L'alternativa Buñuel0

755 13/12/2007, 09:34    El Punt. Xavier Massó i Aguadé. Delegat d'ASPEPC·SPS   #Opinió, #LOGSE,

La situació de l'ensenyament a Catalunya manté sorprenents analogies amb la fabulació de Buñuel a «El ángel exterminador», molt especialment en allò referent al bloqueig psíquic col·lectiu que ens impedeix reaccionar

En el film El ángel exterminador (1962), Luis Buñuel ens presentava un grup de persones en una situació de bloqueig mental que els impedia reaccionar davant d'un estat de coses autoinduït. A partir d'un recurrent retorn d'efectes paralitzants, qualsevol solució de continuïtat s'esdevenia psíquicament impossible, encara que fos tan senzilla com traspassar el llindar d'una porta. Tampoc el progressiu deteriorament de la realitat els impel·lia a reaccionar, víctimes d'una estranya síndrome, la principal característica de la qual era la voluntat de no reconèixer-la per part dels que la patien. La situació de l'ensenyament a Catalunya manté sorprenents analogies amb la fabulació de Buñuel en aquesta obra mestra del cinema, molt especialment en allò referent al bloqueig psíquic col·lectiu. A la pel·lícula, la paràlisi prové d'una impertinència protocol·lària. Després d'un sopar d'alta societat, una convidada demana a la pianista que interpreti una peça més. Algú replica que ja és massa tard, però l'altra insisteix i la peça es torna a tocar. A partir d'aquí, un cop trencades les normes de protocol que requerien no haver demanat la repetició, ningú sap ja com actuar i cap dels assistents gosa traspassar el llindar de la porta del saló. Ningú, per increïble que sembli, sap com anar-se'n. I allí es queden durant uns quants dies, atrapats entre les quatre parets d'un saló progressivament reconvertit en baconera.

El bloqueig només es trenca quan tots els assistents decideixen reproduir la situació exacta en què s'havia comès la impertinència original: la pianista torna a interpretar la mateixa peça i aleshores, en acabar, la mateixa persona torna a demanar el bis, l'altra recorda que ja és massa tard i la resta, aquest cop sí, assenteixen que s'ha fet tard, s'acomiaden i tothom se'n va.

Però la superació del sortilegi només ha estat puntual. L'escenificació ritual, tan absurda com la pròpia situació, els ha alliberat només aparentment, perquè el bloqueig psíquic es manté. Reapareix tan bon punt es retroben, ara dins d'una església, celebrant un tedèum per haver-se deslliurat del destret. Un tedèum que és l'autèntica trampa: ningú sortirà de l'església.

En educació, l'error inicial va ser la LOGSE. Ja era massa tard per aplicar uns principis educatius que estaven sent qüestionats a tot arreu, però es va insistir. I ningú, o quasi ningú, va gosar dir res. El bloqueig recurrent va ser l'autoreferència de la LOGSE com a llei progressista, una afirmació que condemnava a la caverna «exterior» qui gosés qüestionar-la. La negació de qualsevol feed-back convertí el projecte en un sistema tancat –com el saló dels convidats de Buñuel–, immune a la crítica, incapaç de creuar el llindar que portava a la realitat exterior sobre la qual pretenia projectar-se, l'evidència d'un fracàs que es retroalimentava a si mateix. La falsa solució als problemes educatius també se'ns presenta en termes anàlegs.

Es proposa una llei ritual, però seguim sota el bloqueig psíquic logsià. La llei d'educació catalana és en el nostre sistema educatiu allò que el tedèum era en la pel·lícula de Buñuel: l'escenificació ritual de la recaiguda, la consagració d'uns principis educatius solipsistes, tancats en si mateixos i impermeables a una realitat que, malgré tout, segueix estant allà fora. Si fóssim els personatges de Buñuel, estaríem entrant a celebrar que aviat tindrem llei educativa. Sabrem sortir del tedèum? Això Buñuel ja no ens ho diu.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici