La ineficàcia educativa0

416 07/02/2006, 08:57    el-Periódico.-JOAQUIM-Prats   #LOGSE,

L'educació a Espanya és un tema de controvèrsia permanent. La posició baixa de l'alumnat espanyol en els informes de rendiment internacionals, l'alta taxa d'estudiants que no superen l'educació secundària obligatòria, els pocs que segueixen els estudis secundaris postobligatoris i altres indicadors ens fan preguntar-nos si l'educació espanyola està en crisi. ¿Som els pitjors d'Europa?, tal com s'ha publicat. La resposta no és senzilla, el que sí és cert és que davant de problemes comuns no hi ha solucions úniques.

No obstant, són molts els que han afirmat que a Espanya s'havia de copiar els països que obtenien millors resultats. El més desconcertant d'aquesta qüestió és que hi ha sistemes educatius molt semblants que obtenen resultats totalment diferents. D'altres, amb models diferents arriben a resultats iguals; és el cas de Finlàndia i de Flandes, que són contraposats i que, no obstant, estan situats als millors llocs europeus en rendiment escolar. I és que els països de la Unió Europea són un mosaic en les formes d'organitzar l'educació. Malgrat això, tots ells comparteixen uns mateixos objectius: garantir la universalització de l'educació fins als 16 anys (en alguns països fins als 18) i assegurar la igualtat d'oportunitats. Però això ho intenten aconseguir per camins diferents.

SÓN DIFERENTS els sistemes politicoadministratius: en uns, el govern del sistema educatiu es realitza de forma molt centralitzada, com a França; en d'altres, és competència gairebé exclusiva dels governs regionals. Alemanya té tants sistemes educatius com länder (16); a Bèlgica es pot parlar de tres de ben diferents, amb autoritats, administracions i polítiques diferents, tot i que amb acords molt bàsics en ordenació i en els sistemes de pensions per al professorat. Als països nòrdics, els municipis, comtats o administracions d'àmbit supralocal són els que tenen les competències en gairebé tots els aspectes de la gestió educativa.

En els últims anys, s'han produït processos de reorganització interna a gairebé tots els estats. Mentre que els d'estructura descentralitzada tendeixen a buscar camins d'harmonització, en els de tradició centralista estan intentant, en uns casos, desconcentrar la gestió i, en uns altres, descentralitzar el sistema. Encara que a la major part dels països el pes del sector públic és preponderant, n'hi ha uns quants, com és el cas d'Holanda, en els quals el sector privat assumeix la major part de l'educació. L'ordenació tampoc és homo- gènia. Hi ha sistemes educatius que mantenen itineraris diferenciats per a l'alumnat. D'altres han adoptat el que es qualifica com a "escola comprensiva", on tots els escolars estudien amb els mateixos objectius. Els centres amb el model comprensiu es van posar en marxa a finals dels anys 50 per part dels governs laboristes britànics, i s'han estès més o menys per la majoria de països en els trams educatius secundaris inferiors. Probablement, el país més entusiasta d'aquest model va ser Espanya amb la LOGSE. Es diu que l'escola comprensiva garanteix molt millor la igualtat d'oportunitats i que permet nivells adequats d'educació a tots. Però això no és així en tots els casos.

També trobem diferències en segons quins trets que, a Espanya, es consideren rellevants per a la qualitat d'un sistema: les hores lectives anuals per a cada etapa, molt diferents en els diferents sistemes; en l'inici de l'edat real d'escolarització (a Finlàndia o Alemanya la comencen als 5 o 6 anys; a Espanya, als 3); als salaris del professorat, on Espanya es troba a la zona alta; a la despesa pública que es dedica per alumne, etcètera. Cap dels indicadors citats expliquen, per si sols, la major o menor eficàcia educativa o el grau d'equitat dels sistemes educatius. Existeix unanimitat a l'hora de detectar els principals problemes educatius d'Europa: el fracàs escolar d'un sector massa ampli de l'alumnat de la secundària obligatòria; la feble relació entre el sistema educatiu i el sistema productiu; la insuficient incorporació de les noves tecnologies de la informació a l'activitat didàctica del professorat; les dificultats per la incorporació massiva dels immigrants al sistema escolar; la ruptura de l'estabilitat i l'ordre a les escoles amb l'aparició de brots de violència, etcètera. Però no hi ha unanimitat en les solucions.

EL QUE sembla que queda clar és que la fórmula d'importar models d'altres llocs no sol funcionar. És important conèixer i estudiar les mesures que han adoptat els països en què més bé funciona el sistema educatiu, però no per copiar-les, sinó per aprendre'n i trobar les solucions correctes. Que sempre hauran de considerar la pròpia realitat social, la història i tradició del nostre sistema educatiu i la cultura professional del professorat.

JOAQUIM Prats
President del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici