Aprovant l'ESO a pes0

Lectures (651) 08/02/2007, 09:41  |  El-Punt.-Joan-Samaniego-Raventós-(ASPEPC·SPS)

El pla de millora recentment signat pretén garantir, en el període de tres cursos, més d'un noranta per cent d'aprovats entre l'alumnat de l'ESO als instituts públics que s'acullin a un acord de coresponsabilitat, una espècie de contracte. Baix nivell de qualitat educativa i creixent fracàs escolar. Com es poden solucionar, alhora, dos problemes que gairebé es contraposen? Realment, no és empresa fàcil de resoldre, si més no, de forma conjunta.

Donat que el fracàs escolar ronda el 30% de l'alumnat. Que s'agafin fort els docents que no saben massa bé el que van votar en claustre sota l'encanteri del mot «millora»

Entre ambdós elements s'estableix una clara relació de naturalesa inversament proporcional. Tot indica que si elevem el nivell d'exigència per assolir una major qualitat, hi haurà més fracàs escolar. I si obrim –més encara!– la porta a un lax i poc merescut aprovat, amb la finalitat d'elevar el nombre de graduats en ESO, minvaran, en conseqüència, els indicadors qualitatius. Això ho demostraria una lògica aplicada, coherent i elemental. Una lògica assenyada i amarada d'experiència. Argument comprensible per al doctor i per al simple. Mares i pares, mestres i professorat, alumnat en general. Agents socials de tota mena.

Però ja, Umberto Eco, ho advertia en el seu Tractat de semiòtica general: el signe serveix per representar, i per tant, també li és consubstancial el poder de mentir. Venint el discurs d'un intel·lectual de la seva talla i expert –dels de debò...– semiòtic, paga la pena de recordar-ho. Perquè en aquest nostre temps que tant es complau i s'alimenta de la seva condició postmoderna, en el món educatiu impera molt sovint l'estètica del paó reial, i la perdiu ja no es vol ni a la cassola. Vivim temps de retòriques buides, de paraules i expressions santificades, de discursos inflats de falsa galania. És el logos de la sigla i l'acrònim, de debatudes i etèries transversalitats curriculars, de grups de treball que reflexivament reflexionen sobre com seguir reflexionant, de significats significatius, de mediàtiques mediacions...Temps, en definitiva, en què l'onanisme gloriós de l'aprendre a aprendre, vol seguir subsistint, a tot preu, en el seu moviment circular perfecte.

El problema rau en el fet que els informes Pisa de l'OCDE han llançat un crit d'alarma social respecte als nivells acadèmics i el fracàs escolar. Sense ser infal·libles, el models comparatius que estipulen, no deixen de ser una referència. Interessant, encara més, en un país que genera lleis educatives que eludeixen tota prova mínimament objectiva i externa, a excepció de les proves d'accés a les carreres universitàries (PAAU). Així, després de més d'un decenni de falsa bonança, l'autocontemplació sistemàtica del melic constructivista semblava perillar. Per fi ens qüestionàvem evidències i fets empírics a diari demostrables: per què gran part de l'alumnat acaba la primària i la secundària sense els mínims i exigibles coneixements ortogràfics i gramaticals? Com és possible que amb la gran quantitat i qualitat de recursos pedagògics i informàtics, la canalla assoleixi resultats matemàtics decebedors? Hi té alguna cosa a veure, en tot plegat, el mètode lúdic i el tabú ideològic de la paraula «esforç», vista sempre com a cosa carca? És un problema, o tal volta un misteri, que el creixement geomètric del nombre d'experts educatius sigui paral·lel a la fluixa qualitat educativa?

Davant la torbació que provoquen preguntes tan humanes, entenedores i comprensibles, l'Olimp pedagocràtic ha decidit baixar temporalment de les altures a la terra. Com que viuen en el Món de la Pedagogia Ideal –rieu-vos del platònic món eidètic!–, potser la falta de costum o el mal de muntanya, els ha fet passar de frenada i han entrat al més profund del llòbrec Tàrtar. Això explicaria que el Departament d'Educació i la Tríada sindical capitolina (USTEC, CCOO i UGT) hagin posat fil a l'agulla, convenint a tirar pel dret. Com si d'una mena de solució final es tractés, han firmat un pla de millora que, entre altres coses, pretén garantir, en el període de tres cursos, més d'un 90 % d'aprovats entre l'alumnat de l'ESO en aquells instituts públics que s'acullin a un acord de coresponsabilitat triennal, una espècie de contracte.

De puntetes, però a corre-cuita, els equips directius han anat rebent informació sobre les característiques de l'acord: quatre calerons, hores de reducció horària per al personal coordinador del projecte, i alguna dotació de recursos en funció del pla del centre. Alguns, però, encara ara no tenen clar el més essencial. Més que ètic i pedagògic, seriosament, només podem interpretar l'objectiu fonamental com a polític: incrementar artificialment el nombre de graduats en ESO a canvi de recursos i diners, donat que el fracàs escolar ronda el 30% de l'alumnat. Que s'agafin fort els docents que no saben massa bé el que van votar en claustre sota l'encanteri del mot «millora», fóra per falta d'informació, inèrcia, por o candidesa. Si hem anat perdent la bona autoritat moral, ara perdrem fins i tot l'acadèmica. I que es preparin les famílies i l'alumnat, perquè qui, amb dos dits de pesquis, podria arribar a creure que un problema d'aquesta envergadura tindrà una solució real en un període de tres anys? Polítiques educatives neoliberals, d'aparador, sota capa progressista, que incentiven en l'humà la pragmàtica del roc a la faixa. Però els déus ja han fet la feina i és sabut que no els pertoca per natura el sentit de la moralitat.

Joan Samaniego Raventós.
Professor de filosofia. Membre de la federació sindical ASPEPC·SPS.


facebook twitter enllaçar comentar


Tornar a la pàgina d'inici

Comentaris

Sense comentaris.

Afegir comentari

S'ha d'estar connectat per publicar un comentari.

Espai Personal Wiki Suport Twitter Facebook Youtube
Qui som què fem

Contacta'ns

Pots contactar amb nosaltres a la seu central o a qualsevol de les nostres seus territorials

Utilitzeu el Servei d'Atenció al Professorat per a consultes.

Política de privacitat i avís legal