La nova ESO: una mirada alternativa0

644 14/09/2007, 11:07    El Punt. Isidro Cabello Hernandorena

La nit de Sant Joan, jo, com un Martin Luther King modest, també vaig tenir un somni que, com en el seu cas, projectava les meves preocupacions i alhora les meves il·lusions. Vaig tenir un somni, no rieu, en el que veia com quedava reordenat l’ensenyament secundari obligatori per funcionar com sembla que ho fa en països del nord, civilitzats i rics.

En el somni l’ensenyament secundari estava estructurat, per legislació aprovada unànimement, en tres anys i els adolescents que l’acabaven començaven nous estudis de dos o tres anys, quan encara tenien l’obligació d’estudiar i no podien treballar, i la majoria els acabaven també. En aquests tres anys els alumnes anaven plegats o separats, segons variables com ara la capacitat, l’interès o la grandària de la població, i rebien una instrucció eminentment teòrica sense rebutjar la pràctica, o eminentment pràctica amb elements teòrics, o una combinació d’ambdues, sempre plantejades amb claredat i flexibilitat. Els alumnes tendien a estar organitzats en grups amplis i acceptablement homogenis, evitant els tractaments habituals individualitzats, de forma que tots havien d’acomodar-se a la marxa d’un grup, amb la qual cosa interioritzaven una forma eficient de socialització i igualitarisme. Gairebé tots els alumnes rebien un títol de secundària, diferent però homologable, desprès de superar el curs tercer i una prova general igual per a tots els alumnes de cada tipus d’ensenyament. Els cursos podien durar dotze mesos, si es necessitaven per assolir els aprenentatges previstos en el tipus d’escolarització, o deu mesos, si els alumnes se’n sortien amb les seves assignatures al juny, sense haver de recuperar-les al setembre.

Criteris fonamentals per part de l’Administració eren la simplificació estructural i l’atenció adequada a adolescents que ja mostren les seves preferències i les seves deficiències. Els centres tenien com a finalitat principal i definitòria la instrucció dels alumnes, perquè l’educació i els valors de convivència estaven implícits en el moment que s’hi accedia. Estava expressament separat l’àmbit privat -família, amics, ocis- de l’àmbit públic -el centre i el seu personal- i, fos la que fos la forma de vida de l’alumne a l’àmbit privat, era ell qui havia d’adaptar-se als valors de l’àmbit públic. L’etapa estava concebuda com a una fita de maduració, diferenciada per tant de l’anterior, la Primària, en objectius, professors i tarannà, sabent que les persones creixen per esglaons i salts cap a munt. Els alumnes, doncs, notaven el pas, els costava i neguitejaven amb un punt d’angúnia, però aguantaven i es feien a la nova situació: així la seva maduració seguia un curs normal, reforçada amb la pràctica constant de valors com ara l’esforç, la recerca personal o col·lectiva del que no se sap, el respecte a normes de comportament i convivència, les qualificacions explícites del que havien assolit, etc. Els alumnes anaven al centre a aprendre tot el que els responsables socials consideraven necessari per fer-se lloc en una vida amb sentit; i al temps que aprenien el que els tocava quedaven preparats per aprendre noves coses per analogia.

La base de l’aprenentatge era l’assignatura, nou com a màxim, i cada una amb un mínim de tres hores setmanals per assegurar un cert grau de profunditat i ritme. Les interrupcions de la jornada estàndard eren molt poques i ben calculades per tal de no trencar aquest ritme i per crear hàbits mentals de treball i constància. Els professors eren veritables especialistes en la seva matèria, perquè el que domina la seva parcel·la ensenya més bé, amb més flexibilitat i donant més garanties de precisió i possibilitats d’ampliació. Naturalment, els professors de secundària tenien una bona preparació, teòrica i pràctica, per ensenyar, aconseguida mitjançant llargs cursos impartits per veterans professors de secundària, sense la influència nefasta dels ideòlegs de la didàctica universitaris. Com a especialistes, estaven organitzats en departaments de matèria, que es responsabilitzaven de tota l’organització dels cursos: programacions, llibres i materials, activitats, formes d’ensenyar, etc. Els professors, doncs, gaudien de prestigi, reconegut pels alumnes, pels pares d’aquests, per l’Administració i per mestres i professors d’altres ensenyaments, i eren per tant els responsables de l’ensenyament i del que passava a classe. No cal dir que no hi sovintejaven les baixes ni les jubilacions anticipades. En les assignatures es buscaven alhora la tradició i la novetat, combinant de forma sincrètica metodologies variades, sense exclusivismes, i donant entrada, lluny d’infantilismes i bajocades, a les noves tecnologies. Es tenia cura especial de l’expressió verbal de cada alumne i cada grup, tant l’oral –debats, exposicions, oratòria, traducció simultània a classe, recitació- com l’escrita -lectura i resums o ampliacions, assaigs breus, cartes, documents variats, comentaris de text. La comprensió del que es llegia -problemes matemàtics, enunciats diversos, fragments, llibres, poemes, diaris- es considerava la pedra de toc dels aprenentatges de totes les matèries.

La direcció dels centres lluïa amb preparació professional, prèvia a l’accés al càrrec. La professionalització implicava formació en tècniques de gestió, relacions laborals i humanes, normativa i sentit de l’ètica. També gaudien d’una preparació equivalent els caps de departament -els centres tenien com a estructura interna bàsica de gestió la direcció i els departaments, acadèmics i de FP. El Consell Escolar era de caràcter deliberatiu i consultiu, però no decisiu: les decisions eren feina dels veritables experts, els professors, els quals, a més a més, disposaven del Claustre per deliberar i decidir sobre criteris pedagògics, didàctics, organitzatius i d’ordre intern. L’autonomia tenia sentit perquè els responsables dels centres sabien el que havien de fer i fer-ho sense favoritismes.

Segons vaig escrivint, em fa l’efecte que hi havia més dades i impressions al somni. Suposo que, partint de les anteriors, no seria difícil de reproduir el funcionament d’aquells centres, que funcionaven tant bé: nets, acollidors, eficients, instructors. I eren centres d’aquí, no de l’estranger. Els nostres responsables polítics eren responsables i els hi donaven tot el seu suport: el sistema els feia quedar bé davant la UE i els electors i, a més, resultava molt barat.

Que els somnis es facin realitat.

Isidro Cabello Hernandorena
Vicepresident de l’Associació de Catedràtics de Catalunya (ACESC)

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici