Tant de camí per tornar a Roma!0

Lectures (547) 22/02/2006, 23:21  |  Avui.-XAVIER-CARRION  |  Etiquetes: #LOGSE, #LOE, #LOCE,

És l'exclamació que fa el professor i poeta Pere Pena en el seu llibre sobre els camins inútils que l'ensenyament ha traçat aquests darrers anys, tots amb una L de learning, com la dels aprenents de les autoescoles, per acabar al final a la Roma eterna de l'esforç personal i la disciplina acadèmica de les quals s'havia apartat.

Les diferents lleis que han volgut reformar l'ensenyament han convertit els mestres d'institut en zeladors i policies de costums
Emili Teixidor

Generació L és el títol, publicat per Proa, amb el subtítol Els fills de la reforma educativa, i aquí la L és la lletra inicial amb què s'han conegut totes les lleis que pretenien reformar l'ensenyament: LOGSE, LOCE, LOE, LOU...

Reformes, contrareformes..., segons l'autor l'únic que ha aconseguit la LOGSE ha estat convertir els instituts en guarderies, infantilitzar l'ensenyament, transformar els professors d'institut en mestres de primària, abaixar el nivell de coneixements fins a límits vergonyosos, devaluar la figura del professor fent-li fer feines de zelador, de vigilant dels esbarjos, de policia de costums..., en fi, de pare pedaç de l'establiment educatiu. El resultat objectiu l'ha donat l'informe PISA, que situa el país en els nivells europeus més baixos en ciències, comprensió lectora, etcètera. Si les reformes no han aconseguit un nivell acadèmic europeu, com a mínim podrien haver servit per fer una joventut ben educada en les formes, la sensibilitat, la tolerància, el respecte a la diversitat, la consciència ciutadana... i totes les bones intencions amb què a cada reforma s'han omplert la boca totes les lleis. Però no cal que posi els exemples desoladors del llibre, n'hi ha prou amb llegir als diaris els casos d'assetjament o bullying -caps d'esquila- d'alumnes que han arribat al jutjat i al suïcidi.

En els instituts actuals s'ha renunciat a l'estudi i al silenci com a eines bàsiques de l'aprenentatge i la cultura. El més preocupant és la falta d'hàbits.

A l'escola, com a tot arreu, també volen una societat del benestar. Molts alumnes bons s'oculten o dimiteixen del que hauria de ser el seu paper per no sentir-se rebutjats. Els instituts s'han convertit en una guarderia per a nens grans i, alhora, en un centre assistencial. Un nen de 12 anys en un ambient tan complex com el dels instituts està exposat a comportaments adolescents i hàbits estudiantils no gaire, per no dir gens, recomanables a la seva edat... Són algunes frases del llibre. Les successives lleis el que han aconseguit és socialitzar la mediocritat. I, diu l'autor, afavorir que tots hem de ser iguals en la mediocritat, més que no pas aspirar a l'excel·lència, és molt més que un error educatiu: és un desastre polític.

Pere Pena proposa solucions. Però per això caldria que hi hagués una discussió oberta i sense embuts sobre l'excés de burocràcia ineficaç, sobre la hipocresia de dir que tots els alumnes cursen les mateixes matèries -perdó, dissenys curriculars!- i la divisió a les aules de grups segons les seves capacitats -perdó, grups o agrupaments flexibles o desdoblaments!- o propostes d'implantar a l'ensenyament els mètodes empresarials, etcètera, tot plegat lluny dels interessos dels partits, del PP o del PSOE, que fan que una llei sigui abusiva, sense mirar el fons i exigint a polítics i sindicats que es deixin de romanços i facin un pacte per elevar el nivell educatiu i fer costat als mestres, o ensenyants, o professors, o treballadors de l'ensenyament..., o com els digui la nova llei en projecte.

Corea del Sud té un pressupost d'educació igual al nostre i els resultats són molt millors. Què passa, doncs? Potser Pere Pena no té raó en tot -molts creiem que en té moltíssima-, però té el gran mèrit d'haver exposat en públic, d'una manera seriosa i densa, les seves reflexions de professor i les seves propostes per resoldre els problemes. Per a l'administració és un regal perquè s'estalvia diners en estudis i programes que, encarregats a fora, li costarien un ull de la cara i segur que no li parlarien amb tanta franquesa, passió i honestedat com ho fa l'autor. Si els pares, col·legues i autoritats, no li donen les gràcies és que el país, definitivament, ja no té remei. O que s'ha tornat sord, mut i cec, que també podria ser.


facebook twitter enllaçar comentar


Tornar a la pàgina d'inici

Comentaris

Sense comentaris.

Afegir comentari

S'ha d'estar connectat per publicar un comentari.

Espai Personal Wiki Suport Twitter Facebook Youtube
Qui som què fem

Contacta'ns

Pots contactar amb nosaltres a la seu central o a qualsevol de les nostres seus territorials

Utilitzeu el Servei d'Atenció al Professorat per a consultes.

Política de privacitat i avís legal