Maragall a través del mirall

Maragall a través del mirall0

568 20/02/2008, 09:44 J. M. Seitre. ASPEPC·SPS. #LOGSE, #LEC,

El conseller Maragall es mira al mirall. Un mirall que reflecteix, com el de la madrastra de la Blanca Neus, l’esguard satisfet d’una llei catalana d’educació que es presenta com a paradigma de progressia i modernitat.. Mirallet, mirallet, hi ha alguna llei educativa més progressista en el món? No, la teva LEC és la llei educativa més progressita del món, no n’hi ha cap d’altre que li faci ombra”. Ni Finlàndia, mirallet meu? Ni Finlàndia, conseller, ni Finlàndia. Però el mirall no solament reflecteix l’autocomplaença. És també un mirall com el d’Alícia, que permet que s’hi passi a través; que refracta el material del qual es forneix la simple reflexió i ens introdueix en un món on es construeixen els mites.

Què hi darrere el mirall? Un substrat no gens modern, el món que va conèixer el conseller, la realitat des de la qual es va construir l’imaginari que ara, després d’una complicadíssima metomorfosi, projecta una LEC de matèria atàvica embolcallada en pseudoformes de modernitat. El món d’una burgesia entotsolada que no pogué i que no fou, que es quedà a mig camí; que arribà tard a la història i que construí el seu imaginari no solament a partir d’un mite fundacional –igual que la resta-, sinó que introduí aquest mite en el temps històric. La ucronia com a dogma.

És des d’aquest món refractat a través del mirall que el Conseller es va formar el model educatiu propi del seu temps, propi de la seva classe social. El model d’un país on els mestres eren vocacionals i amb sotana, però escassament professionals des del punt de vista acadèmic. El Conseller veu a través del seu mirall les imatges refractades de l’hermanu Celestino, de Sor Virtudes i les misses de mossèn Apel·les abans d’entrar a la classe de Catecismo. Un model d’escola privada religiosa dirigit per religiosos que formaren les consciències dels que avui tenen responsabilitats educatives al país. La projecció d’un passat que es nega a deixar d’existir i que es vol imposar al present.

No, el mirall del Conseller no refracta Finlàndia, on l’escola pública és més del noranta per cent, ni França, Alemanya o Itàlia, amb percentatges similars. No, el mirall del Conseller refracta la seva Catalunya, la de les escoles religioses on s’educava la burgesia. Els col·legis a on els mestres hi feien vida a tothora perquè hi vivien, i a on fora de classe resaven per la salvació de les ànimes dels hereus d’una burgesia que tenien sota la seva tutela. Aquest és el concepte de docent que té el Conseller. L’olor a sagrari, la docència com a sacerdoci. I a cadascú el seu, no compliquem el pobres amb coneixements que els poden confondre. El mirall del Conseller segueix refractant els deliris educatius d’una classe social que refusa un sistema educatiu públic perquè, diuen, és d’origen espanyol –els Estats de vegades han de fer coses, solament que aquí també va ser a mitges- i això el fa dolent: funcionaris que xuclen dels impostos que la seva classe social ha de pagar exprimida per un Estat àvid de recaptació. Quina diferència amb les institucions filantròpiques que ells haurien fet per als pobres si els haguessin deixat disposar d’aquests diners! Perquè d’aquestes escoles i instituts van sortir grans profesionals i acadèmics que provenien de classes pobres. Alguns fins i tot li van prendre, gràcies a la selectivitat, el lloc a la universitat a algun fill de rics que s’havia passat el batxillerat vagarejant i amb l’expedient inflat a base d’indulgències plenàries.

I això no es podia permetre. Per què els pobres han de saber llatí o física? Que postser no en tenen prou amb la història ucrònica que als intel·lectuals de la burgesia catalana els va costar tant d’elaborar? No, molt de compte, la cura de les ànimes i dels esperits ha d’estar en bones mans. A més, amb els fills de la burgesia ja n’hi ha més que suficient per omplir les universitats importants, i els escons del Parlament. Que si no, no s’hi cabrà.

Com el príncep de Salinas, el conseller Maragall, o el seu mirall, ha decidit que cal canviar-ho tot perquè no canviï res, perquè no s’alterin les tendències cap a l’enaltiment de la privada i la subsidiarització de la pública. Hi havia, no fa pas tant, una xarxa pública a Catalunya que anava a més i que obtenia millors resultats que la privada. Una xarxa que permetia a qualsevol que tingués la voluntat i la capacitat necessàries, transcórrer gairebé gratuïtament des de l’ensenyament primari i el batxillerat o l’FP, fins a sortir de la universitat amb una titulació tècnica o superior. I el que és pitjor, molts d’aquests instituts estaven a barris pobres. I la privada cada cop tenia menys clientela. Ni l’apostolat funcionava ja. Fins i tot els primers governs de la Generalitat havien col·laborat inexplicablement en aquest despropòsit i havien promogut ingènuament la construcció d’escoles i instituts públics; com en el model espanyol, francès, alemany, italià, finès... Poster com a conseqüència de l’entusiasme que deu infondre començar a manar. Es va acabar ben aviat aquest il·lusió. La privada és un negoci i amb els diners no es juga. Les classes mitjanes enviaven els seus fills a la pública perquè donava millor formació i era gratis. Només l’olor a encens de certes llars mantenia viva la flama, cada cop més tènue, de la privada; i la d’aquells que per escassedat de places, havien de matricular el seu fill a una concertada. L’olor a encens i el soroll mediàtic al servei d’uns interessos crematístic i ideològics difressats d’un dret a la llibertat d’educació que pretenen negar als que no són com ells… als que no pertanyen a la seva classe social. Calia fer alguna cosa. I es va inventar la LOGSE. Bons nois, aquests socialistes. Mai una llei espanyola havia entusiasmat tant la dreta catalana i l’esquerra vampiritzada. Ara ja només cal rematar el tema. Amb la LEC, tindrem el model decimonònic tamisat de modernitat arròbica que el mirall refracta implacable. El servei públic educatiu serà una empresa subcontractadora on l’educació és vendrà com qualsevol altra mercaderia. Potser això activarà l’economia, però matarà l’ensenyament. És un model sense pública. El somni d’una burgesia decimonònica que mai no va fer un estat perquè, entre d’altres coses, mai no ha tingut sentit d’estat i l’únic de què han estat capaç ha sigut convertir la Generalitat en una botiga. Ni d’estat ni de nació. Simplement esperit de classe. I poca cosa més.

Ja no s’hi veu res, a través del mirall. Només figures distorsionades, com en els miralls de la coneguda sala del Tibidabo, on el conseller devia passar bones estones durant la seva infantesa. Figures distorsionades entre les quals es besllumen algunes sotanes, l’hermanu Celestino, sor Virtudes… i alguns números de comptes corrents. El somni d’una privada confessional i de país a punt de fer-se realitat.

facebook twitter enllaçar comentar