Oblidar la memòria: un gran error0

560 03/12/2006, 19:21    El-Punt.-XAVIER-MASSÓ-(ASPEPC·SPS)

Els nostres estudiants no tenen memòria perquè no se'ls ha educat per exercitar-la, tot el contrari, se'ls ha instruït en la desmemòria. I si la memòria sense la intel·ligència és cega, la intel·ligència sense la memòria és buida.

La facultat de la memòria, una de les tres antigues potències de l'ànima –juntament amb l'enteniment i la voluntat–, ha estat la bèstia negra de la pedagogia moderna, i en la mesura que aquesta pedagogia ha esdevingut hegemònica en els darrers decennis, la memòria ha estat bandejada dels plans d'estudi juntament amb tot allò que sonés a esforç i educació de la voluntat –una altra de les tres potències–. De les tres facultats clàssiques, només ens queda en els plans d'estudis actuals un enteniment aigualit i reduït a espontaneïtat i desenvolupament, també pretesament espontani, de la imaginació, en la falsa creença que aquesta sorgeix del no-res, per generació espontània.

De detractors de la memòria, sempre n'hi ha hagut. Descartes ja feia broma sobre això fa quatre-cents anys amb el comentari següent: «És ben curiós, he conegut molta gent que presumeix de tenir mala memòria, però en canvi s'autoafirmen intel·ligents; tanmateix, no he conegut mai ningú que proclami tenir una memòria excel·lent i es reconegui ruc com una sabata.» No hi ha dubte que els actuals experts en educació i les autoritats educatives són d'aquest parer sobre el qual ironitzava Descartes. Perquè… és possible una cosa sense l'altra?

El mateix Descartes ens recorda, a les Regulae ad directionem ingenii, que no per saber-nos de memòria tota l'obra de Plató o una demostració matemàtica seríem pas filòsofs o matemàtics. Borges, al seu torn, ens presenta un personatge, Funes El Memorioso, al qual l'excés de memòria –ho recorda absolutament tot– acaba col·lapsant. Per explicar-nos una pel·lícula de dues hores, Funes hauria estat exactament dues hores.

Sembla, doncs, que la memòria potser pugui donar-se sense que hagi de mitjançar la intel·ligència, almenys teòricament. De fet, qualsevol de nosaltres podria aprendre's de memòria una cançó en xinès sense entendre res del que estem dient mentre la recitem. Ara bé, és possible a l'inrevés? Tot indica que no, des de l'operació més elemental que acabem fent mecànicament fins a processos intel·lectuals de major complexitat. Perquè, què seria la intel·ligència sense la memòria?

El mateix, si fa no fa, que un processador sense base de dades sobre les quals treballar. I en el nostre cas, les dades les retenim d'antuvi memorísticament. Després l'intel·lecte les processa, les compara… en definitiva, raona, però sobre la base material de les dades de què disposa, mai altrament. Una cosa és la memòria mecànica, la mera acumulació de dades, i una altra és la memòria selectiva, la capacitat de discriminació i abstracció d'aquestes dades en el raonament. I si no hi ha dades, l'intel·lecte no té res sobre què treballar. Avui ens trobem que els nostres estudiants no tenen memòria perquè no se'ls ha educat per exercitar-la, tot el contrari, se'ls ha instruït en la desmemòria. I si la memòria sense la intel·ligència és cega, la intel·ligència sense la memòria és buida. Les conseqüències d'aquest oblit són prou evidents: nivells acadèmics baixíssims, un llenguatge cada dia més pobre i una creativitat limitada als espots publicitaris.

En una divertida obra de Denis Guedj, El teorema del lloro, un matemàtic fa aprendre de memòria al seu lloro la demostració del teorema de Fermat. Mort l'amo, el lloro retorna a la selva i recita la demostració dia sí dia també als seus congèneres. És clar que ningú no entén res, començant pel lloro recitador. El lloro, com a mínim, havia fet els deures, s'ho havia après de memòria. Per raons òbvies, era incapaç d'anar més enllà. Si seguim pel camí actual, acabarem tots així, però encara pitjor, ni tan sols amb memòria.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici