NO SOLS EN LLENGUA MATERNA0

628 16/12/2005, 09:01    el-Periódico.-JOAN-Domènech

Una vegada més, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, aprofitada mediàticament, ha posat en dubte les garanties que tenen les famílies perquè els seus fills puguin rebre el primer ensenyament en la llengua familiar habitual quan aquesta és el castellà. Més enllà dels aspectes administratius de la sentència, voldríem manifestar la nostra opinió no respecte al que és políticament correcte, ni des de posicions partidistes, sinó aportant el punt de vista professional que, sovint, no es té en compte, interessats com estan alguns sectors a tirar trets i bales i com més mal facin millor.

Amb tot aquest enrenou, indirectament, es torna a posar sota sospita els esforços educatius que el professorat i la resta de la comunitat educativa estan fent per aconseguir que tot l'alumnat que viu a Catalunya, una vegada finalitzat l'ensenyament obligatori, conegui de manera suficient les dues llengües, tal com assenyala la llei. Això es fa des de sectors que dubten d'aquest objectiu carregat de raons educatives: raons com que el coneixement de les dues llengües és important per a la formació individual, afavoreix la cohesió social i, sobretot, perquè aconseguint aquest objectiu per a tothom no discriminem ningú. ¿Han pensat alguns dels signants les possibles conseqüències que tindria que aquest objectiu no s'acomplís? Qui en sortiria perjudicat seria el sector que té en el castellà la seva llengua materna o el que viu en un context en el qual el castellà és la llengua majoritària, ja que se'l privarà del coneixement de la llengua pròpia del país en el qual viu. Una llengua que, mal que els pesi a alguns, és una llengua de comunicació, de diàleg, d'entesa, i també de ciència i d'humanitat.

L'escola és un espai privilegiat de convivència, cohesió i atenció a la diversitat. Per conservar-lo així, cal mantenir aquest esperit d'acollida i, al mateix temps, uns signes d'identitat que ajuden a cohesionar la comunitat. I la forma com es faci l'aprenentatge de les dues llengües n'és un element molt important. No podem acabar tenint tres tipus d'escoles com al País Basc (en castellà, en euskera i bilingües), de la mateixa manera que seria absolutament negativa la separació d'escoles en funció de la religió de les famílies (catòlica, protestant, musulmana, etcètera).

DESPRÉS DE l'experiència dels darrers 30 anys, es pot afirmar que la manera d'aconseguir-ho en una sola societat com la nostra, que està dominada culturalment --no ens enganyem-- per la llengua castellana, és amb una metodologia que situï el català com la llengua bàsica, habitual i comuna d'aprenentatge i com a vehicle natural de comunicació a l'escola. Reivindicar, com fa aquest col.lectiu, que s'ensenyi en la llengua materna, a més a més de ser una qüestió tècnicament impossible (hi ha escoles a Catalunya en què les llengües maternes dels nens i les nenes poden arribar a ser fins a 20 de diferents o més), discrimina en la pràctica els alumnes i joves no catalanoparlants, perquè els impossibilita que puguin assolir un nivell bàsic de coneixements del català.

S'ha de seguir amb polítiques d'acollida, respecte i potenciació de la diversitat cultural i lingüística de les escoles. Aquest principi d'acollida que l'escola pública ha fet seu com a signe d'identitat és el que permet que qualsevol infant, vingui d'on vingui, parli el que parli, pugui trobar en el centre educatiu una comunitat que l'ajudarà a créixer en totes les dimensions i a integrar-se en tots els aspectes en la societat que l'acull. En aquest procés, el valor del castellà és diferent del de les llengües que també parlen els sectors procedents de la immigració que ens estan arribant, i no ha de tenir el mateix tracte específic. Precisament l'aprenentatge del castellà que es fa a l'escola, i molt bé, s'ha de plantejar com una oportunitat immillorable d'aconseguir el seu domini per part de tots els sectors de la població escolar, sigui quina sigui la seva llengua materna, tant si ha nascut al Pakistan, com al casc antic de Barcelona o a Prullans. El castellà és una llengua d'ús habitual en la nostra societat, present majoritàriament en els mitjans de comunicació audiovisual i que té garantit el seu coneixement, si es manté el tractament que rep en l'actualitat a l'escola. Cosa que no passa de la mateixa manera amb el català, precisament per l'entorn tan agressiu que segueix patint.

L'ASSOCIACIÓ per la tolerància hauria d'esmerçar els seus esforços precisament a contribuir a millorar l'acollida que es pot fer a les escoles i a demanar el màxim rigor educatiu, deixant en mans dels mestres pròpiament la responsabilitat de la seva concreció. Aquesta seria una tasca molt més útil que intentar enfrontar comunitats per les llengües d'origen, utilitzar políticament un tema educatiu i proposar mesures que, per equivocades, perjudicaran precisament aquells que pretenen defensar. Estem acostumats que la llengua sigui utilitzada com una arma política, carregada no de futur comunicatiu, sinó de present segregador. Si l'objectiu no és eliminar el català de la nostra societat, sinó aconseguir el coneixement suficient de les dues llengües, cal confiar en els professionals perquè ho facin de la manera que pedagògicament creguin oportuna: amb respecte per tot el que siguin drets i deures de la ciutadania i consolidació dels valors democràtics. Les ingerències en el terreny professional només perjudiquen els mateixos objectius. Cal que ens deixin treballar i, en qualsevol cas, ser el màxim de curosos per bandejar qualsevol tipus de conflicte, treballar per la cohesió i vigilar que, al final, els objectius s'acompleixin.

JOAN Domènech. Mestre i membre de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (MRPC), com Jaume Cela, que també firma aquest article.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici