L’oi a les jerarquies0

436 09/01/2009, 08:43    Diari de Balears. Melcior Comes

Els nivells de comprensió lectora dels escolars del país estan pel terra, s’arrosseguen patètiques i ja a punt de morir. Hi ha el cèlebre informe PISA que es publica cada parell d’anys, que diu en colors, gràfics i estadístiques el que sap tothom amb una mica d’orella atenta: Espanya és un dels països d’Europa amb més fracàs escolar i les nostres universitats estan a la cua entre les dels països més desenvolupats: cap ni una entre les 149 millors de món segons el rànquing de The Times. Una realitat que fa plorar els àngels.

Els polítics haurien de fer alguna cosa per solucionar-ho, però em temo que les reformes educatives no donen gaires vots: millorar una carretera o posar una línia de tren o de tramvia és un triomf fàcilment destacable, mentre que fer tot el possible perquè els nostres estudiants surtin de les aules amb unes mínimes aptituds és un llorer difícil de lluir (així, a més, acaben participant i fomentant la mateixa dinàmica que diuen que abominen).

Sent així les coses, és de témer que es continuï per molts d’anys nedant en la mediocritat més panxacontenta. Als instituts de secundària es respira un clima enverinat: el continu avalot a les aules, la indisciplina, la irreverència, la impossibilitat de posar ordre, la falta de constància i d’interès dels estudiants… aquest és el pa de cada dia, pel que m’expliquen molts amics professors. Ells són els que topen de cara amb trenta anys del que Luc Ferry ha anomenat ‘pedagogia lúdica’, la derivada del bonisme grenyut del maig del 68 francès.

Una pedagogia basada en il·lusions ‘generoses i simpàtiques’, excrescència d’un món moral que va abominar de qualsevol tipus de jerarquia. Oblidant que qualsevol societat, per democràtica que sigui, comporta tant, si no més, relacions no igualitàries com igualitàries. ¿Com hem de comprendre si no així les relacions entre pares i fills, alumnes i mestres, empleats i aquells que els donen feina, o artistes i públic? Ferry ens diu que l’escola hauria de tenir per finalitat agafar un individu ignorant i transformar-lo en un ésser amb eines i coneixements, fer-ne alguna cosa de valor, mentre que la pedagogia despentinada que ha imperat fins ara es basa en el joc, la invenció, la motivació, a fer que cadascú tregui de dintre seu el ‘seu jo vertader…’ (és a dir, la moneia).

I així s’arriba al nostre ridícul, del qual en podríem sortir amb una mica de sentit del treball i de la responsabilitat. Però els que més n’haurien de tenir –molts polítics, alguns professors i gran nombre de pares– són els primers a mostrar-se reticents a l’hora de sortir de la seva tan còmoda desgana.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici