L'ANÀLISI DE JORDI CASABELLA: 'Deures escolars pendents'

L'ANÀLISI DE JORDI CASABELLA: 'Deures escolars pendents'0

561 21/11/2008, 10:45 el Periódico. Jordi Casabella #LEC,

Explicava Juan Antonio Ortega i Díaz-Ambrona anys després d'haver estat, a començaments de la dècada dels 80, ministre d'Educació i Ciència amb UCD que, quan va coincidir amb Chris Patten, antic ministre d'Ensenyament de Margaret Thatcher, després comissari europeu i actualment rector de la Universitat d'Oxford, aquest li va dir: "Quina feina la de ministre d'Educació, que difícil. Tothom que et ve a veure té diferents solucions per als mateixos problemes".

L'anècdota il.lustra la gran dificultat que suposa fer-se una idea equànime sobre una qüestió en què conviuen realitats molt diferents, afecta el gruix de la població, té un matís ideològic i se suposa que condiciona el futur de les noves generacions. No és estrany, doncs, que passin coses que criden l'atenció, com la que reflecteix el Baròmetre de tardor al detectar que aquells que tenen una pitjor opinió del funcionament de l'educació catalana siguin aquells que no tenen fills en l'etapa crucial de l'ensenyament, la que transcorre entre els 3 i els 16 anys.

És probable que les turbulències generades al voltant de l'elaboració del projecte de llei d'educació de Catalunya (LEC), amb les dues vagues protagonitzades pel professorat als centres públics en pocs mesos com a manifestació més estrident, hagin contribuït a forjar aquesta percepció d'insolvència. O que la proliferació d'estudis que donen fe dels pobres resultats acadè- mics de l'alumnat o les carències en formació del professorat que els atén hagin donat ales a la idea que anem cap al desastre. Fins i tot que els debats estèrils sobre la bondat de les aules de benvinguda ideades per escolaritzar provisionalment els immigrants, que la major part dels consultats pel Baròmetre creuen que són raonables, contribueixin a incrementar aquesta sensació de malestar.

La realitat, no obstant, és més rica. És igualment cert que no s'havia invertit mai tant en recursos humans, instal.lacions i programes com en els últims anys. El professorat no havia disfrutat mai de millors condicions laborals i havia desplegat més esforços per atendre una població escolar amb necessitats educatives de tot ordre. Tampoc s'havia aconseguit garantir una plaça pública o concertada a tots els nens d'entre els 3 i els 6 anys fins fa poc ni existia una oferta de guarderies públiques o subvencionades, encara clarament insuficient, digna d'aquest nom.

Això no significa que les necessitats no segueixin sent creixents. Al costat d'edificis moderns i ben dotats coexisteixen edificis escolars on periòdicament es fonen els ploms. Al costat d'uns quants col.legis concertats que seleccionen l'alumnat i neden sens dubte en l'abundància, gràcies a les aportacions que s'exigeixen a les famílies, conviuen escoles d'iniciativa privada que porten a terme una impagable tasca social i tenen dificultats per arribar a final de mes amb els fons públics que reben. Hi ha mestres entregats i altres que es van equivocar de professió. L'Administració es mostra garrepa quan apareixen les vaques magres i ignora que el vigor de la inversió pública es fa encara més necessari que abans. I massa famílies segueixen mirant cap a una altra banda quan des de l'escola se'ls demana que es coresponsabilitzin de la marxa de l'educació dels seus fills.

Si es vol eradicar el descontentament, o almenys situar-lo en cotes més digeribles, s'haurà de recompondre la confiança entre el professorat i l'Administració, desterrar els enfrontaments existents entre la pública i la concertada i que els centres educatius aconsegueixin establir una aliança amb la majoria de les famílies que infongui als uns i als altres la sensació que el progrés educatiu és ara més tangible que en èpoques passades. I que el millor encara ha d'arribar.

facebook twitter enllaçar comentar