L'arrogància de les lleis0

770 01/04/2005, 11:00    Avui.-Salvador-Cardús-i-Ros   #LOGSE,

La lectura, per bé que ràpida, de l'avant-projecte de llei orgànica d'educació del Ministerio de Educación y Ciencia, no m'ha donat cap pista sobre si aquesta nova norma té possibilitats reals d'encarar de manera eficaç els desafiaments que avui dia té plantejats, a parer meu, el sistema escolar. Naturalment, que jo no hi hagi trobat cap pista no és culpa del text, sinó de la meva imperícia a l'hora de valorar els aspectes rellevants d'un escrit de naturalesa jurídica.

Particularment, hi he vist una declaració tan desmesurada de propòsits, que posats en forma d'articles per ser obeïts, gairebé m'ha semblat una llei arrogant. D'altra banda, les qüestions de detall, bona part de les quals depenen de les competències del nostre govern i no del d'Espanya, no hi queden esmentades, sense comptar els articles que necessiten desenvolupaments posteriors. I, no ens enganyem, els problemes principals de l'ensenyament es plantegen en aquest àmbit de la concreció precisa. Encara més: després d'alguns anys d'una intensa relació amb el món escolar, sovint he acabat per creure que els veritables desafiaments educatius solen quedar fora de tota possibilitat de normativització formal. Això no vol dir que no sigui important que la màquina funcioni correctament, sense grinyols. Però, finalment, en educació com en la majoria de processos socials, allò que pugui produir la màquina dependrà més de les primeres matèries que s'emprin i de la qualitat de la feina dels operaris que la usin, que no pas de la màquina en si mateixa.

D'entrada, allò que ha estat més destacat de la llei, com si fos el fet de més novetat, el més esperat o el més decisiu, no m'ha fet ni fred ni calor. Per exemple, la qüestió de l'assignatura de religió i la seva obligatorietat, l'horari, l'alternativa en forma d'educació cívica i si és avaluable o no, pertany al terreny de la més gran irrellevància, si descomptem el conflicte polític de què és objecte i el debat ideològic, de principis, que porta afegit. A la pràctica, és una qüestió insignificant que, en cap de les opcions possibles, no resol ni el desig de formació religiosa d'alguns pares, ni la conveniència d'una cultura religiosa per a tothom, ni posa en perill la laïcitat real -no la formal- del nostre sistema escolar. Això de les classes de religió ja no funcionava ni quan jo estudiava a l'institut Arrahona, ara fa més de trenta anys, i el professor era, per altra banda, un bon mestre i un magnífic mossèn, vicari compromès d'una parròquia de Terrassa. L'altra qüestió destacada pels mitjans de comunicació -si més no en un primer moment- ha estat la relativa a les hores de català i castellà, un altre debat que només té sentit si es considera en abstracte i no en el marc de l'aplicació real i particular dels usos lingüístics de cada centre, que és quan sabem de què parlem. I, finalment, que s'hagi valorat l'obligació de repetir curs a secundària, ara amb quatre suspensos, segons el PP amb dos o segons la LOGSE mai de la vida, també em torna a semblar un debat relativament secundari si no es fa dins d'un conjunt de criteris més complets.

De la meva llista particular de qüestions urgents a encarar en una suposada reforma educativa, pensada sense disposar de cap certificació d'expertesa en el tema -més enllà d'haver-ne llegit i discutit molt, com hauria dit aquell personatge del Persones humanes, programa de Miquel Calzada a TV3 de grata memòria-, em trobo que, unes, se situen en un pla més concret que el de la llei, i les altres, per damunt de tota llei. Així, per començar, és una obvietat recordar que qualsevol normativa, si no disposa dels recursos adequats, és paper mullat. Però també ja és una obvietat dir que un sistema d'accés a la funció pública com el que regeix avui dia en el món educatiu, a tots els nivells, és contrari al bon govern de l'escola. Vull dir que el problema ja el trobem en la mateixa concepció de funcionari i en les rigideses -digueu-ne privilegis- de què gaudim (i observin bé que ho escric en primera persona del plural), contraris a la naturalesa de la feina que ens encomanen. En canvi, aquesta racionalitat burocràtica, impedeix definir una carrera docent sotmesa a l'avaluació rigorosa d'aquell esforç que, curiosament, es reclama unànimement de l'alumne. I, és clar, junt amb el control de la qualitat del treball individual, es fa difícil comptar amb un sistema escolar eficaç fins que no es deixi avaluar tot ell, tant en els aspectes organitzatius com en els resultats aconseguits. No sé si el sistema escolar ha d'apartar els nois i les noies de la competitivitat, però el que és segur és que l'escola n'ha de ser, de competitiva, i que els usuaris -i ho dic conscient de tots els perills que això suposa- han de tenir accés a aquesta informació. A la meva llista de qüestions organitzatives concretes hi surt, amb tota prioritat, la qüestió dels horaris, el calendari i els sabàtics orientats a la formació permanent del professorat. Mentre no se sigui capaç de posar racionalitat a aquestes tres qüestions, penso que la resta de canvis esdevenen en molt bona part inútils. A l'altra banda de la meva llista, hi ha tot allò que ni una llei orgànica estatal ni un reglament municipal no poden resoldre, tot i que, de fet, en depèn l'èxit d'un sistema escolar. Parlo d'acabar amb l'abús de debats merament ideològics, tan estimats per la comunitat escolar, com per exemple el de convertir l'igualitarisme en una tirania que porta a censurar la capacitat per discernir el que és valuós del que no ho és. Penso en la necessitat d'una contenció retòrica que acabi d'una vegada amb la història de l'educació en valors, que no fa altra cosa que fer creure que l'objectiu principal de tota educació és l'adoctrinament. Em refereixo a la necessitat que cada agent educatiu es faci càrrec de les seves pròpies responsabilitats abans d'embrancar-nos en els debats sobre la participació que no han fet altra cosa que desdibuixar els límits de les pròpies responsabilitats. Insisteixo en la idea de la conveniència de reduir les competències excessives que avui dia s'atribueixen a l'escola, confusió que és la culpable de la imatge injusta de fracàs que s'emporta. I, la darrera però no la menor ni l'última d'una llista que és llarga i no es pot acabar en aquesta pàgina, defenso la urgència d'assenyalar algunes virtuts imprescindibles per assolir un ensenyament sòlid, i que en bona part coincideixen amb les que proposa Michel Lacroix en el seu llibre El culte a l'emoció: la d'un més gran domini del temps, educant la lentitud i la paciència; la del conreu de la sensibilitat fomentant una emoció contemplativa; la de la sobrietat i la temprança en les experiències i el consum de béns materials o la virtut de la disponibilitat que fa possible l'admiració d'allò que és valuós i, per aquesta via, el civisme. I és que ja fa temps que, dit amb una caricatura, penso que un bon sistema escolar és el que s'hauria de fonamentar en una bona organització formal capaç d'entrenar als alumnes en aquell conjunt de virtuts clàssiques que nosaltres en dèiem "cardinals", és a dir, la justícia, la temprança, la prudència i la fortalesa, i tot al servei del descobriment d'allò que de més valuós ha produït la humanitat: la bellesa, la ciència, la raó o el misteri.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici