HORES MORTES O RELIGIÓ0

577 02/03/2005, 09:48    el-Periódico.-Ramon-Plandiura/Advocat

El Consell Escolar de l'Estat ha tornat a debatre sobre escola i religió i, particularment, sobre l'acord entre Estat espanyol i la Santa Seu en matèria d'ensenyament i assumptes socials signat el 3 de gener de 1979. ¿Què té aquest acord que desperta tanta passió i que pot dividir per la meitat el Consell Escolar de l'Estat?

Segurament és que es tracta d'un acord que també divideix l'escola i els seus alumnes, un acord que configura una situació en la qual es reconeix que uns tenen un dret, el d'assistir a classe de religió catòlica, i els altres, un dret a un no dret, el dret a no assistir-hi.

M'explicaré. L'Acord del 1979, en la línia del Concordat del 1953, estableix que els plans educatius inclouran l'ensenyament de la religió catò- lica en tots els centres en condicions equiparables a les altres disciplines fonamentals. Així doncs, les famílies que optin perquè els seus fills rebin ensenyament catòlic en forma d'assignatura en tots els nivells i graus del sistema educatiu veuran satisfet el seu dret. ¿Però què passa amb les altres famílies, les que opten, o voldrien optar, perquè els seus fills no rebessin la formació religiosa en format d'assignatura dins de l'horari escolar?

La qüestió, per tant, rau en com transformar un dret a no exercitar un dret en un dret a exercitar-lo. O, en altres paraules, es tracta d'assegurar que el temps que unes famílies volen dedicar a l'educació religiosa dels seus fills, les altres famílies el puguin dedicar al que considerin més adequat per als seus. O, encara en altres paraules, de garantir que l'exercici del dret d'uns no imposi un temps mort als altres. Aquesta possibilitat, que es corresponia perfectament amb una dictadura confessional com la del 1953, difícilment es pot entendre el 2005 en un Estat democràtic no confessional.

PERÒ ÉS bàsicament així. L'any 1991, el Govern socialista, a fi que els alumnes que no assistissin a classe de religió no perdessin gaire el temps, va establir que se'ls organitzés activitats d'estudi en relació amb els ensenyaments mínims de les àrees del corresponent curs escolar. Devien entendre que era bo que aquests alumnes progressessin en la seva formació i el seu aprenentatge. La solució, dintre de les dificultats del model, semblava raonable. Els alumnes que, voluntàriament, assistissin a classes de religió, hi assistien. Els que no, es dedicaven a activitats d'estudi. No va ser possible. Sectors confessionals van entendre que aquestes activitats alternatives proporcionarien als alumnes un coneixement més fort de les matèries que, raonablement, els permetria més aprofitament escolar. No es tractava tant d'assegurar pels recurrents la formació religiosa dels seus fills, que ja la tenien assegurada, com d'impedir que els fills dels altres progressessin massa. L'argumentació era ben simple: si els fills dels altres avancen quan els seus són a classe de religió, se'ls està discriminant.

El Tribunal Suprem, en aquella ocasió, va ser sensible a aquesta argumentació i, per tant, es va haver de revisar la fórmula. Certament gens fàcil. S'havia de pensar en alguna activitat que no proporcionés als alumnes ni avenços massa apreciables ni instruments massa útils, però que els mantingués d'alguna manera ocupats. Aquestes hores mortes s'haurien d'acostar tot el que fos possible a la condició d'hora morta, però sense semblar-ho.

El nou reglament, que ha perdurat fins avui, va pensar en una activitat més light. Als alumnes que no assistissin a classe de religió se'ls ocuparia en inespecífiques activitats alternatives que de cap manera tractarien continguts inclosos al currículum. Amb aquesta fórmula es podia tenir els alumnes en temps lectiu sense fer res de lectiu, entretenint- los en quelcom no gaire important. La solució tampoc va agradar a determinats sectors confessionals, que la van tornar a impugnar. En aquesta ocasió, però, el Tribunal Suprem va recordar als recurrents una cosa tan elemental com això: l'exercici del seu dret no els legitimava per imposar als altres com havien d'exercir el seu dret al no dret.

POTSER, ALGUN dia, algú hauria de començar a ocupar- se seriosament d'aquest altre alumnat, d'assegurar que també ell i les seves famílies puguin triar quina formació i quin aprenentatge volen rebre en aquest temps. No n'hi ha prou de reconèixer-los el dret a un no dret, que se'ls ompli de serradures de colors una part del temps lectiu que és tan seu com seu és el d'aquells que l'utilitzen per anar a classe de religió. Potser algú haurà d'explicar a aquestes famílies, aparentment no afectades per l'Acord amb la Santa Seu, que aquest acord també prefigura què han de fer o no fer els seus fills mentre els seus companys són a classe de religió. Potser els tribunals s'haurien de pronunciar algun dia sobre el dret dels alumnes a no perdre el temps, sobre el seu insostraïble dret a l'estudi. Perquè, si no és possible compatibilitzar aquests drets, començaria a ser hora de qüestionar seriosament l'acord.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici