Les polítiques educatives i el pensament únic0

Lectures (631) 24/11/2006, 09:34  |  El-Segre-22/11.-Pere-Pena-ASPEPC·SPS  |  Etiquetes: #LOE,

Pel que sembla, el debat educatiu s'ha acabat, almenys a nivell polític. La darrera campanya electoral ha demostrat que, excepte el PP i per raons que ara no vénen al cas, la resta de partits estan més que satisfets amb les mesures que s'han pres aquest últim any per fer front al desgavell que viu l’ensenyament al nostre país, sobre el qual, penso, no hi ha cap mena de dubte.

No tots aquells que diuen "educació, educació" entraran al regne

Amb la LOE, la quarta llei educativa en 15 anys, i el Pacte Nacional per l'Educació, han solucionat, ara sí, els problemes fonamentals. Així ho han manifestat els líders polítics i ho han traslladat, entusiastes, a l'opinió pública, per tant s'ho deuen creure. Allò que no han explicat, però, es què hi ha d'excepcional i de meravellós en aquestes “varetes màgiques”, més enllà de la lluentor institucional de les sigles. Potser pensen que, només pronunciant la paraula sagrada Educació a totes hores, ja n'hi prou perquè es produeixi el miracle.

Jo, que no crec amb els miracles ni venero cap paraula, que només llegeixo i provo de pensar pel meu compte, no he sabut veure en la nova llei educativa cap argument per sentir-me una mica optimista. Què planteja la LOE que sigui realment innovador? Planteja canvis estructurals i metodològics en l'ensenyament primari i secundari? Fa qualsevol revisió seriosa del currículum? Què pensa, per exemple, de la música o la plàstica, eternes oblidades de tots els plans de reforma? Què n'opina, del francès o del llatí, que no sigui pagar-los un bon enterrament? I de la lectura? Cal que els estudiants aprenguin a llegir, o només potenciant l'anglès ja seran els moderns “reis del mambo”? Què diu dels professors, més enllà de convertir-los en educadors i buròcrates? I de l'autonomia dels centres, del número d'alumnes per aula, de l'ordre i la convivència, tema d'ampli ressò mediàtic? Realment, que hi ha d'innovador per sentit comú? Un altra vegada, la nova llei posa el seu accent en la mística educativa, en allò que és intangible i volàtil, en els hipòcrites propòsits samaritans. Tot hi parlar de qualitat i igualtat, com volen sintetitzar un fals i tendenciós debat, la LOE no és una llei per a l'ensenyament i la formació cultural dels nens i dels adolescents sinó una llei per a la caritat, l'única eina de transformació social que els seus responsables entenen.

Pràcticament el mateix es pot dir del Pacte Nacional per l'Educació. Amb un afegit: aquest pacte, publicitat com un gran acord nacional, resulta que no ha estat signat per alguns dels sindicats més representatius del sector; i a sobre, sorprenentment, no contempla cap mesura per a l'ensenyament secundari. Suposo que per això després, per corregir-ho a corre-cuita, van haver de redactar un altre text paral·lel, el Pla de Xoc per a la Secundària. Per sobre del més que dubtós encert amb el nom triat, el fet en sí mateix resulta prou significatiu per comprovar l'abast d'aquestes reformes, més pròpies d'una pel·lícula del germans Marx que d'un ambiciós i seriós programa educatiu.

Durant la campanya electoral, els polítics s'han omplert la boca amb el Pacte, celebrant... què celebraven? La improvisada sisena hora a la Primària? El quimèric alumne trilingüe en un món d'estudiants que tenen dificultat per llegir en la seva pròpia llengua? La futura reorganització dels centres, com alguns polítics i pedagogs insinuen, en centres integrats de Primària i Secundària, tornant a l'antiga EGB, però ara amb alumnes de 16 anys? Què celebraven, en realitat? És aquest el sempre alabat camí de la modernitat educativa? Així serem tan avançats com els més avançats dels països europeus? Serem definitivament finlandesos?

Vist el que hem vist, no resulta difícil entendre per què la primera de les mesures que va prendre l'anterior conselleria, amb el suport del principal partit de la oposició, fos canviar el nom del Departament d'Ensenyament per anomenar-lo Departament d'Educació. En el sí profund i transcendent d'aquesta acció rau bona part dels problemes que patia i segueix patint l'ensenyament. Mentre continuem confonen els termes, demanant que les escoles i els instituts eduquin els nostres fills enlloc d'ensenyar-los, mentre es continuï creient que en la formació acadèmica no va implícita l'educació, mentre els pares no assumeixin la seva responsabilitat i li diguin a la administració que per educar en valors i altres samfaines ja hi són ells i que el deure de l'administració és vetllar per les competències acadèmiques i culturals dels seus fills, no hi ha res a fer. Mentre continuïn pronunciant la paraula Educació com si signifiqués l'adveniment del Crist laic que ens ha de redimir, no hi ha miracle possible.

Pere Pena, escriptor i professor de secundària. Federació ASPEPC·SPS


facebook twitter enllaçar comentar


Tornar a la pàgina d'inici

Comentaris

Sense comentaris.

Afegir comentari

S'ha d'estar connectat per publicar un comentari.

Espai Personal Wiki Suport Twitter Facebook Youtube
Qui som què fem

Contacta'ns

Pots contactar amb nosaltres a la seu central o a qualsevol de les nostres seus territorials

Utilitzeu el Servei d'Atenció al Professorat per a consultes.

Política de privacitat i avís legal