La deconstrucció de l'escola

La deconstrucció de l'escola0

557 10/05/2005, 13:02 El-Punt.-XAVIER-DIEZ.

L'autor fa una anàlisi devastadora de la situació de l'ensenyament públic al conjunt d'Europa a partir de l'exemple de la degradació dels centres a França i la Gran Bretanya

Els darrers anys, bona part dels ciutadans francesos ha mostrat un gran rebuig a la constant degradació del seu sistema públic d'educació. Pares, professors i estudiants han protagonitzat nombroses mobilitzacions contra successives reformes de colors i inspiracions diverses que han sumit la comunitat escolar en el desconcert. Això és un problema transcendental al país veí, perquè l'escola és un dels principals baluards de la República i dels seus valors. Les retallades pressupostàries afavorides per l'obsessió del dèficit fiscal, els qüestionaments reiterats des del món empresarial, l'impacte de les transformacions socials i culturals de les darreres dècades han suposat una pressió difícil de suportar al que havia estat taller de ciutadania i pilar bàsic de la convivència.

En els debats públics, tanmateix, es denuncien els fracassos en els tradicionals objectius de la institució. Si bé els lycées havien estat espais d'igualació social, avui, mitjançant el recurs als empadronaments fraudulents, moltes famílies busquen els confortables i tradicionals establiments de classe mitjana, mentre que els instituts d'àrees desafavorides esdevenen receptacles de tots els problemes. Si la secundària era una eina de cohesió social i nacional, ara és un vesper dels conflictes soterrats de classe i de la implacable lògica dels guetos. Si es pretenia dotar la ciutadania dels fonaments bàsics de la cultura, avui molts mestres es conformarien si al final de l'educació obligatòria la majoria dels seus alumnes acabessin amb un nivell raonable de lectura i escriptura.

En vista d'aquestes dramàtiques transformacions molta gent reflexiona a l'entorn del paper de l'educació en l'era de la globalització. I el retret que se'n podria fer és que les escoles i els mestres, contra corrent, encara creuen en uns valors que els poders reals malden per deconstruir. L'antiga trilogia republicana de «llibertat, igualtat, solidaritat» naufraga davant de la creixent marea de «precarietat, desigualtat i egocentrisme consumista» provocada per l'abandó del keynesianisme i l'adopció de polítiques neoliberals. Contràriament als discursos dominants -i dirigits-, els sistemes públics d'ensenyament no són causa de res, sinó baròmetres de les patologies socials. Els nivells educatius cauen precisament allà on la lògica del mercat s'ensenyoreix de la vida quotidiana mentre que s'enfilen on hi ha menys desigualtat i més cohesió social, com a Finlàndia. Per tant, les escoles són sovint obstacles per obtenir l'hegemonia cultural i psicològica que persegueixen els homes de Davos. És així com hem d'interpretar les directrius europees sobre educació, com l'anomenada estratègia de Lisboa. Tal com denuncien investigadors com Louis Weber o Christian Laval, darrere la creació de l'espai educatiu europeu, subtilment s'està afavorint la incorporació de mètodes de gestió empresarial en els sistemes públics d'ensenyament. Tot plegat, l'aplicació de la litúrgia de la religió neoliberal, aquest nou monoteisme del Sagrat Mercat.

Així, es van filtrant conceptes i termes com competitivitat, excel·lència o eficiència, que poden tenir el seu sentit per als objectes i nul·la significació per als subjectes. També s'entra en l'obsessió per les estadístiques, taules comparatives o tècniques de gestió de «recursos humans» -elegant eufemisme que descriu els treballadors-. Els pioners a aplicar aquestes polítiques van ser els britànics. Arran de la creixent degradació tatcheriana de les escoles angleses, Blair, a la darrera campanya electoral, va decidir fer de l'educació la seva prioritat. Imbuït de la ideologia del mercat, va engegar una política de competència entre escoles, publicació de rànquings i culpabilització dels mestres pels fracassos. Els resultats han estat desastrosos. No hi ha hagut cap millora significativa, les desigualtats socials i educatives s'han accentuat i hi ha hagut una deserció massiva entre els millors docents. Avui, moltes escoles britàniques busquen professors a l'Índia, Sud-Àfrica o Paquistan pel dèficit de vocacions. En els presents comicis, el primer ministre ha optat per callar. Com en el cas de la sanitat, la privatització representa major despesa i pitjor servei.

El neoliberalisme fa descarrilar tots els trens que dirigeix. Dins del conjunt de directives europees sobre aquest sector, es parla d'autonomia de centres. El que no s'explica és que la motivació profunda d'aquest objectiu consisteix a diluir responsabilitats de l'administració per imputar els fracassos a les seves direccions. També s'esmenta la paraula descentralització, i traspàs de competència als ajuntaments. S'obvia que aquesta és la baula més feble de l'administració i que això suposa diferències insuportables entre escoles segons el nivell de renda de la comunitat escolar, i que, rere la millor retòrica, es tracta de traspassar la càrrega financera a uns consistoris insolvents. Finalment hi ha una obsessió per l'avaluació com a fórmula d'afegir pressió entre uns professionals qüestionats, fet que, com en el cas anglès, des de la degradació del seu estatus professional fa perdre atractiu a l'ofici d'ensenyar.

Moltes polítiques educatives actuals es poden llegir avui com a fórmula de deconstrucció d'un espai de dissidència ètica molest a un poder obsessionat pel benefici econòmic. L'escola pública és, doncs, una ciutadella assetjada pels bàrbars de la globalització.

facebook twitter enllaçar comentar