Una educació de prínceps

Una educació de prínceps0

573 19/06/2006, 12:31 El-Punt-18/06.-MONTSERRAT-BAIXERAS,-LAURA-DE-MAS-I-GLÒRIA-PEIRÓ

En aquest racó del món occidental on vivim, fa molts anys que, gràcies a ments preclares, gaudim del privilegi de tenir «escola», i fixi’s, estimat lector, que diem «privilegi» i no «dret». Si n’hem canviat el nom ha estat per evitar l’ús desgastat d’aquesta paraula que ens ha fet oblidat que poder assistir cada dia a les aules, rebre uns coneixements estructuradors de la ment, treballar les habilitats físiques, relacionar-nos amb un món més ampli que l’estrictament familiar és una honor propi de prínceps ( en el sentit d’éssers principals, no en el de la sang). Si fan memòria recordaran que aquesta era la definició de cavaller renaixentista. Tinguem el coratge de mirar en molts indrets d’aquest planeta, i el panorama és desolador.

Si un alumne pren mal, la culpa és del professor, i si fa mal, també. Tots hem llegit al diari que una escola ha estat obligada a indemnitzar una família perquè l’alumne s’ha trencat un braç jugant al pati

Després de constatar que som uns aristòcrates intel·lectuals (fa pujar l’autoestima, oi?) que ens podem permetre el luxe que els nostres fills no vagin a treballar i la societat els mantingui fins gairebé als trenta anys –en alguns casos–, haurem de reconèixer que el preu de l’ensenyament és caríssim (potser s’ho havien cregut, allò de la gratuïtat?). Seria bo que l’administració fes números i ens digués quant costa el curs escolar d’un alumne. És una xifra que no hem vist mai publicada i serviria per adonar-nos de la despesa que representa; per això proposem que l’Estat expliqui als pares, mestres, alumnes i a la societat en general el preu d’aquest honor: potser aprendríem a no malgastar ni malversar.

Aquest no veure el privilegi de gaudir de l’ensenyament i no entendre que l’escola és caríssima són dos dels factors que expliquen el desprestigi de la vida acadèmica. S’ha d’especificar que aquesta afirmació no és aplicable a tothom, perquè sinó ja podríem plegar, però sí, en canvi, força generalitzada. I ara que arribem a final de curs, podem veure com aquest descrèdit aflora en diversos punts. Un pot ser l’exigència, més o menys barroera, de demanar un aprovat impossible, amb pressions que poden anar des de l’agressió física fins a l’amenaça d’un possible suïcidi. Un altre pot ser la responsabilitat tremenda que comporta anar amb alumnes a colònies, excursions, campaments, crèdits de síntesi... En aquests casos els mestres invoquen forces divines i humanes tot demanat que no passi res perquè si l’alumne pren mal la culpa és del professor, i si fa mal, també. Tots hem llegit al diari que una escola ha estat obligada a indemnitzar una família perquè l’alumne s’ha trencat un braç jugant al pati. Si el fill va amb els pares i es trenca una cama, han llegit si han de pagar una quantitat a la criatura en concepte de desgreuge?

Iniciem un paràgraf per comentar un tercer punt que és el de les famoses vacances. Aquests dos mesos d’estiu ens són recordats amb insistència i constància de gota malaia. Es poden adoptar diverses actituds de defensa o d’atac o de justificació; tant se val, se’ns mira amb enveja, passem a ser una mena d’éssers mimats pels déus. Potser sí, quan tothom hi està d’acord, que alguna veritat hi deu haver. Per això ens ha sorprès tant que tres dels consellers expulsats del govern pel Molt Honorable President, que es dedicaven a l’ensenyament (educació especial, secundària i formació professional), no s’han reintegrat a les aules, i això que s’acostaven aquestes cobejades i envejables vacances. Potser és que no ho són tant?

Deixem-nos de mesquineses i, entre tots, intentem re-crear una escola que sigui un lloc on aprendre es converteixi en un plaer, i aquest plaer no existeix si no hi ha un esforç.

Ara que arribem a final de curs, podem veure com el descrèdit acadèmic aflora en diversos punts. Un pot ser l’exigència, més o menys barroera, de demanar una aprovat impossible, amb pressions que poden anar des de l’agressió física fins a l’amenaça d’un possible suïcidi. Un altre pot ser la responsabilitat tremenda que comporta anar amb alumnes a colònies, excursions o campaments. En aquests casos els mestres invoquen forces divines i humanes tot demanat que no passi res

facebook twitter enllaçar comentar