Carta a la comunitat educativa0

1001 26/10/2006, 10:22    el-Periódico.-Joan-Coscubiela-(CCOO)

L'edició d'ahir d'EL PERIÓDICO és de les que deixen empremta i espero que no sigui en forma de cicatriu social. A primera vista és una manera innovadora de tractar els temes que afecten la ciutadania, amb voluntat de frescor i proximitat. Però tinc dubtes sobre si els seus efectes poden ser positius per al sistema educatiu i per als professionals de l'educació.

L'escola i l'institut són avui més que mai el lloc on molts nens i adolescents poden accedir a una educació i a una socialització que no totes les famílies poden garantir. Haver escolaritzat tota la població fins als 16 anys, amb totes les seves insuficiències, és un gran èxit social perquè l'educació és el dret que obre les portes a tots els altres drets, començant pel de l'autonomia i dignitat personal. I fer-ho en una societat desestructurada no és fàcil. Per això l'escola i l'institut són avui dia també més que mai el lloc on esclaten nombrosos conflictes socials.

La societat transfereix als professionals moltes responsabilitats --més de les que els corresponen-- i no sempre els ofereix els recursos necessaris por poder-les complir. Tot i que això és veritat, no em sembla que la carta amb què s'obre l'edició d'ahir sigui il.lustrativa del conjunt dels centres educatius. Sens dubte, a l'escola es produeixen casos d'agressions als professors i no es tracta de minimitzar-les, perquè, només que hi hagués un sol professor afectat, el tema seria important. És veritat també que la diversitat de cultures comporta més dificultats, sobretot si es tracta de famílies amb contractes precaris i en situació irregular i no es dota els mestres de recursos suficients. Però la descripció dantesca que s'ofereix en portada no correspon a tota la realitat, no crec que contribueixi a millorar la situació i, sobretot, és injusta amb l'esforç del conjunt del professorat. Uns professionals que han aconseguit que no totes, però sí moltes escoles siguin el lloc on més bé es dóna la convivència entre nens de diferent origen. El lloc on, amb independència de la llengua materna, tots els nens reben la mateixa educació, sense segregació. El lloc on més s'ha fet per la cultura de la pau. El lloc on la igualtat de gèneres i la no discriminació han avançat per sobre d'altres àmbits socials. Dues de les claus del futur estan recollides en algun dels bons articles que acompanyen la carta de portada. A Catalunya s'ha consolidat un sistema educatiu dualitzat, entre escola pública i concertada, amb l'argument de la llibertat d'elecció de centre, quan moltes vegades qui elegeix alumnat són alguns dels centres concertats, negant-se a educar els col.lectius amb més dificultats socials. Per aconseguir una escola no segregada està pensat el Pacte Nacional per l'Educació i la seva aplicació necessita temps. S'equivocarien la societat catalana i la comunitat educativa si volguessin valorar unes mesures que pretenen canviar una inèrcia de 25 anys pels seus dos primers mesos d'aplicació. Crec que no hauríem de menysprear l'important increment de plantilles que s'ha aconseguit i que una bona part dels interins hagin arribat a ternir una estabilitat professional, imprescindible per a la qualitat educativa. Els problemes són importants, però les solucions no han de ser tan fàcils. Com ho demostra el fet que els que fa quatre anys, emparant-se en el sindicalisme corporatiu, demanaven la supressió immediata dels concerts amb la privada, a l'arribar al Govern no van ser capaços de canviar res de la part substancial dels concerts. No ens podem deixar arrossegar pel desànim i encara menys per la demagògia. L'escola pública ha viscut més vegades situacions com aquesta i alguns sabem que d'un excés de derrotisme sobre la pública només se'n beneficien els propietaris de la privada. Els puc ben assegurar que si un servidor, que fa 20 anys que està vinculat com a pare a la pública, es troba amb la descripció que es fa a la portada, abans de matricular els seus fills, s'ho pensa dues vegades.

Molts dels problemes de l'escola es generen en una societat injusta. Quan alguns pares no poden dedicar suficient temps als seus fills, ni tampoc als avis, no és perquè siguin uns malvats, sinó pels inhumans horaris laborals que tenen els sectors més precaritzats. I la solució, sens dubte, no és ampliar l'horari lectiu. Per això alguns hem lluitat fins a aconseguir que el pacte educatiu comprometi més recursos per a les activitats extraescolars i que el Govern reguli les condicions en què s'han de prestar. Ho exigirem al pròxim Govern, de la mateixa manera que ens negarem que es creïn guarderies industrials a la porta dels centres de treball. També ha arribat el moment de preguntar-nos si el nostre ensenyament secundari respon a la realitat. ¿No valdria més que, en lloc d'obligar tots els adolescents a estar als centres educatius, es mantingués l'escolarització fins als 16 anys, però canalitzant els que no volen seguir el sistema reglat cap a altres fórmules que combinin educació bàsica i formació per a l'ocupació?

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici