L'hora del pati0

583 20/09/2006, 09:03    Avui.-Carles-Capdevila   #Salut laboral,

Les estadístiques són molt punyeteres. Saber que un de cada quatre nens rep assetjament escolar pot ser alarmant, però també pot portar a concloure que si és tan habitual no pot ser tan greu.

Al meu pati de col·legi una colla de nens feia escarni públic dels que no dúiem texans de marca. Vaig aconseguir que a casa em compressin uns Levi's, i vaig arribar a l'escola relaxat, convençut que des d'aquell dia m'admirarien i m'admetrien al seu grup. Quan els petits matons van veure que duia pantalons de marca, em van agafar entre tots, un d'ells em va arrencar l'etiqueta i em va dir: "Ja no són uns Levi's, Capdebola". I van continuar rient de mi i de la cara de tonto que m'havia quedat, superior a l'habitual. No calia ser un crac de la intel·ligència emocional per deduir que els meus pantalons els importaven ben poc, que la gràcia de tot plegat era humiliar-me. I he d'admetre que d'això en sabien, els molt cabrons.

Quan estic optimista penso que els hauria de fer un monument. Gràcies a ells vaig entendre que les marques no són res més que una etiqueta que qualsevol idiota et pot arrencar. I aquell pati em va ensenyar a defugir les actituds provocadores i xulesques. Per supervivència, vaig desenvolupar cert instint per agafar una distància irònica la mar d'útil, gairebé imprescindible, quan ets català (o sigui, quan ets víctima d'insults i provocacions permanents per part del veïnat). De fet els psicòlegs recomanen que no donis a l'assetjador el gustàs d'enfadar-te, però ells ja saben -i d'això viuen- que és gairebé impossible.

M'inquieta que surtin unes xifres tan inflades d'assetjament, que ho posen tot en un mateix sac i parlen d'un de cada quatre escolars com a víctimes. Una dada així ens pot portar a abaixar la guàrdia, i fer pensar que això és el que ha passat tota la vida, o bé tot el contrari, pot espantar-nos fins a la paràlisi. Més que xifres alarmants i massa genèriques, pares i mestres necessitem pistes per distingir on és el límit entre la broma i la campanya persecutòria, entre la petita selva que són tots els patis i la jungla insalvable del bullying. I ens convé treure transcendència als petits danys col·laterals de la socialització, als conflictes puntuals que es resolen o dissolen sols, per concentrar energies en els casos realment greus. Hem d'aprendre a estar-ne pendents, però sense obsessionar-nos, i recordar que la convivència de pati, fins a certs límits, també és molt formativa. Ho dic perquè noto certa tendència perillosa a convertir els pares i mares en uns patidors patològics, en uns autèntics pare-noics.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici