Filòsofs, unim-nos!0

911 23/05/2005, 08:11    Avui.-Francesc-Torralba-Roselló   #Mobilitzacions,

Lamentablement, els rumors, de vegades, es fan realitat. La situació de la filosofia en els estudis de batxillerat és preocupant, però encara ho serà més si les iniciatives previstes en el departament i en el ministeri es tiren endavant.

Fa mandra de tornar a desenvolupar una apologia de la filosofia i haver de justificar per enèsima vegada la seva raó de ser, el seu sentit en les institucions educatives formals i el paper clau que desenvolupa en el procés de construcció de l'educand. A voltes, és essencial empassar-se la mandra i exposar un cop més les raons de per què el saber filosòfic ha de tenir un lloc en el sistema educatiu i què representaria el seu ostracisme.

Estic convençut que hi ha altres sabers que també queden eclipsats i que, probablement, pateixen el mateix destí marginal que el saber filosòfic i també sóc conscient que la monumental crisi del sistema educatiu no depèn únicament de situar correctament aquesta disciplina en l'orquestra dels sabers obligatoris. Hi ha causes endògenes i exògenes que caldria investigar a fons i que no depenen d'un únic col·lectiu, sinó de molts agents implicats en el procés. Ara bé, la pràctica desaparició d'aquest saber en l'educació preuniversitària afegirà encara nous elements de crisi. De vegades, sembla que els nostres governants no coneguin gens la realitat (dura i hostil) de les aules, la crisi d'autoritat que pateixen els mestres, la pèrdua de valors, de llenguatge, de capacitat expressiva oral i escrita dels nostres educands, ni el declivi de virtuts elementals que garanteixen un clima cívic per a la pràctica educativa.

També hem de reconèixer els del meu gremi (em refereixo als filòsofs) que sovint no som capaços d'articular una correcta didàctica de la filosofia, que, a voltes, ens manquen recursos i destresa pedagògica per a una correcta exposició d'aquesta disciplina i que això té conseqüències contraproduents en l'educand, de tal manera que, a la fi, acaba odiant la filosofia. Però el debat no és tan sols de tipus formal, sinó de caràcter material. L'autocrítica és indispensable en el bon exercici docent, però, segons com, el debat sobre la forma serà estèril, perquè el mateix contingut haurà passat a millor vida en el procés curricular dels nostres educands. Com deia encertadament Eugenio Trías en un article sobre aquesta temàtica (El Mundo, 12-5-2005), cap país culte i civilitzat europeu, començant per Alemanya i França, no arribaria a la insensatesa d'excloure dels processos educatius formals l'ensenyament de la filosofia, perquè entendria que això significaria un greu dèficit formatiu en els futurs ciutadans.

Sembla que els criteris d'utilitat, de rendibilitat, d'eficiència i d'eficàcia hagin colonitzat totalment la filosofia educativa del sistema vigent. Fa la impressió que un saber que té com a objecte fonamental fer pensar, ensenyar a enraonar (bella paraula catalana), desenvolupar amb arguments una posició, proposar models de vida lliures, no tingui raó de ser. Això fóra lògic en un govern assentat en tesis neoliberals, pragmàtiques i utilitaristes, però no en una opció política que sembla tenir en consideració altres valors en la configuració del sistema educatiu i que fa l'ullet als moviments socials crítics.

No deixa de ser lamentable, a més a més, que a hores d'ara no disposem d'un pacte nacional d'educació i que l'ensenyament sigui esclau dels vents o del huracans polítics de torn. Això representa una humiliació a l'autonomia de les institucions educatives i, sobretot, un ultratge a la dignitat professional dels ensenyants, que han d'esperar l'últim decret per aclarir què han d'ensenyar a l'aula. Patètic, insultant. Una clara vulneració del principi de subsidiarietat i de la llibertat de càtedra. Tret d'alguns casos excepcionals, els filòsofs som irrellevants en la vida pública. Som un petit gremi i, a la vegada, dividit i confrontat per lluites intestinals. No tenim capacitat de constituir-nos en lobby i en aquest univers de tensions i de fotografies sembla que qui no plora, no mama. Tenim motius de pes per defensar enraonadament el nostre saber. No cal sucumbir a un discurs messiànic, ni moralitzant. Tan sols hem de saber expressar que el coneixement de Plató, de sant Agustí, de Descartes o de Nietzsche no és irrellevant en la construcció intel·lectual de l'educand.

Contra el pensament únic que és, de fet, la manca de pensament, les societats plurals i democràtiques necessiten ciutadans amb capacitat dialògica i de formulació conceptual, amb habilitats discursives i valors per garantir la cohesió social. El progrés, entès d'una manera global, depèn també de la capacitat d'interrogació i de crítica de les noves fornades, del sentit ètic i estètic que hagin incorporat en llurs vides. A hores d'ara, les expectatives no són gaire esperançadores.

Filòsofs, unim-nos! Alguns han intuït l'implícit marxià d'aquesta expressió. Que no pateixi ningú. Les generacions que vénen no tenen ja la més mínima idea de què va ser el Manifest, ni de què va representar Karl Marx en la història. Ho diu, amb recança, algú que no ha estat mai marxista. Hores baixes per a la filosofia.

Francesc Torralba Roselló.
Filòsof. Universitat Ramon Llull

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici