Diagnòstic: la culpa és dels professors0

717 14/03/2007, 13:24    El-Punt.-XAVIER-MASSÓ-(ASPEPC·SPS)

Suposats experts atribueixen les evidents disfuncions del sistema educatiu a la mala preparació del professorat, com si, amb motiu d'una davallada de la borsa imprevista, els economistes es dediquessin a satanitzar els inversors.

Recentment, alguns pedagogs i experts amb responsabilitats educatives, han atribuït les d'altra banda evidents disfuncions del sistema educatiu a la mala preparació del professorat. Són afirmacions d'una recurrència només comparable a la seva indissimulada tenacitat per desmarcar-se de qualsevol culpabilitat en el desori que ells mateixos han perpetrat.

Sigui com sigui, aquestes declaracions han fet que recordés una broma que circula entre els membres d'un altre gremi, el dels economistes, segons la qual l'especialitat de la ciència econòmica no és fer prediccions, sinó explicar per què no s'han complert les anunciades ara fa un any. I en això sí que l'economia –acaben– és una ciència amb totes les de la llei.

Una ironia que enalteix el qui se l'aplica i de la qual sembla que freturen aquests «experts en educació», de sospitosa propensió a buscar culpables externs. Denota un saludable distanciament sobre l'objecte d'estudi i una lúcida autoconsciència de les limitacions del coneixement humà, de la distància entre el que ens agradaria saber i el que sabem, entre el que voldríem controlar i el que en realitat controlem. La finitud del coneixement humà, en definitiva. Tot coneixement (científic) és limitat perquè l'ésser humà té un enteniment limitat. Correlativament, tota ciència té també un caràcter limitat.

He dit «de tota ciència»? Hauria d'haver dit de tota ciència humana, en el sentit de produïda per humans. Perquè… què passa amb les presumptes ciències les deus de coneixement de les quals no es pretenen de naturalesa humana? Un problema, sí senyor, perquè en vista de veritats absolutes, qualsevol fet que gosi contradir-les es posa immediatament sota sospita. I acostumen a ser molts. La fugida cap endavant és la resposta pròpia de les pseudociències: si les nostres teories no s'adeqüen a la realitat, el problema el té la realitat. En definitiva, és un problema metodològic, però també d'actituds. Dependrà segons ens interessi la veritat o continuar mantenint la «nostra» presumpta veritat caigui qui caigui.

Quan un científic fracassa en un experiment amb el qual pretenia demostrar la seva teoria, mai no he sentit que atribueixi la culpa del fracàs a la realitat, sinó en tot cas a la seva construcció de la realitat. Tampoc he vist mai cap economista que amb motiu d'una davallada de la borsa que no havia previst, es dediqui a satanitzar els inversors que aquell dia van decidir posar-se a vendre i que continuï refermant-se tan tranquil en les seves teories sobre el comportament dels agents econòmics. En el cas d'aquests pedagòcrates, des que els polítics van atorgar-los el poder en matèria educativa, la cosa no ha fet sinó empitjorar. Tanmateix, hi ha hagut alguna autocrítica de les teories pedagògiques en què es van inspirar? Jo no en conec cap, perquè, a banda de culpar el professorat –cal un culpable–, algú ha qüestionat els fonaments teòrics? No.

Llegint que aquests il·lustres experts, responsables i còmplices de les reformes educatives dels últims anys, tot fent ús d'un lèxic de minuciositat escolàstica, situen la raó de la major part dels problemes educatius en la mala preparació del professorat, penso que seria com si Kepler hagués anunciat que les òrbites planetàries eren rectangulars i, en demostra-se que no era així, hagués atribuït la culpa als planetes perquè no estaven preparats per complir les seves teories. Però Kepler mai no hauria culpat els planetes dels seus errors. Era un científic.

Xavier Massó i Aguadé.Professor de Filosofia.
Federació ASPEPC·SPS.

facebook twitter enllaçar comentar