Vaga

Vaga0

780 04/02/2008, 10:06 Sofia Castillo. Delegada d'ASPEPC·SPS. #Vaga, #Opinió, #Mobilitzacions,

Reconec que sóc una dona del segle passat. Sempre he pensat que l'interès individual no podia passar per sobre del col·lectiu. També creia impossible el retorn al liberalisme del XIX, quan l'Estat es limitava a aplicar allò del "laissez faire, laissez passer", que en traducció lliure volia dir "si t’ha tocat néixer en una família obrera i no tens diners, et fots". I a hores d'ara segueixo pensant que la vaga és l'únic instrument que tenen els treballadors per a reivindicar millores en les seves condicions laborals.

Del que tinc seriosos dubtes és del fet que els actualment anomenats partits “d’esquerres” ho siguin de veritat.

La Llei d’Educació que està a punt de gestar el tripartit català és una mostra del que us dic. Si fem cas del que recullen les bases elaborades pel Departament d’Educació, podem donar per enterrat l’ensenyament públic d’aquest país. Ves per on, el que no s’havia atrevit a fer CiU ni el propi PP, ho farà un govern de coalició de tres forces suposadament progressistes.

No sóc integrada i tampoc vull ser apocalíptica. Em limitaré a fer-vos cinc céntims d’algunes de les idees que s’hi proposen; és clar que abans he d’advertir-vos que estan maquillades amb el vocabulari “ad hoc”: allà on vol dir que els centres públics hauran d’entrar en competició amb els privats per veure qui aconsegueix més alumnes, a base, per exemple d’ofertes de de dos aprovats per un, diu que “l’autonomia (de centre) ha de preveure la capacidat de decidir de cada centre educatiu sobre els aspectes pedagògics, organitzatius, de gestió, econòmics i (last but not least) de recursos humans” , com si l’educació fos un article per vendre i no un dret social.

Allà on està fent una declaració d’intencions que implica l’abandó de l’ensenyament públic en mans privades, algunes de segur molt netes, però altres no tant, utilitza expressions com ara "la llei obrirà la possibilitat de formes de gestió indirecta de centres creats per l’Administració de la Generalitat, amb la intenció d’explotar fórmules que s’han demostrat viables en altres països i que preveuen el manteniment de la titularitat del centre per part de l’administració, mentre que entitats diverses s’encarreguen de la gestió del patrimoni i l’organització dels recursos".

No us canso amb més eufemismes que amaguen la declaració d’intencions més descaradament contrària a l’escola pública que he vist fer mai a cap Conselleria d’Educació.

Ves per on, ara resultarà que la defensa de l’ensenyament públic, és a dir, gestionat pel govern corresponent, sense cap mecanisme selectiu dels alumnes, i curosament destinat a evitar la segregació social, és cosa del segle passat perquè no s’adiu amb la nova “societat del coneixement” –dues paraules de moda que també apareixen a les bases de la Llei i que vés a saber què nassos tenen a veure amb la privatització encoberta d’un servei tan bàsic com l’educació.

La solució als problemes de l’ensenyament a Catalunya passa, doncs, segons el conseller Maragall, per la privatització, la competitivitat i la fi dels professors com a funcionaris amb un lloc de treball fix. Això ja no és modern, de manera que caldrà creure que la temporalitat de les feines, la selecció de l’alumnat i el professorat segons el que interessi a la direcció “professionalitzada” de l’escola, la perversió educativa a que pot portar un centre públic dirigit per una “entitat sense ànim de lucre”, però partidària, posem per cas, del creacionisme en lloc del darwinisme (no vull ni imaginar quin seria en aquest exemple el “perfil” idoni per a ser professor d’aquest centre )…totes aquestes coses són les que acabaran definitivament amb els problemes de l’educació pública al nostre país.

Ben mirat, segur que ho faran perquè si s’aprova aquesta Llei, s’haurà desfet l’ensenyament públic entès com un dret del ciutadà a rebre una educació gratuïta, que busqui ensenyar-lo a entendre millor el món i a ser més bon ciutadà, i no pas convertir-lo en un excel·lent consumidor, acrític, d’ideologies i productes.

Potser és això el que es vol. I com que fer vaga –i menys si els que la fan són mestres i professors- ja no està de moda, els qui no anem a treballar el 14 de febrer de segur que serem criticats per uns i altres amb els arguments de sempre. Això ja ho dono per fet, igual que la quantitat de diners que em descomptaran.

Ho sento, però en aquest cas prefereixo ser una professora del segle passat.

NOTA: Fa dies que tinc escrit aquest article. Entre mig, i tal com m’imaginava, s’ha desfermat un atac furibund de determinada artilleria mediàtica, amb els “opinadors” de torn inclosos –cap d’ells professor de primària o secundària, que jo recordi- contra els educadors. Ens han dit de tot menys “bonics”. No vull ni imaginar-me quins epítets deuen reservar per als dies propers a la vaga. En fi…”ladran, luego cabalgamos”, oi Don Quixot?

facebook twitter enllaçar comentar