ELS NENS QUE MALFORMEM

ELS NENS QUE MALFORMEM0

796 30/04/2005, 13:37 el-Periódico.-ENRIQUE-Arias-Vega #Salut laboral,

En un debat televisiu sobre el bullying en què vaig participar, el 78% dels teleespectadors van responsabilitzar del problema els pares, i només el 22%, els professors. És una simplificació, és clar. Però prou embolics tenen els nostres docents per posar-los més càrrega a sobre. Segons enquestes gens sospitoses, fins al 30% dels professors pateixen algun símptoma depressiu. Aquesta, la depressió, és la segona causa de morbiditat laboral dels educadors, només superada per la coneguda grip.

Hem aconseguit, doncs, tenir un professorat sense suficient motivació, tan intimidat a vegades com els alumnes que pateixen l'assetjament dels seus condeixebles. Abans, per allò del principi d'autoritat, quan un noi confessava als seus pares que havia estat reprès per un professor, la coneguda frase era: "Alguna cosa deus haver fet per merèixer-t'ho". Ara, en canvi, molts progenitors van fets una fúria a l'escola per cantar les quaranta a l'atrevit educador. Al programa televisiu a què al.ludia, el director d'un institut va evocar el dia en què un bordegàs de 18 anys li va posar una navalla al coll en ple centre escolar. Arran del tristíssim succés de Jokin, s'ha evidenciat ara l'assetjament a l'escola que, segons estadístiques, pateix de manera sistemàtica un 10% dels alumnes d'entre 13 i 15 anys, produït per un exigu 2% dels seus condeixebles. Però aquest fenomen, que només fa 20 anys que es va començar a estudiar, és només una manifestació més d'una violència i d'una vesània juvenil sense precedents. Fa uns quants anys, per exemple, ens sorpreníem de les bandes nord-americanes, de les colles vandàliques que organitzaven verdaderes guerres urbanes.

ARA, LA plaga s'ha estès al sud del Río Grande, i ciutats en un altre temps sumides en una quietud postcolonial, com Quito, ja tenen algunes de les bandes més nombroses i més violentes del continent. Aquí cada vegada són més fre- qüents els assassinats en grup, des del tràgic del seguidor donostiarra Aitor Zabaleta a Madrid fa vuit anys, fins a l'homicidi d'un noi magribí per part de tres menors fa dues setmanes a Sagunto.

¿De qui és la culpa? Probablement, de tothom. Però és veritat que la desaparició de la família tradicional, que modelava moltes conductes, ha deixat sense alternatives de formació, de transmissió de valors i d'un espai on ventilar molts conflictes. ¿Com es pot traslladar aquesta responsabilitat a una escola en què s'evidencia, precisament, aquesta falta de valors? En molts casos, fins i tot, l'absentisme escolar arriba a xifres esgarrifoses. Resulta, doncs, bastant lògic que els docents es dediquin als alumnes més aplicats i no malgastin els seus esforços a costa d'endarrerir l'avanç dels millors.

En qualsevol cas, molts pares hem passat el marró, com es diu ara, a una escola incapaç de fer-se'n càrrec, sotmesa als vaivens legislatius del Govern de torn, a l'absència d'assignatures de convivència social i a una disciplina amb més pedaços que un mitjó de pobre. La tercera pota del trípode en què es recolza aquest desgavell es diu televisor, un aparell que, segons el Defensor del Poble, Enrique Múgica, emboteix els nostres fills "d'imatges grolleres, de xafarders inútils i abjectes", en el millor dels casos. Segurament, tenim la televisió que ens mereixem, la qual incompleix sistemàticament totes les normes, incloent-hi la seva autoregulació elaborada recentment sobre la teleporqueria. Aquí disposem d'infinitat de lleis, fins i tot per protegir els menors. Però en aquest país les lleis es fan per incomplir-les: des de les que prohibeixen tancar els terrats fins a les que impedeixen cobrar el subsidi de l'atur mentre es treballa en una ferreteria. És el mateix que ha fet la televisió, vulnerant els límits publicitaris, els horaris infantils, les lleis antilibel... ¡Quin instrument formatiu per als nostres fills!

No vull pecar de carca, tot i que m'importa un rave semblar-ho. No obstant, la veritat és que aquí, i també fora d'aquí, cada vegada hi ha més violència juvenil, a edats més primerenques --com fa poc temps l'agressió a ganivetades d'un nen de 10 anys a una noia de 14--, en grups més grans i amb instruments legals inadequats per impedir-ho i, sobretot, per prevenir-ho.

APUNTO només dues reflexions finals sobre el tema. Una és que la repressió a temps del delicte menor evita el delicte més gran. Amb aquesta filosofia, que comportava netejar els grafits del carrer, l'alcalde Rudy Giuliani va aconseguir reduir la delinqüència a la ciutat de Nova York. Una altra reflexió: la necessitat d'una jus- tícia flexible, amb penes no vindicatives, sinó formatives. És el que practica el jutge granadí Emilio Calatayud, penant amb treballs socials els incipients delinqüents juvenils. Ja ho veuen: o ens espavilem tots o no cal que els expliqui el que ens espera.

facebook twitter enllaçar comentar