"Dispareu contra el profe" 0

Lectures (755) 08/02/2008, 09:39  |  El Segre. Pere Pena autor de Generació L i Delegat d'ASPEPC·SPS  |  Etiquetes: #Opinió, #LOGSE, #LOCE,

En aquests últims disset anys, el rosari de reformes educatives podrien decorar totes les parets del Departament d’Educació i potser de dos o tres ministeris més. No ve de nou, doncs, que l’actual Conseller i el seu equip preparin una nova llei; desgraciadament, cada govern vol fer-ne una de pròpia i exclusiva. Ara tenim sobre la taula un document de bases de la que vol ser la primera Llei d’Educació de Catalunya. I no és precisament el fet de portar el pedigrí català allò que la converteix en una llei singular, sinó més aviat la rara habilitat d’atresorar dos virtuts cardinals sorprenents, sobretot venint d’una Conselleria que es fa dir socialista. La primera és haver aconseguit allò que abans semblava impossible: que tots els sindicats del ram hi estiguin absolutament en contra. La segona, fer un pas definitiu cap a la privatització de l’ensenyament públic.

Deu ser culpa del canvi climàtic, que potser també afecta la memòria, que molts d’aquells polítics i agents educatius (els Moviments de Renovació Pedagògica, Associacions de Pares, Junta de Directors, per exemple) que l’any 2002 quasi cridaven a la insubmissió contra la LOCE (la Ley de Calidad de la Educación, aprovada per l’anterior govern del PP), acusant-la de classista i de privatitzar el sistema públic, ara donin ple suport a les bases d’un futura llei que proposa, com a exemple rutilant a seguir en l’organització i gestió dels centres (pàg. 17 del document), el model dels centres privats concertats. Això no significa voler privatitzar? No ho és, voler entregar centres de titularitat pública a “entitats diverses” o a “entitats cooperatives i sense ànim de lucre”? O concebre una “autonomia de centre”, en la qual unes “directives professionals” podran dissenyar les línies pedagògiques i ideològiques, amb la facultat fins i tot de poder “definir els perfils del professorat necessaris per poder tirar endavant el seu projecte, de tal manera que, en la mesura que els professors s’adaptin i s’identifiquen amb el projecte educatiu, es puguin consolidar plantilles”? Si tots aquests principis no són la base del model d’un centre privat, què són?

De fet, l’emblema principal d’aquest document de bases es podria resumir en dos substantius, citats reiteradament, propis de l’argot empresarial: flexibilització i dinamització. Tal com afirmen els seus responsables, els problemes del nostre sistema educatiu no són ni de plantejament, ni tan sols d’ordre pedagògic, sinó de “naturalesa estructural”; és a dir: el que falla no és la filosofia del sistema, sinó senzillament la seva aplicació. L’errada no es produeix per dalt, diuen els polítics rentant-se les mans, sinó per baix. No debades, després dels centres, l’altra gran reforma estructural que proposa el document és l’estatut dels docents de la funció publica, perquè l’actual, diu el Departament, resulta massa rígid i anacrònic. Vet aquí, finalment, la raó de tot plegat: els responsables del desgavell educatiu, vénen a concloure, són els mestres i els professors.

Segurament hi ha lectors que ho desconeixen i altres potser ho han oblidat, però aquest discurs no és pas nou. Si repassen les hemeroteques veuran que des de finals dels noranta, tant l’Administració socialista com la convergent, i tot el seu seguici de responsables i pedagogs, han anat repetint constantment que el problema principal de la LOGSE era la falta d’acceptació i compromís per part dels docents, particularment dels professors. Abans encara ho deien amb la boca petita, i alguns fins i tot parlaven també de manca d’inversió. Ara, oblidant definitivament qüestions pressupostàries i sense cap mena de vergonya, li volen donar rang de llei. Sota “l’autonomia de centres”, “centres públics de gestió privada”,“directives professionals” i “canvis en l’estatut dels docents”, existeix una sola consigna: si collem els treballadors, millorarem els balanços educatius, això és tot.

Aquestes últimes setmanes, el Departament, amb l’ajut dels mitjans de comunicació, han obert la veda del professor. No vull comentar aquesta rastrera indignitat, només apuntar dues consideracions. Creuen els ciutadans que el desgavell educatiu dels últims vint anys és culpa realment dels docents? I afegeixo, primer de tot, que és veritat que en el món educatiu hi ha molts vividors, més a dalt que a baix, però, i segurament igual que a la política o a qualsevol altre àmbit professional. Que la funció pública afavoreix els paràsits també és cert, però passa perquè aquells que haurien d’exercir el control dimiteixen descaradament de la seva feina. Amb tot, i per al lector que ho desconegui, potser paga la pena recordar que la funció pública va néixer com una garantia d’independència ideològica dels professionals de l’ensenyament i d’altres serveis socials bàsics respecte del color polític del govern de torn. Hem de renunciar a aquesta conquesta democràtica?

Segons pregona el Conseller Maragall i alguna ploma gasetillera, la ciutadania ja ha acabat acceptant que subcontractant, privatitzant i sotmetent els docents millorarem l’ensenyament. Jo no m’ho vull creure; si és així, però, poc més us pus dir. Apa, dispareu contra el profe, i netegeu-vos després la consciència.

Pere Pena, escriptor i autor de Generació L, els fills de la reforma educativa.
Delegat d'ASPEPC·SPS.


facebook twitter enllaçar comentar


Tornar a la pàgina d'inici

Comentaris

Sense comentaris.

Afegir comentari

S'ha d'estar connectat per publicar un comentari.

Espai Personal Wiki Suport Twitter Facebook Youtube
Qui som què fem

Contacta'ns

Pots contactar amb nosaltres a la seu central o a qualsevol de les nostres seus territorials

Utilitzeu el Servei d'Atenció al Professorat per a consultes.

Política de privacitat i avís legal