Dos grans problemes, inajornables0

Lectures (414) 12/03/2008, 08:49  |  Centre d'Estudis Jordi Pujol. Jordi Pujol

Caldrà analitzar la situació de Catalunya després de les eleccions. Sobretot des de la perspectiva de les seves possibilitats de seguir promovent un projecte propi de país amb forta identitat catalana, basat en el respecte, la convivència i el propòsit integrador, cohesionat i socialment just, capaç d’estar al dia del canvi tecnològic i d’afrontar el repte de la globalització.

Els qui hagin seguit aquests editorials i, en general, l’actuació de la Fundació, saben que treballar al servei d’un projecte així és la nostra raó de ser. Per tant, mantenint això com a objectiu caldrà veure com aquest propòsit pot quedar afectat per les eleccions de diumenge passat. I no només políticament, sinó sobretot des del punt de vista econòmic i cultural, cívic i ideològic.

Però avui és prematur fer-ho.

En canvi, avui és oportú cridar l’atenció sobre dos tremes que amb tota seguretat han d’estar al capdamunt de l’agenda política i social catalana ja des d’ara. Sense més dilacions, el tema de l’ensenyament i el de la immigració.

Atacar a fons la qüestió de l’ensenyament és urgent, perquè ja tota la societat i bona part del món polític s’ha adonat que l’orientació pedagògica dominant a casa nostra no és adequada. Concretament en el pla polític hi ha la novetat important i positiva que el Departament d’Ensenyament ha elaborat un projecte de reforma positiu. Un projecte que propugna l’autonomia dels centres, que estableix que en els centres hi ha d’haver un director amb responsabilitat i autoritat, que proposa que es facin avaluacions serioses dels coneixements adquirits, que subratlla el paper principal a l’escola dels mestres –i la gran importància de la seva formació–, que reclama que a les aules hi hagi autoritat i respecte, etc.

Tot això va en la bona direcció.

També és positiu que el principal partit de l’oposició –CiU– hagi adoptat una actitud favorable a les propostes del Departament. De fet, pot fer-ho fent notar –i ho fa notar– que en realitat és el Govern –o almenys el Departament d’Ensenyament– el que s’acosta a les seves tesis, i realment així és. Però no deixaria de ser una bona notícia que es confirmés que l’ensenyament deixa de ser una arma de desgast polític.

O sia que sembla que les condicions per a una reforma de l’ensenyament es donen, o es donen més que mai. És d’esperar que el conseller Maragall venci les oposicions que hi ha encara dins del seu partit i del Govern tripartit, i que els sindicats comprenguin que el seu paper no és definir com ha de ser l’ensenyament, sinó vetllar per les condicions de treball dels mestres, tant econòmiques com de disponibilitat de mitjans, d’horaris, etc. És d’esperar també que la societat civil pressioni. Que els mitjans de comunicació tractin el tema amb realisme i sense esteticisme. I que la col•laboració Departament-CiU es consolidi.

Però, en tot cas, entrar a fons en aquest tema és, com dèiem, inajornable.

Atre tema també inajornable és el de la immigració. Tema, en molts aspectes, d’una importància capital. Capital des del punt de vista social. Des del punt de vista econòmic. Des del punt de vista de la convivència. Des del punt de vista humà. I des del punt de vista de la identitat. I, en canvi, és un tema en el que fa mandra entrar. Més encara, els que hi entren, per més que ho intentin fer amb mentalitat positiva, són immediatament objecte de crítiques i atacs.

No se’n pot parlar –o es fa molt difícil parlar-ne– en tot moment, i no cal dir quan s’acosten eleccions. En totes les enquestes d’opinió la immigració surt com un dels dos o tres temes que més preocupen a la gent. Però tot un conglomerat de polítics, d’articulistes i de gent de bona fe cada cop que algú planteja el tema surten a dir que no és oportú parlar-ne, que el tema és delicat, etc. I alguns simplement titllen de racista qualsevol referència al tema. Això és així pràcticament sempre, i més encara en temps electoral.

Però el tema és, en tots sentits, d’una enorme transcendència. També en un que la timidesa i els complexes fan que la nostra societat catalana quasi no gosa ni esmentar, que és el de la identitat.

És que no és massa evident –i que no hi ha molts exemples històrics– que una immigració massiva i descontrolada pot acabar minoritzant una identitat i pràcticament fent-la desaparèixer com a realitat consistent?

Ara han passat les eleccions. Estarem tres anys sense noves convocatòries. Ara, indefectiblement, aquest tema s’ha de posar en el centre del debat públic i s’han de prendre mesures. El caràcter inclusiu i integrador que ha tingut el catalanisme sempre, la idea que sempre ha defensat de l’ascensor social, el clima de respecte i convivència que sempre ha mirat de fer prevaldre, han de permetre que des d’una perspectiva de país, i pensant en el conjunt de la població catalana, aquest tema sigui ara tractat a fons i com a prioritari. Amb l’actitud positiva de sempre, però sense por. I sense deixar-se intimidar.

Hi ha moltes coses a fer ara, després de les eleccions. Però aquests dos temes són, com hem dit, inajornables. Urgents. I decisivament importants.


facebook twitter enllaçar comentar


Tornar a la pàgina d'inici

Comentaris

Sense comentaris.

Afegir comentari

S'ha d'estar connectat per publicar un comentari.

Espai Personal Wiki Suport Twitter Facebook Youtube
Qui som què fem

Contacta'ns

Pots contactar amb nosaltres a la seu central o a qualsevol de les nostres seus territorials

Utilitzeu el Servei d'Atenció al Professorat per a consultes.

Política de privacitat i avís legal