Una educació deshumanitzada0

855 08/11/2006, 10:23    El-Punt.-Joan-Samaniego-Raventós-(ASPEPC·SPS)   #LOE,

És discutible la bella premissa del grec Aristòtil «tots els homes, per naturalesa, desitgen saber», però també ho és que l'home sigui una passió inútil. Les apostes de la raó són perfectament lícites, naturals i, fins i tot, desitjables. Ara bé, per una qüestió d'elegància científica i d'amor a la veritat, quan un determinat paradigma explicatiu o teoria, no funciona, és a dir, no explica la realitat (objecte d'estudi) de manera eficient i versemblant, o no sap preveure el conjunt de possibles conseqüències negatives de les seves afirmacions, es fa necessari buscar noves perspectives, nous camins.

Jo crec que Aristòtil l'encertava. Crec que l'home gaudeix en el conèixer, en l'experimentar, en el raonar... encara que sigui per arribar a la conclusió que és una passió inútil. És per tot plegat que, com a professor, sovint em pregunto: quin mal pateix el nostre sistema educatiu? Per què són tan escandalosos els resultats dels informes Pisa?

L'íntima interrelació entre el constructivisme com a teoria pedagògica, la seva derivació en ideologia, i la seva aplicació en societats culturalment complexes, generen de forma paradoxal, una monstruosa —i costosa— burocràcia que deshumanitza del tot la tasca educativa: una pretesa «poètica de l'educació» que esdevé trista i esperpèntica prosa. La pionera Anglaterra ja fa temps que en mal defuig; a França, la polèmica és ben encesa. Si es vol reconduir la situació, cal canviar el sistema. El principi lògic d'economia ens abocaria a aquesta conclusió, i el respecte per la diversitat cultural, ho refermaria. O és que no aprenem significativament? O és que tots hem de ser finlandesos?

La reconversió d'un paradigma que es vol científic, en ideologia, és fatal per a la llibertat de pensament. La ideologia constructivista s'està convertint en una desgastada escolàstica que posa fre a qualsevol innovació essencial en matèria pedagògica. Per acabar-ho d'adobar, no hi són gens aliens els interessos purament crematístics i polítics. La grollera, i a voltes malintencionada, identificació entre constructivisme i esquerra política, acaben de rematar la feina. Falta molt de seny, coratge i imaginació en les nostres facultats pedagògiques... Aquest jou ideològic és el que marca el tempo de l'ensenyament en el nostre país. Ministerio (LOE), Departament (Pacte Nacional) i sindicats autoanomenats progressistes van tots a l'una. I cadascú fa el seu paper: els sindicats demanant recursos i lamentant que la societat no s'emmotlli al seu ideal de perfecció antropològica, i el Departament escurant-se les butxaques per satisfer els desitjos dels agents socials. Benvinguts siguin sempre els recursos humans i materials, però seria de mala fe, en aquest sentit, no reconèixer els esforços de l'administració durant l'últim decenni. Malgrat tot, no progressem adequadament, i a curt termini no s'albiren excessives esperances. La ministra d'educació es recolza en els experts i augura —potser mai tan ben dit— resultats positius «en dues generacions». Però la realitat és tossuda.

Entretant, tots sota la «dictadura de la igualtat». L'alumnat de 15 anys que no vol aprendre el que curricularment pertoca s'ha de subordinar a la inflexibilitat del sistema, patir i fer patir, fins al dia que l'Estat li decideix atorgar llicència; i l'alumnat que manifesta voluntat d'estudi ha de veure com el seu desig natural queda ofegat per les conductes de l'entorn, la davallada general de nivells i la infantil obsessió lúdica del revolucionari sistema. Per cert, ha pensant mai cap expert que en el binomi societat-educació es dóna una dinàmica de retroalimentació? Dit altrament, algú ha pensat quina tipologia de ciutadà retornem a la societat des de l'escola?

Pel que fa al professorat, la consigna fa temps que és estoica: aguantar. El pensar racional i lliure, i la resistència frontal a l'adoctrinament, que ens van inculcar els nostres mestres i professors, han fet que els famosos cursets de Reforma no hagin malmès la nostra esperança. Aguantar les noves andròmines que la imaginació dels experts proposen com a solucions: Cursos de tutoria; Projectes de qualitat i millora contínua que assegurin una certificació ISO als centres i l'excel·lència del compte corrent de les empreses privades que el gestionen; Mediació de conflictes o com una simple sanció pot mudar en paròdia. Tones de burocràcia sobre una educació deshumanitzada.

Joan Samaniego Raventós. Professor de filosofia. Federació sindical ASPEPC·SPS.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici