Dura lex sed lec

Dura lex sed lec0

730 05/12/2008, 09:10 El Punt. Joan Samaniego i Raventós. Professor de filosofia. Federació ASPEPC-SPS #Opinió, #LOGSE, #LEC,

"L'autor critica el contingut i la forma de presentació del projecte de llei d'educació de Catalunya (LEC) que s'està debatent al Parlament de Catalunya i que ha provocat un rebuig important en part de la comunitat educativa"

Bona raó gastaven els romans quan deien que la llei podia ser dura, però que al cap i a la fi era la llei. Llàstima que al rerefons de la frase hi trobem aquella renúncia tan llatina a la comprensió del perquè de les coses. Un dir sí i amén a tot el que el legislador considera òptim per al poble.

La LEC es podria emmarcar en la necessitat de canviar dos dels principals aspectes en què la nostra educació falla: l'abandonament escolar prematur i la manca d'excel·lència en els resultats acadèmics. Dues realitats objectivades que valen un esforç institucional per a la seva resolució. La LEC, es diu, donarà resposta a aquests problemes.

Per resoldre problemes el primer que s'ha de fer és identificar les variables i les causes que els poden generar. Un cop aïllats els elements en joc, cal veure quina relació existeix entre ells i trobar aquells que jeràrquicament tenen més importància. Tot ordenat sobre la taula, passem a analitzar, interpretar i valorar què cal fer per arribar a la solució.

De la mateixa importància que l'anterior procés és conèixer les limitacions de la nostra ciència. Saber fins on podem arribar en el grau de veritat o certesa. En aquest punt hem de reconèixer que les ciències humanes i socials no tenen la rigor de la matemàtica i la lògica o de les anomenades ciències naturals. El potencial de previsió de les primeres és per la seva naturalesa molt inferior a les últimes. Sobre qüestions humanes ens hem de conformar més d'un cop amb allò que Ciceró, encertadament, expressava: la probable versemblança. Això no és pas dolent, ans al contrari, és tot un signe d'amor a la veritat científica.

Fent un exercici de simplificació imaginem que en el nostre sistema docent hi juguen elements diversos com ara els experts educatius, els polítics, els centres docents, els professionals de la docència, l'alumnat i els pares. Imaginem, ara, per analogia impròpia, que l'educació fos una empresa. Els experts dissenyarien els productes i n'haurien de preveure els resultats finals, els polítics gestionarien l'empresa seguint els paràmetres dels experts, els centres educatius serien els espais sobre els quals s'efectuaria tota l'operativa, els docents serien els treballadors encarregats de la manipulació directa del producte, el producte seria la millora de l'alumnat i, finalment, els pares i la societat en general serien els dipositaris finals d'aquell producte. Tot esperant que l'al·legoria, volgudament deshumanitzadora, repugni al lector com a mi em repugna, tothom entendrà que a partir d'aquest punt als centres docents i als treballadors de la factoria se'ls demani rendir comptes, expressió comercial de gran tirada entre els nostres experts i polítics, aliena fins fa poc dins el món educatiu, i que denota una mentalitat mercantil.

La LEC, seguint aquest estil empresarial, ha decidit de convertir els centres educatius en factories de productivitat escolar. A més, de forma implícita destil·la una vaporosa sospita sobre el docent i la seva tasca pedagògica i professional. L'administració sembla haver decidit que els docents necessitem un pastor, una mena de director capatàs que controli la nostra tasca. Per descomptat, en cap moment es planteja la possibilitat que els enginyers pedagògics vagin errats en els seus projectes ni que els polítics no hagin gestionat bé l'empresa. Només faltaria aquesta.

Ara bé, la història recent del nostre sistema educatiu ens indica que la implantació de la LOGSE va resultar, en línies generals, un desastre que va necessitar pedaços legals i modificacions contínues perquè la impertinent realitat no es deixava emmotllar per les seves teories. Parlo, òbviament, d'aquells experts que quan tot sembla anar vent en popa s'omplen la boca postulant una escola capaç de transformar la realitat, però que quan van mal dades, no dubten a constatar –sense el menor indici de vergonya intel·lectual– que l'escola només és un reflex de la realitat social. Parlo, també, d'aquells polítics que davant d'un projecte d'aquella amplitud no van saber o no van poder preveure, la forta quantitat de recursos materials i econòmics que exigia l'empresa, causant durant anys la més gran interinitat laboral als docents i la pobresa dels barracots perpetus a una part considerable de l'alumnat de l'escola pública. Desgraciadament, i segons el que vàrem poder veure en un debat monogràfic que es va fer a TV3 sobre l'educació, tornen a l'atac els discursos triomfalistes i la més vella escolàstica pedagògica. Ni un trist mea culpa.

No dubti el senyor conseller que els docents d'aquest país seguirem formant-nos i treballant perquè el nostre alumnat excel·leixi i, tal volta, si ens deixen una mica tranquils –i no acaben convertint la docència en una tasca burocràtica consistent, per exemple, a programar programacions a ganxet...–, podrem de forma humana i progressiva elevar els seus nivells de coneixement i els seus valors. És imprescindible, però, que quedi definitivament clar que, dels experts, molts de nosaltres només n'acceptarem ciència, no ideologia, i que la llei que realment ens motiva es la que trobem en les paraules del filòsof de Königsberg: «Dues coses omplen la meva ment cada dia amb més respecte i admiració: el cel estrellat sobre meu i la llei moral dins meu.» I amb tots els respectes, senyor conseller, davant d'això, jo, la LEC, la hi regalo.

facebook twitter enllaçar comentar