La mediocritat de la LEC0

880 27/10/2008, 09:34    El Punt. Ricard Massó i Aguadé. Delegat d'ASPEPC·SPS   #Opinió, #Mobilitzacions, #LEC,

Diuen que la mediocritat és un estat de l'ànima. Potser sí que ho és, no ho sé, però del que sí n’estic segur és que l’ànima del nostre sistema educatiu és mediocre. Tot docent sap que els nivells educatius han caigut en picat, la disciplina no existeix i la transmissió de coneixements és un eufemisme, no cal cap estudi de la fundació Bofill ni informe Pisa per constatar-ho. Es evident "per se". Catalunya, paradigma de modernitat i innovació en el passat, ha quedat enrera en gairebé tots els camps.

L’educació no n’és una excepció, hem perdut el tren, i des del Departament d’Educació ens proposen la LEC (Llei Catalana d’Educació). Però ja se sap, res no surt del no res; ergo de la mediocritat només en pot sortir un llei mediocre. I això és el que ens proposen una llei mediocre i alhora perversa ja que tot sovint aquests dos conceptes van lligats.

Calia una nova llei que donés esperances als professors, calia una nova llei que racionalitzes el sistema educatiu, calia una nova llei feta pels experts, i per experts entenc aquells que estan a l’aula i pateixen el sistema educatiu dia sí , dia també. Lluny d’això la LEC és una llei política, elaborada per polítics que en lloc d’acceptar el seu fracàs com a gestors, en són directament responsables , culpen els docents de la situació actual ja que segons ells no estem preparats. No insistiré més sobre aquest exercici de maquiavelisme, en són experts, Maquiàvel n’estaria orgullós. Els docents no ens ho mereixem, el país tampoc.

La LEC només fa que aprofundir en els aspectes menys positius del sistema actual:

destrucció del sistema públic afavorint l’ensenyament privat, això sí, amb diners públics, fragmentació del sistema educatiu català tant a nivell curricular, com disciplinari, com docent, i tot això avalat sota el concepte de l’autonomia i municipalització dels centres. Potser seria mot més entenedor dir-ne, creació de petits regnes de taifes, amb tot el que això significa. A tall d’exemple, instituts de primera o segona divisió, no en funció de la capacitat intel·lectual dels alumnes sinó de la ubicació socioeconòmica de l’institut.

La llista és llarga i el temps és breu. De solucions com la creació d’un batxillerat de tres anys, la dignificació de l’FP- creant un currículum racional - més disciplina als centres, la transmissió de coneixements, l’esforç personal. D’això ni una paraula.

Ho he dit abans, res no surt del no res. Sóc professor, estimo el meu ofici i el meu país. Ens estem jugant el present i el futur de Catalunya. Algun dia la història jutjarà i passarà comptes morals als responsables d’aquesta ignorància col·lectiva. Per tal que aquest dia arribi al més aviat possible, els professors no podem quedar-nos passius. John Donne deia que ningú s’adorm quan el porten camí del cadafal... Serem els primers?

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=3043778

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici