Primer, els pares; després el fil

Primer, els pares; després el fil0

551 03/11/2008, 09:17 El Punt. SUSANA PÉREZ/Barcelona

La publicació del llibre «Educar a nuestros hijos, una tarea urgente», del pediatre Aldo Naouri, ha reobert el debat sobre com els pares han d'educar els fills. Naouri afirma que els nens han de deixar de ser els «amos de casa»

«Cada vegada que sortim al carrer hem de comprar alguna cosa al nostre fill petit»; «podem donar les ordres de mil maneres diferents, però el nen sempre ens desobeeix»; «quan no responem afirmativament a algun dels seus capricis, agafa una rebequeria». Aquestes són algunes de les actituds que tenen els nostres fills i que, com a pares, ens amoïnen. En l'actualitat, els fills s'han col·locat en la cúspide de l'estructura familiar, i són ells els que manen a casa. Aldo Naouri (Líbia, 1937), pediatre i reconegut especialista a França en relacions intrafamiliars, ha publicat recentment a l'Estat espanyol el llibre Educar a nuestros hijos, una tarea urgente, editat per Taurus, en el qual, l'autor ha encunyat l'expressió infantolatria, per referir-se a l'adoració del fill que fa que els pares esdevinguin servidors seus. «Avui regna un nociu poder absolut infantil», sentencia, «que genera nens i joves consentits egòlatres, incapaços de resistir a la frustració i guiats per la llei del mínim esforç». Els pares no han de mirar cap a un altre lloc, i assenyalar a la societat de consum o l'escola com a responsables de l'actuació dels seus fills, sinó que cal obrir una reflexió sobre quina educació transmeten als petits. «Abans, el pare entregava un missatge implícit al seu fill: ‘A la vida no es pot tenir tot', una frustració que el polia de manera precoç i, automàticament, li generava el mecanisme de l'esforç. En canvi, ara la societat diu: no només ho pots tenir tot, sinó que ‘tens dret a tot'», explica Naouri. Per recuperar un mínim de frustració en el nen, i que d'aquesta manera s'hi activi el mecanisme de l'esforç, el pediatre, de l'escola de Freud, recomana «abandonar el discurs que permet tot al nen». I afegeix: «El fill sent la frustració quan s'adona que la mare no només està per ell, sinó que té la seva vida pròpia i que la comparteix amb la seva parella. El meu eslògan és: primer els pares, i després el fill».

Una part de la comunitat educativa, però, no comparteix l'eslògan de Naouri. «Hauríem de parlar de família i de diàleg, d'arribar a un consens entre els fills i la parella perquè a casa tot funcioni», explica l'educador Jordi Longas, professor de la Facultat de Psicologia de la Universitat Ramon Llull. «No penso, a més, que l'esforç sigui el més important; cal prioritzar el valor de la responsabilitat; l'esforç només es un mitjà associat al discurs capitalista i de la productivitat», afegeix.

PARE I MARE EDUQUEN

Tant el pare com la mare han d'assumir conjuntament la labor d'educar el fill. Plegats han de dirigir-se al fill i explicar-li quines limitacions hi ha perquè les accepti. «El pare no ha de quedar en un segon pla; és qui ha d'impedir que la mare –qui tendeix a aviciar més el fill– doni al nen tot el que demana, i també ha d'impedir al nen acabar amb la dona que hi ha en ella», diu Naouri. L'escola, segons el pediatre, no ha d'educar, sinó que la seva funció és impartir uns coneixements. La comunitat educativa discrepa d'això. «En l'actualitat, els pares passen molt temps fora de casa i no són els únics implicats en l'educació dels seus fills; hi ha altres agents, com ara l'escola o els mitjans de comunicació, que juguen un paper important», diu Jorge Benedicto, professor de sociologia de la UNED. «L'educació dels fills és sempre una responsabilitat compartida. I, sobretot, en aquelles famílies amb un nivell sociocultural més baix, per a les quals els mitjans o l'escola és determinant», puntualitza el professor Longas.

La relació que ha d'existir entre pares i fills també és un punt de reflexió. Naouri diu que la relació que hi ha d'haver no ha de ser d'igual a igual: «S'ha d'establir una relació vertical; els fills han d'estar un nivell per sota respecte els pares». Per contra, el professor Longas pensa que una relació vertical condueix a l'autoritarisme o al paternalisme. «L'educació és un procés d'acompanyament; no es tracta que mani aquell qui té més poder», diu.

SOM COM AMICS

«Els pares no han d'intentar agradar als fills per aconseguir el seu amor; els petits els estimaran o odiaran amb independència del que facin. Per tant, ells no han de sotmetre's al nen. Això seria la base de l'educació», explica Naouri. Entre pares i fills és un greu error que hi hagi una relació d'amistat. En aquest ítem, coincideix la majoria d'educadors. «Si els pares acaben sent els amics dels seus fills, els fills queden orfes», afirma la pedagoga Marta Burguet, professora de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barce- lona.

facebook twitter enllaçar comentar