura.

Hi ha alumnes autosegrestats; són aquells que en un determinat moment s'han gosat enfrontar a les actituds dictatorials dels grups extorsionadors i n'han sortit tan malparats que, en una reacció de subsistència, s'han acabat integrant servilment al grup que els castigava, i així doncs, han esdevingut castigadors. Hi ha alumnes que, més que mal educats, són deseducats, és a dir, no disposen de cap mecanisme per distingir entre allò que és moral i allò que és immoral (i, per exemple, insultar a un company o fer burla d'un professor, forma part de la més estricta normalitat!). Hi ha professors que aboquen tones i tones d'energia a sufocar aquestes situacions i, en un acte heroic, intenten transformar les agressions en objecte de debat perquè els autors reflexionin i adverteixin el camí degradant que estan escollint. Hi ha professors que acaben la jornada fatigats, demanant l'hora.

Hi ha pares desesperats perquè no poden salvar el seu fill de la força centrípeta del remolí de violència que el xucla. Hi ha pares desesperats, que alimenten i legitimen per activa i per passiva l'agressivitat dictatorial dels seus fills, ja convertits -com diu el filòsof Antonio Marina- en Napoleons de barri. És evident que l'escola és un mirall. Potser el que reflecteix d'una manera més simètrica les diverses energies de la societat.

No hi ha, doncs, així en abstracte, cap forma de recuperació social que no passi per l'escola.

I no hi ha d'haver, doncs, així en concret, cap administració que permeti que l'escola sigui una fracassada per no haver solucionat uns problemes que no estava dotada per afrontar. Sense entonar un discurs dimissionari també caldrà plantejar-nos si l'escola, una instància educativa -important, però una més entre moltes-, podrà pal·liar ella sola fenòmens de violència que impliquen el conjunt sencer de les instàncies educatives i socials.

facebook twitter enllaçar comentar