Compte amb la llei d'educació0

Lectures (581) 19/01/2009, 09:58  |  el Periòdico. RAMON Plandiura. Advocat i professor de la UPF  |  Etiquetes: #Opinió, #LEC,

El projecte obre portes perquè siguin altres i no només Educació els que es responsabilitzin de la gestió

Quan el conseller d'Educació explica amb quines funcions s'hauria de quedar el seu departament, enumera les de planificació, regulació, ordenació, provisió de recursos, avaluació, però no la gestió dels seus centres educatius. Certament que en el projecte de llei d'educació de Catalunya es diu ben clarament que l'Administració educativa és la titular de l'escola pública catalana, però, en el moment de parlar de gestió, es parla d'equips docents de gestió, de consorcis o de fórmules jurídiques equivalents, també de municipis, però no es parla d'administració educativa.

Això no vol dir que, quan s'aprovi la llei, el Conselleria d'Educació deixi d'existir com a responsable de la gestió dels seus centres. El gruix de les mesures que es proposen, referides sobretot a les direccions, a l'organització i conformació dels centres o al professorat, difícilment s'entendrien fora de l'actual model d'escola pública i no alteren ni el lloc ni la responsabilitat del departament en la gestió dels seus centres. Altres mesures, però, obren o eixamplen portes perquè siguin altres mans i no, o no únicament, les del Departament d'Educació aquelles que es responsabilitzin de la gestió. No sempre és fàcil veure si el que es prima és que la conselleria millori la seva xarxa o obrir vies perquè siguin altres gestors els que se n'ocupin.

A VEGADES la llei, en clau de centre, aprofita al màxim els sostres de l'actual model com succeeix quan, més enllà dels actuals equips directius dels centres, preveu uns no precisats llocs de treball d'especial responsabilitat i confiança com a garants del projecte educatiu del centres. Altres vegades les mesures semblen tenir una altra entitat. En aquest sentit, els equips docents de gestió amb un projecte educatiu, que la llei d'educació de Catalunya preveu per proveir llocs de treball i direcció dels centres públics ubicats en zones socialment i econòmicament desfavorides, són una fórmula que sembla encaixar més en els sistemes de gestió indirecta, no tancada a tercers, que no pas en els sistemes de provisió de llocs de treball dels empleats públics. Però les portes que obre la llei d'educació de Catalunya comuniquen sobretot amb els municipis i els consorcis.

Molts ajuntaments ja es responsabilitzen actualment dels ensenyaments artístics, de l'educació de persones adultes i, sobretot, de les llars d'infants. Són, però, rars els ajuntaments que gestionen avui ensenyaments de règim general. El que és nou de la llei d'educació de Catalunya és que advoca per la generalització d'aquesta raresa i estableix amb caràcter general que correspon als municipis crear, organitzar i gestionar centres propis d'acord amb la planificació educativa i, per aquest efecte, conté un mandat exprés al Departament d'Educació d'habilitar les partides pressupostàries per fer- ho possible.

No era aquesta una reivindicació que estigués en l'agenda del món municipal, ni és lògic pensar que, aprovada la llei, es doni una cursa de convenis entre els ajuntaments i la conselleria per a la gestió dels centres educatius del sistema ordinari, ni tots els ajuntaments, fonamentalment els més petits, semblen disposar avui de capacitat organitzativa i tècnica per assumir aquesta responsabilitat, i menys encara sense cedir la gestió a tercers. Però, en tot cas, la llei d'educació de Catalunya posa de manifest, no només amb la boca petita, que aquesta és una via i invita a transitar-hi.

Segurament, però, l'aposta central de la llei d'educació de Catalunya és que part de les competències que són avui en mans del Departament d'Educació, entre elles la gestió dels centres de titularitat pública, passin a ser exercides per entitats consorciades o, en paraules de la llei, per consorcis o per unes ambigües fórmules jurídiques equivalents. En això la llei d'educació de Catalunya no és tan precisa com la llei que va aprovar la carta municipal de Barcelona, que determinava ben clarament que l'instrument seria un consorci i que, en els seus òrgans de govern, la Generalitat de Catalunya hi tindria tres cinquenes parts dels representants i l'Ajuntament de Barcelona dues cinquenes parts.

LA LEC DEIXA oberts els instruments jurídics a utilitzar, no fixa presències en els seus òrgans de govern i atorga a la Generalitat més un dret de veto --la presa de decisions requereix l'acord de qui la representi-- que no pas una majoria en aquests òrgans de govern. Convé anar amb compte amb una figura destinada a ocupar el lloc de la conselleria en la gestió dels centres públics, que aposta per substituir la gestió d'un titular de segles, l'Administració educativa, per unes noves institucions, els consorcis, amb presència d'unes administracions educatives i locals que s'estrenen en aquest nou procés de coresponsabilitat, amb tots els seus efectes sobre l'organització de la xarxa i dels seus professionals.

La transcendència de la figura segurament demanaria menys ambigüitat en la seva definició i composició. També la garantia que la Generalitat, com a referent comú de la xarxa pública, hi tingui assegurada una representació majoritària. La llei d'educació de Catalunya promou espais per a nous gestors de l'escola pública i vol que aquests espais siguin oberts, però hi ha aspectes que semblen prou importants perquè sigui el Parlament i no l'Executiu qui digui el què.


facebook twitter enllaçar comentar


Tornar a la pàgina d'inici

Comentaris

Sense comentaris.

Afegir comentari

S'ha d'estar connectat per publicar un comentari.

Espai Personal Wiki Suport Twitter Facebook Youtube
Qui som què fem

Contacta'ns

Pots contactar amb nosaltres a la seu central o a qualsevol de les nostres seus territorials

Utilitzeu el Servei d'Atenció al Professorat per a consultes.

Política de privacitat i avís legal