Educar els brivalls0

660 18/03/2005, 09:29    Avui.-Salvador-Cardús-i-Ros

De manera regular ens arriben informacions que ens obliguen a tocar de peus a terra en relació amb la idea que solem tenir sobre la condició humana, generalment massa optimista.

Descobrir, per exemple, que hi ha molts particulars -gent normal i corrent- que a canvi de diners es presten a passar immigrants per la frontera, de manera il·legal, afegint-se així a la cadena que controlen les màfies del tràfic de persones, és veritablement depriment. Veure com tota una colla de joves es presten a anar a votar per delegació i de manera aclaparadorament irregular en unes eleccions suposadament democràtiques per uns pocs i miserables euros a través d'una empresa de treball temporal, és decebedor. Constatar, com hauríem d'haver sospitat, que hi ha màfies ben instal·lades al nostre país -per exemple, a Marbella- amb el consentiment i col·laboració de molts professionals i institucions públiques i privades que, quan cal, miren cap a l'altra banda per no veure allò que saben, és indignant. Comprovar, una vegada més, com el pensament de molta intel·lectualitat es rendeix amb una enorme facilitat a l'interès partidista o crematístic més miserable, potser no sorprèn, però no per això deixa de ser igualment lamentable. I tot això, sabent que només arriben a ser notícia els casos més escandalosos, perquè si fossin objecte d'atenció les petites misèries quotidianes, no hi hauria prou paper al món per fer-ne la llista.

Efectivament, és molt fàcil, massa fàcil, constatar la terrible feblesa d'una condició humana que costa molt d'orientar cap al compromís amb aquells comportaments ètics autoexigents que la poden ennoblir. I no diré pas que, en aquest terreny, ara les coses són pitjor que abans, perquè em temo que, amb petits alts i baixos difícils de determinar, aquesta feblesa de la pròpia condició és dels factors més estables que hi deu haver en tota la història de la humanitat. En això no hi ha, ni per bé ni per mal, esperances de canvi climàtic! És cert, també, que el món és ple d'individus, la majoria anònims -i de tant en tant, algun de conegut-, que actuen amb una dignitat silenciosa i una integritat discreta. Però aquests individus -i això encara té més mèrit- han d'aprendre a viure envoltats d'altres individus que s'orienten estrictament per criteris oportunistes de naturalesa amoral. Res de nou, tanmateix, que no hagi relatat una i mil vegades qualsevol tradició literària quan ha volgut descriure aquesta condició de la qual parlem.

Per això, probablement seria un error atribuir a alguna mena de circumstància estrictament actual els casos de vexació o humiliació entre companys de classe que darrerament s'han fet públics: el bullying, que és l'acció pròpia del fanfarró, del bergant, la conducta del qual podríem documentar des dels textos més antics de la història, i que ja és descrita com a tal en un text mèdic alemany del 1929. I no es limita a les bretolades de colles de nens o joves en contra d'altres individus, sinó que a l'aula sempre se n'ha produït en sentit contrari -d'alumnes contra els professors més febles- i, darrerament, entre companys de treball. Hi ha informes, a Austràlia, que arriben a suggerir que, en alguns sectors laborals, hi ha casos de bullying en un de cada quatre treballadors.

Amb tot això, no tracto pas de relativitzar-ne la gravetat, sinó tot al contrari. El més dramàtic del cas és que ni són cosa d'ara, ni són excepcionals, ni són estrictament el resultat d'una patologia, sinó que més aviat apunten a una condició bàsica de l'individu que no s'ha estat capaç de modificar amb un treball sistemàtic d'aprenentatge en la direcció adequada. Precisament, educar ha de ser entès com això: una domesticació de la naturalesa humana -que, en la mesura que té molt de naturalesa, té molt de condició animal- per tal de culturitzar-la a través d'unes formes socials que ens poden incorporar a un llarg i lent camí de civilització. I sembla mentida que, a aquestes alçades, encara hi hagi qui mantingui criteris rousseaunians sobre una inexistent bondat natural a la qual, diuen, s'hauria d'arribar a través d'un procés de deseducació. Puc entendre la voluntat provocadora d'una crida com la que fan Pere Darder i Eva Bach amb el mot d'ordre Deseduca't (Edicions 62, 2004), però de cap manera puc compartir la confusió que creen respecte a la possibilitat de prescindir de les "estructures sobre les quals ens construïm". Podem acceptar que no tots els models socials transmeten el mateix rigor ètic i, fins i tot, que n'hi ha que ens poden arribar a fer actuar amb més perversitat que ho faria qualsevol animal mogut estrictament pels seus instints de supervivència. Però, en qualsevol cas, només ens podem reeducar des de la interiorització de models socials, és a dir, de formes -començant pel llenguatge- que ens civilitzin, és a dir, que ens permetin desenvolupar fórmules de convivència cooperativa orientada a la superació d'aquella condició humana tan feble de la qual tots partim.

Des del meu punt de vista, doncs, si ara sembla que augmenten els casos de bullying, aquest comportament d'humiliació i vexació gratuïta d'individus que són convertits en víctimes, es deu a tres causes diferents. La primera, i és l'única bona notícia, és que hi ha una sensibilitat superior a l'hora d'indignar-nos respecte a comportaments que sempre han existit i que per tant som capaços de denunciar-los i parlar-ne de manera coratjosa i en públic. La segona caDescobrir, per exemple, que hi ha molts particulars -gent normal i corrent- que a canvi de diners es presten a passar immigrants per la frontera, de manera il·legal, afegint-se així a la cadena que controlen les màfies del tràfic de persones, és veritablement depriment. Veure com tota una colla de joves es presten a anar a votar per delegació i de manera aclaparadorament irregular en unes eleccions suposadament democràtiques per uns pocs i miserables euros a través d'una empresa de treball temporal, és decebedor. Constatar, com hauríem d'haver sospitat, que hi ha màfies ben instal·lades al nostre país -per exemple, a Marbella- amb el consentiment i col·laboració de molts professionals i institucions públiques i privades que, quan cal, miren cap a l'altra banda per no veure allò que saben, és indignant. Comprovar, una vegada més, com el pensament de molta intel·lectualitat es rendeix amb una enorme facilitat a l'interès partidista o crematístic més miserable, potser no sorprèn, però no per això deixa de ser igualment lamentable. I tot això, sabent que només arriben a ser notícia els casos més escandalosos, perquè si fossin objecte d'atenció les petites misèries quotidianes, no hi hauria prou paper al món per fer-ne la llista.

Efectivament, és molt fàcil, massa fàcil, constatar la terrible feblesa d'una condició humana que costa molt d'orientar cap al compromís amb aquells comportaments ètics autoexigents que la poden ennoblir. I no diré pas que, en aquest terreny, ara les coses són pitjor que abans, perquè em temo que, amb petits alts i baixos difícils de determinar, aquesta feblesa de la pròpia condició és dels factors més estables que hi deu haver en tota la història de la humanitat. En això no hi ha, ni per bé ni per mal, esperances de canvi climàtic! És cert, també, que el món és ple d'individus, la majoria anònims -i de tant en tant, algun de conegut-, que actuen amb una dignitat silenciosa i una integritat discreta. Però aquests individus -i això encara té més mèrit- han d'aprendre a viure envoltats d'altres individus que s'orienten estrictament per criteris oportunistes de naturalesa amoral. Res de nou, tanmateix, que no hagi relatat una i mil vegades qualsevol tradició literària quan ha volgut descriure aquesta condició de la qual parlem.

Per això, probablement seria un error atribuir a alguna mena de circumstància estrictament actual els casos de vexació o humiliació entre companys de classe que darrerament s'han fet públics: el bullying, que és l'acció pròpia del fanfarró, del bergant, la conducta del qual podríem documentar des dels textos més antics de la història, i que ja és descrita com a tal en un text mèdic alemany del 1929. I no es limita a les bretolades de colles de nens o joves en contra d'altres individus, sinó que a l'aula sempre se n'ha produït en sentit contrari -d'alumnes contra els professors més febles- i, darrerament, entre companys de treball. Hi ha informes, a Austràlia, que arriben a suggerir que, en alguns sectors laborals, hi ha casos de bullying en un de cada quatre treballadors.

Amb tot això, no tracto pas de relativitzar-ne la gravetat, sinó tot al contrari. El més dramàtic del cas és que ni són cosa d'ara, ni són excepcionals, ni són estrictament el resultat d'una patologia, sinó que més aviat apunten a una condició bàsica de l'individu que no s'ha estat capaç de modificar amb un treball sistemàtic d'aprenentatge en la direcció adequada. Precisament, educar ha de ser entès com això: una domesticació de la naturalesa humana -que, en la mesura que té molt de naturalesa, té molt de condició animal- per tal de culturitzar-la a través d'unes formes socials que ens poden incorporar a un llarg i lent camí de civilització. I sembla mentida que, a aquestes alçades, encara hi hagi qui mantingui criteris rousseaunians sobre una inexistent bondat natural a la qual, diuen, s'hauria d'arribar a través d'un procés de deseducació. Puc entendre la voluntat provocadora d'una crida com la que fan Pere Darder i Eva Bach amb el mot d'ordre Deseduca't (Edicions 62, 2004), però de cap manera puc compartir la confusió que creen respecte a la possibilitat de prescindir de les "estructures sobre les quals ens construïm". Podem acceptar que no tots els models socials transmeten el mateix rigor ètic i, fins i tot, que n'hi ha que ens poden arribar a fer actuar amb més perversitat que ho faria qualsevol animal mogut estrictament pels seus instints de supervivència. Però, en qualsevol cas, només ens podem reeducar des de la interiorització de models socials, és a dir, de formes -començant pel llenguatge- que ens civilitzin, és a dir, que ens permetin desenvolupar fórmules de convivència cooperativa orientada a la superació d'aquella condició humana tan feble de la qual tots partim. Des del meu punt de vista, doncs, si ara sembla que augmenten els casos de bullying, aquest comportament d'humiliació i vexació gratuïta d'individus que són convertits en víctimes, es deu a tres causes diferents. La primera, i és l'única bona notícia, és que hi ha una sensibilitat superior a l'hora d'indignar-nos respecte a comportaments que sempre han existit i que per tant som capaços de denunciar-los i parlar-ne de manera coratjosa i en públic. La segona causa, i aquesta ja és una mala notícia, és que avui dia estem mostrant menys respecte per les formes civilitzatòries, que són una font de mesura i contenció. Hem frivolitzat molt en relació amb la possibilitat de prescindir de les formes per tal de fer un món més cordial, que, com preveia Sennett, per aquesta mateixa raó, ha acabat sent més tirànic. Podem escarnir aquells que encara donen importància a l'ús d'un llenguatge mesurat i contingut, i que eviti l'insult i la grolleria, en la relació interpersonal, però tinguem la seguretat que l'ús d'un llenguatge groller i descurat porta, inevitablement, a comportaments abusius i desconsiderats. La tercera causa, i potser és la pitjor notícia de totes, és que les actuals actituds sobreprotectores dels educadors donen lloc a individus de caràcter feble, que esdevenen preses fàcils tant dels líders que els empenyen a ser còmplices dels seus abusos, com per ser-ne víctimes ells mateixos. Era mossèn Batlle, fundador de l'escoltisme a Catalunya, qui escrivia que l'objectiu de tota educació era la transformació del caràcter. I fa tota la impressió que la nostra més gran sensibilitat per la injustícia i la desigualtat no va acompanyada d'una més gran exigència pel caràcter fort i les formes exigents que ens podrien fer millors. Com també diu Michel Lacroix a El culte a l'emoció (La Campana, 2005), hem caigut en la tirania de l'igualitarisme, que fa impossible inclinar-nos davant de l'excel·lència i que censura l'admiració, que és l'educadora de la sensibilitat.usa, i aquesta ja és una mala notícia, és que avui dia estem mostrant menys respecte per les formes civilitzatòries, que són una font de mesura i contenció. Hem frivolitzat molt en relació amb la possibilitat de prescindir de les formes per tal de fer un món més cordial, que, com preveia Sennett, per aquesta mateixa raó, ha acabat sent més tirànic. Podem escarnir aquells que encara donen importància a l'ús d'un llenguatge mesurat i contingut, i que eviti l'insult i la grolleria, en la relació interpersonal, però tinguem la seguretat que l'ús d'un llenguatge groller i descurat porta, inevitablement, a comportaments abusius i desconsiderats. La tercera causa, i potser és la pitjor notícia de totes, és que les actuals actituds sobreprotectores dels educadors donen lloc a individus de caràcter feble, que esdevenen preses fàcils tant dels líders que els empenyen a ser còmplices dels seus abusos, com per ser-ne víctimes ells mateixos. Era mossèn Batlle, fundador de l'escoltisme a Catalunya, qui escrivia que l'objectiu de tota educació era la transformació del caràcter. I fa tota la impressió que la nostra més gran sensibilitat per la injustícia i la desigualtat no va acompanyada d'una més gran exigència pel caràcter fort i les formes exigents que ens podrien fer millors. Com també diu Michel Lacroix a El culte a l'emoció (La Campana, 2005), hem caigut en la tirania de l'igualitarisme, que fa impossible inclinar-nos davant de l'excel·lència i que censura l'admiració, que és l'educadora de la sensibilitat.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici