Una universitat sense carreres d’humanitats0

491 19/05/2005, 08:54    La-Vanguardia.-CRISTINA-HARSTER-WANGER

L’any 1932 Aldous Huxley retratava amb un realisme esgarrifós la futura societat moderna, Un Món Feliç, sense conflictes, ordenat, on cada ser humà naixia predestinat per a fer un paper concret: Alfa l’elit pensant, Beta els executants, Gamma els empleats subalterns i Epsilon els encarregats dels treballs durs. No va ser l’únic que advertia dels perills d’una societat globalitzada. Més o menys per la mateixa època, George Orwell retratava a Rebel·lió a la Granja (1945) una societat completament gerarquizada per la dictadura dels porcs on la personalitat individual quedava sistemàticament tamisada gràcies a la extirpació del pensament original, que no és altra cosa que l’expressió d’aquesta ancestral set de saber per un mateix que caracteritza l’ésser humà.

Aquella societat de principis de segle XX tenia prou problemes reals com per prestar a aquelles advertències literàries més atenció de la que es deriva de llur impacte metafòric. Dues Guerres Mundials carregades al disc dur de la memòria immediata, unes quantes revolucions socials escapades pel món l’impacte de les quals arribaria a capgirar l’ordre establert durant segles i segles de transitar pel mateix sender llaurat de costums tradicionals ocuparen durant molt temps tot el pensament.

I així, a força de solucionar els mals de cap d’ordre pràctic – que ve a ser el mateix que dir econòmic – hem anat ajornant la gran pregunta que a través dels segles només s’han atrevit a formular alguns erudits en forma de eco feble, a penes audible per l’orella pràctica exclusivament preocupada pel dia a dia: Què vol ser el ser humà? Cap a on acabarà derivant aquesta curiosa mania de representar el que veu la seva ment racional en forma d’obres d’art?

La gran notícia d’aquests darrers dies, és la voluntat per part d’alguns gestors de l’àmbit educatiu de suprimir les anomenades “carreres d’humanitats” dels plans d’estudis universitaris. La raó adduïda – asseguren – és que són excessivament generalistes en una realitat que demanda tècnics especialitzats en àrees molt més concretes i utilitaristes que no pas la “etèria” història de l’art o del pensament, disciplines basades en interpretacions subjectives sobre vells objectes i pedruscos abandonats que – segons asseguren alguns, encara que no disposin de material gràfic per provar-ho – un dia van servir de mitjà d’expressió a altres éssers humans.

Sortosament, no han faltat erudits, polítics o ambdues coses - el Conseller Solà o l’escriptora Remei Margarit, entre d’altres - que han posat el crit al cel contra el perillós crim que suposa voler-nos despullar de l’única prova fefaent que ens diferència de la resta d’éssers que conforma la creació (he dit creació? Sacrilegi antiateïsta!) vull dir de l’evolució.

També ho han fet els estudiants, aquest jovent a qui sempre acusem de no pensar, d’haver perdut tot respecte pel saber, d’alimentar-se només dels resultats concrets que els donen fets concrets, dels que no tenen capacitat per cap altre fantasia que la que s’arreplegui entre les ombres d’una nit de marxa a la Ruta del Bacalao.

Diran que aquestes protestes les esperona el materialisme més cru de qui està preocupat pel seu futur immediat. És molt possible, i no n’hi ha per menys després de passar anys d’estudi il·lusionats en un projecte de futur, per altra banda no gaire engrescador si es té en compte que l’única sortida viable és la docència en un país que la taxa de natalitat del qual s’aguanta gràcies a la població immigrant que prové d’una cultura que no és la nostra i per tant - diuen - no es pot forçar a aprendre’n una altra, encara que sigui la del país que els dona de menjar.

Com si es tingués por d’ una societat culta, conscient del seu recorregut històric, orgullosa de la representació artística dels seus perquès més ontològics. Al cap i a la fi, aquesta era la temença de l’elit del Món feliç Huxley i dels porcs rectors dels destins de la Granja d’Orwell qui, sigui dit de passada, sembla que va ser profeta avant la lettre al conferir a la raça porcina una intel·ligència superior a la de la resta dels animals domèstics, al menys així ho semblen demostrar els darrers estudis zoològics . Exceptuant-ne l’home, per suposat.

Com si els papers s’estiguessin canviant d’una manera molt menys subtil del que sembla. Els progressistes de la jaqueta de pana - aquells que abominaven contra l’opi del poble i preconitzaven un home lliure, necessàriament culte per poder decidir – semblen haver caigut en el mateix parany que llurs dictatorials adversaris. La temptació no és fútil, cal reconèixer-ho: què és més còmode pel governant? Donar la màxima informació al poble i córrer el risc de ser jutjat com a inepte o – molt al contrari - fabricar forces epsilons, tant i tant especialitats que no serveixin per altra cosa que per executar el que ell ha previst en el seu pla electoral? Abolir el “si dubto penso” en favor d’una societat perfectament estratificada pot ser tan fàcil de manejar com un cotxe d’última generació. Perquè, al cap i a la fi un cotxe, ultramodern no pensa, ni dubta, segueix fermament la ruta traçada al GPS encara que ens porti al precipici de la nostra fi com a raça. A menys que es tracti del cotxe fantàstic, cosa molt poc probable en un món a qui se li extirpa la capacitat d’imaginar.

Cristina Harster Wanger. Traductora i filòloga

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici