[vídeo] Compareixença d'ASPEPC·SPS davant del Parlament de Catalunya

[vídeo] Compareixença d'ASPEPC·SPS davant del Parlament de Catalunya 0

2015 03/02/2009, 20:21 #MUFACE, #LEC,

ASPEPC·SPS, en la seva compareixença parlamentària ha defensat, entre d'altres aspectes:

En el torn de paraules dels grups parlamentaris, CIU ha anunciat la presentació d'una esmena que asseguri el manteniment dels drets passius i prestacions de les quals, com a mutualistes (MUFACE), en són beneficiaris els docents de l'ensenyament públic.

Aquesta esmena no solament és la possible solució, sinó també el reconeixement que, contra el que s'estava dient des de moltes instàncies, la pèrdua de MUFACE no era un "invent" d'ASPEPC·SPS.

Text de la compareixença del sr. Xavier Massó, en representació d'ASPEPC·SPS davant la Comissió d'Educació del Parlament de Catalunya

1.- Introducció

Hi ha una qüestió prèvia que em sembla inel·ludible remarcar a l'hora de parlar d'una llei d'educació. M'estic referint a la necessària distinció conceptual entre dos nivells de crítica, la social i l'acadèmica. Es tracta de dos ámbits diferenciats que, malgrat que estiguin inevitablement interconnectats, cal analitzar per separat d'antuvi. I les categories, tal vegada homònimes, amb què abordem l'anàlisi, tenen una significació diferent segons s'apliquin a un àmbit o a l'altre. Confondre aquesta homonímia amb pura sinonímia porta a greus errors que, malauradament, són avui en dia força freqüents.

Una llei d'educació pot ser socialment elitista alhora que pot ser acadèmicament consistent. A la inversa, una llei educativa pot ser deficient acadèmicament parlant, mentre que des del punt de vista social pot ser avançada. En el primer cas estaríem repartint exclusivisme, en el segon una barroera generalització igualitarista. Socialment, per exemple, l'escolarització universal és un avenç inqüestionable; acadèmicament, en canvi, que l'escolarització sigui universal o no, és una variable independent. El mateix diríem dels estudis de batxillerat nocturn. No són una qüestió acadèmica, sinó social, així com suprimir-los és antisocial. No hi ha dubte que el model social que hom tingui al cap, o la ideologia, si ho volem dir així, influirà directament en el model acadèmic; també, en una mesura diferent, a la inversa. Seria el cas d'obligar a distribuir el batxillerat nocturn en tres anys, com s'ha establert recentment. En principi hom diria que es tracta d'una mesura d'ordre estrictament acadèmic, però amb una intencionalitat desincentivadora que cau en l'àmbit de la crítica social. Només si sabem mantenir el sentit de l'equitat en consonància amb el model socioeducatiu podrem arribar a una síntesi entre aquestes dues variables, l'acadèmica i la social, que ens permeti disposar d'un sistema educatiu satisfactori i d'acord amb els imperatius mínims propis d'una societat democràtica com la nostra. Aquest és l'objectiu que diu perseguir el projecte de LEC. Tanmateix, entenem que es queda molt a mig camí.

2.-La LEC. Aspectes generals.

La primera constatació que hem de ressaltar sobre el projecte de LEC és que no és, pròpiament dita, una llei d'educació, o que només ho és parcialment. Tota llei d'educació, amb independència del judici que ens mereixi, consta, com a mínim, de dos blocs diferenciats. Una primera part en la qual s'estableixen uns programes d'estudi i se'n regulen els continguts, mecanismes i criteris d'accés, els nivells i els curricula que els corresponen. I una segona part que determina el models organitzatius i estructurals que han de permetre l'assoliment d'allò establert a la primera part. En el cas del projecte de LEC, l'absència de qualsevol element de la primera part és prou notòria. Només, i de manera parcial, ens trobem amb elements corresponents a la segona part, és a dir, organitzatius i estructurals. I diem que parcialment perquè, en definitiva, tot indica que l'únic objectiu que persegueix aquest projecte de llei és una reconversió del sector educatiu públic i dels cossos docents en un sentit que, com intentarem argumentar, tendeix a consolidar un model en el qual les funcions adjudicades a l'ensenyament públic queden diluïdes i remeses a tasques merament assitencials. I això, ens agradi o no reconèixer-ho, és socialment regressiu.

També com a consideració genèrica de caràcter previ, volem constatar que el projecte de LEC planteja un model de gestió de l'estructura pública educativa segons paràmetres manllevats de l'empresa privada. No és aquí el lloc, ni de bon tros la nostra intenció, d'entrar en un estèril debat sobre presumptes dualitats irreconciliables entre ensenyament públic i privat. Ni entenem que parlar de criteris empresarials hagi de tenir necessàriament connotacions pejoratives. Tot depèn de l'àmbit a què ens estiguem referint.

Com a sindicat de professors de la pública, parlarem de la pública. Nogensmenys, no podem estar-nos de palesar el que entenem que ha estat, per part de les autoritats educatives, una mena d'estranya fascinació pel model de funcionament de l'empresa privada, algunes característiques de la qual, no precisament les millors, hom pretén aplicar a una estructura pública que, per naturalesa, respon a una altra lògica de funcionament. Aquí no estem pretenent dir de cap manera que una hagi de funcionar millor que l'altra per se. Sovint, les virtuts d'una i els defectes de l'altra són intercanviables segons quin sigui el prisma ideològic des del qual hom abordi el tema. La realitat, però, sembla dir-nos una i una altra vegada que el bon funcionament d'un model educatiu, o d'un centre educatiu, no depèn del seu caràcter públic o privat, sinó, en tot cas, d'altres variables. Tenim a l'abast prou exemples. Finlàndia, considerada d'un temps ençà com a paradigma educatiu, disposa d'un 95% d'escolarització pública i d'una privada residual. Als Estats Units, en canvi, tot i no ser ni de bon tros la proporció inversa, la residualitat, sobretot l'acadèmica, cau del costat de la pública.

El que entenem, però, que no es pot fer, és ignorar la diferent naturalesa i les lògiques pròpies de cada àmbit, tot manllevant elements d'una a l'altra, perquè aleshores l'únic que aconseguim és un sincretisme estructural del qual, inevitablement, se'n ressent l'àmbit educatiu que caigui sota aquest domini, ja sigui el públic o el privat.

Dèiem que s'estan aplicant elements propis del funcionament d'entitats privades a una estructura pública a la qual són aliens i que poden produir efectes perversos, entenem que no desitjats. Efectivament, el reforçament del poder de les direccions en un sentit molt concret, com ara per exemple la creixent potestat per designar les plantilles docents del centres és un element aliè a l'estructura pública i a la seva lògica de funcionament, tradicionalment regida pels principis de publicitat, mèrit i capacitat. La subversió d'aquests principis i la seva substitució per la designació directa -més o menys camuflada-, seria d'efectes igualment nefastos que la pretensió de traslladar a la privada aquests principis de publicitat, mèrit i capacitat propis de la pública. Cada estructura té la seva pròpia lògica de funcionament, i trasbalssar-la té sovint efectes irrecuperables durant un llarg període de temps. Aquí a Catalunya estem encara a temps d'evitar-ho i és en aquest sentit que aniran dirigides les nostres aportacions.

3.- Alguns aspectes concrets del projecte de LEC

ASPEPC·SPS ha fet lliurament de les seves esmenes als grups parlamentaris amb els quals ha mantingut entrevistes i que estan en poder també de la Comisisó d'Educació d'aquest Parlament. No farem doncs aquí una explicitació pormenoritzada d'aquestes esmenes, tant per raons d'espai i temps com d'exposició, sinó que ressaltarem i argumentarem alguns dels temes que ens semblen més significatius per a l'ensenyament públic des d'una perspectiva temàtica. Esperem i desitgem que aquesta comissió, i el Parlament al qual representa, les tinguin en consideració i contribueixin a pal·liar algunes de les deficiències i dels aspectes més negatius d'un projecte de llei que, tal com ha estat concebut, desenvolupat i atenent als continguts que hi són implícits i explícits, entenem que no respon a les necessitats actuals del país i que, en conjunt, hem de dir que deplorem.

Organització dels Centres Públics (Autonomia de centre, projecte educatiu...)

A través dels capítols i articles en què es despleguen els aspectes corresponents a l'autonomia i organització dels centres públics, destacarem una tendència recurrent a la inhibició per part de l'Administració titular, la Generalitat de Catalunya, pel que fa a la seva responsabilitat en la gestió del sistema públic. Es produeix, per una part, un decantament cap a una burocratització del sistema que pot arribar a tenir efectes escleròtics, mentre que per l'altra, l'Administració tendeix a delegar tant la gestió com la seva responsabilitat de vetllar pel correcte funcionament del sistema en aspectes que considerem essencials i de la seva exclusiva responsabilitat. És paradoxal que, en alguns aspectes, la llei es rebaixi a la categoria de reglament (ex: cas de l'article 52.3 sobre l'horari escolar- mentre que en d'altres, on sí li correspondria legislar amb contundència, deixa la porta oberta a la dissolució i fragmentació dels curricula i programes d'estudis establerts per la pròpia Administració ex: arts 81 i 87-). La pròpia llei s'empara, per justificar el que no podem qualificar sinó de displicència administrativa, en l'autonomia de centre i en el projecte educatiu. Dues nocions, aquestes, que estan clarament interrelacionades al llarg d'aquest projecte de LEC.

Autonomia de centre

Hem de començar dient que «autonomia de centre» és un concepte equívoc del qual sovint se'n fa també un ús equívoc. Doncs bé, des dels diferents dominis que poden caure sota l'extensió d'aquest concepte, és a dir, des de qualsevol de les possibles concrecions a què hom pugui referir-lo, no hi ha cap estudi comparatiu a partir del qual pugui inferir-se l'autonomia de centre com una variable que impliqui major o menor qualitat del sistema educatiu. Entenem que l'anomenada autonomia de centre és un concepte que, ultra la valoració que ens mereixi, respon a l'aposta política del Govern per un model determinat d'Administració educativa. Un model organitzatiu en principi tan legítim com ho pot ser qualsevol altre; ara bé, l'establiment de la implicació «autonomia de centre = més qualitat» no té, d'entrada, cap base. Exactament com tampoc la tindria establerta en sentit contrari. El que cal, en tot cas, és definir quines són les concrecions en què es materialitza aquesta autonomia de centre en el projecte de LEC.

En aquest sentit, més que no descentralització, el que hi trobem és la institucionalització de l'aleatorietat i el manllevament de models que, aplicats a l'estructura pública, tendeixen més aviat a la seva dissolució quant a estructura, signifiquen una vulneració del principi d'igualtat d'oportunitats a partir de l'establiment de diferents categories de centres segons una multiplicitat gairebé incontrolable de variables i comporten una clara regressió en les condicions de treball del professorat. Un aspecte, aquest, que com a sindicat no ens podem estar de denunciar, però que no solament s'ha de veure com una qúestió estrictament laboral, sinó que està directament relacionada amb una caiguda dels nivells acadèmics i amb la pràctica dissolució dels curricula.

L'autonomia de centre s'entén al projecte de LEC com una simple legació de poder a les direccions. Entenem que sota uns paràmetres que evoquen inevitablement el model de subcontractació. "Simple", dèiem, però amb conseqüències molt complexes i que afecten directament el funcionament i el propi concepte d'ensenyament públic en un sentit que no podem sinó valorar com a negatiu perquè el desvirtua com a tal.

Volem deixar clar que hi ha, amb tota seguretat, molts aspectes en els quals és necessari un reforçament de l'autoritat de la direcció dels centres. Però el reforçament de l'autoritat, a l'Administració pública, no es pot entendre mai com arbitrarietat. I aquest és precisament el sentit cap a on apunta el projecte de LEC. La possibilitat que la direcció del centre pugui contractar directament el personal docent atempta contra els principis de publicitat, mèrit i capacitat, propis de l'Administració pública i afavoreix implícitament un tipus de selecció endogàmica, amiguista o, en el millor dels casos, no objectivable. L'assignació de complements salarials al professorat per part de les direccions a partir de criteris com «el grau d'implicació amb el centre» o la seva dedicació, més aviat semblen apuntar cap a un model arbitrari, eventualment mogut per criteris no sempre contrastables i que són el caldo de cultiu de determinat tipus de pràctiques que, prudentment, qualificarem de poc transparents.

El projecte de LEC diu que aposta per una direcció professionalitzada. El problema és què s'entén per direcció professionalitzada. Una vegada més, hem de dir que les concrecions que trobem en el text més aviat apunten cap al director-empresari segons un model de subcontractació. I això és incompatible amb la naturalesa de l'ensenyament públic i els objectius que té encomanats.

La direcció del centre ha d'estar certament facultada amb l'autoritat necessària per tal de poder exercir les funcions que té assignades i de les quals n'és responsable. Ara bé, quines han de ser aquestes funcions? Nosaltres pensem que han de ser fonamentalment de gestió. Això és el que correspon a funció pública. Fonamentalment perquè el director no és un empresari, sinó un funcionari. Altrament dit: als centres públics d'ensenyament la direcció ha d'estar per aplicar i vetllar per a l'aplicació de la normativa, amb el conferiment de l'autoritat que aquestes funcions comporten, però no per elaborar-la.

Projecte Educatiu de Centre

El tema del Projecte educatiu de centre considerem que requereix alguns comentaris a part. No estem contra la idea que un centre pugui tenir un projecte educatiu propi en funció de les seves característiques, ubicació, entorn o qualsevol altra variable. Ara bé, tal com està explicitat en els diferents articles que desenvolupen aquest projecte, no sembla pas que el projecte educatiu tingui com a funció l'assoliment dels objectius generals establerts en els plans d'estudis i la de garantir el principi d'igualtat d'oportunitats. Hom diria més aviat que els projectes educatius estan pensats per justificar eufemísticament la impossibilitat de dur a terme els objectius del sistema educatiu i el programa d'estudis, i rebaixar-ne els continguts, tot emfasitzant aquest caràcter de centre assistencial a què poden veure's abocats molts centres públics segons la seva ubicació i entorn.

D'altra banda l'establiment d'un projecte educatiu d'obligada adscripció per al personal docent del centre, obre possibles vies a la institucionalització d'idearis de qualsevol signe que podrien entrar fàcilment en conflicte amb la llibertat de càtedra com a dret fonamental dels docents. Malgrat que es tracti de quelcom sabut pels tots els presents, volem explicitar que l'anomenada "llibertat de càtedra" no significa en absolut que cadascú pugui explicar el que vulgui. Res més lluny d'això. Molt al contrari, la llibertat de càtedra és la garantia contra la imposició d'eventuals idearis que pretenguin imprimir un biaix ideològic o doctrinari als continguts del programa.

Entenem que el projecte educatiu, en tot cas, ha de ser l'establiment dels mitjans a través dels quals es puguin dur a terme satisfactòriament els objectius generals del programa d'estudis i que tot alumne estigui, a priori, en condicions d'assolir una formació acadèmica i personal digna i de qualitat. Es tracta que en aquells casos on sigui necessari, atesa l'especial dificultat que comporti, l'Administració doti, d'acord amb aquest projecte educatiu, dels recursos i personal requerits per aconseguir aquests objectius, mai la renúncia a assolir-los.

Directament relacionada amb el projecte educatiu a través del qual es vehicula, l'autonomia de centre adquireix un biaix més destinat a una economia de la gestió que a la provisió dels recursos econòmics i acadèmics necessaris per a la realització de les funcions que els centres d'ensenyament tenen encomanades. Tal com està desenvolupada al projecte de LEC, l'autonomia de centre no és una eina per a propiciar i facilitar que els centres públics assolexin els objectius generals del sistema, sinó més aviat al contrari. Pot no ser la intenció, però pot ser-ne el resultat.

PROFESSORAT

Tant des del punt de vista acadèmic, com des del de les condicions laborals, el professorat és l'autèntica «ventafocs» d'aquest projecte de LEC. El text apunta cap a un model docent devaluat i amb un cert menysteniment –o tal vegada desconeixement- de la seva tasca malgrat els principis declaratius retòrics del mateix text.

Des del punt de vista acadèmic, i en el cas concret de la secundària, el perfil del professor com a especialista que imparteix docència en aquestes etapes educatives queda diluït en una mena de generalista -el text en diu «polivalència curricular» (arts. 57.1, 76.5)- que ha d'estar en situació -si no en condicions- de poder impartir gairebé qualsevol matèria que se li assigni. Es tracta d'una pràctica que s'està propiciant des de fa ja un temps i que ara quedarà consolidada per llei.

En realitat, estaríem en un model pedagogista la idea subjacent al qual és la generalització dels diferents cossos docents a partir de l'extensió del model del mestre de primària a la resta d'etapes acadèmiques no universitàries. El model de mestre de primària és una figura perfectament vàlida per a l'etapa d'ensenyaments primaris, però no per als secundaris. A secundària, la caracterització de la seva especificitat ve donada per la introducció de l'alumne, a partir de nivells successius i consecutius que cal haver superat per a què hi hagi solució de continuïtat, en les diferents branques o especialitats en què està dividit el coneixement humà. I això requereix la figura de l'especialista en una matèria específica. Per a poder ensenyar matemàtiques s'han de saber matemàtiques. I d'aquesta matèria en saben els titulats universitaris en estudis d'aquesta ciència o en d'altres en què hi estigui directament implicada. Qualsevol argumentació sobre aquest particular és una discusió ociosa.

La polivalència curricular implica de manera directa, en primer lloc, un menyspreu a la condició professional dels docents de secundària; en segon, una baixada de nivells que reduirà inevitablement la qualitat de l'ensenyament. Ens preguntem si és això el que hom vol per a l'ensenyament públic català.

Des de la perspectiva de les condicions laborals del professorat, el projecte de LEC crea uns nous cossos docents propis de la Generalitat de Catalunya. Res a dir sobre aquesta qüestió, però sí sobre la forma com es pretén fer i sobre la pèrdua de drets, tant professionals com assistencials, que aquesta integració forçosa comporta.

Tal com està escrit el text del projecte de LEC (arts. 98, 99, 104, 107 i DA's segona i vuitena), la integració en els nous cossos docents de la Generalitat de Catalunya significa per als actuals docents catalans una pèrdua substancial de drets i prestacions, tant professionals com assistencials. Des d'ASPEPC·SPS hem estat denunciant aquest fet sense que l'Administració hagi respost, ni satisfactòriament ni insatisfactòria, en cap cas. Hem de dir que considerem absolutament inadmissible aquesta mesura tal com està plantejada i que afecta el professorat en aspectes tan sensibles com la jubilació i l'assistència sanitària, entre d'altres prestacions que decauen en perdre la condició de mutualista. Com a sindicat professional que som, ens hem de manifestar públicament en contra d'aquesta mesura. Com a ciutadans, no podem sinó deplorar la malaptesa del legislador, per tal com la creació de cossos propis del país tingui un caràcter tan negatiu per als implicats. Un fet, aquest, que no predisposa precisament en un sentit positiu. No demanem millores en la nova integració, però no estem disposats a acceptar cap empitjorament.

Quant als aspectes més tècnics dels nous cossos docents catalans, considerem que s'ha pensat a partir d'uns criteris molt poc acadèmics i, en qualsevol cas, inconsistents. Més aviat es tracta d'un «totum revolutum» amb finalitats exclusivament propagandístiques, que no d'una vertadera creació de cossos docents. Per exemple, la indistinció entre els actuals cossos d'Escoles Oficials d'Idiomes i de Professors d'Ensenyaments Secundaris demostra unes presses i una lleugeresa –si no un desconeixement- que, com és sabut, mai són bones conselleres. Vull demanar amb especial èmfasi els Srs. Diputats i les Sres. Diputades que m'estan escoltant, que tinguin molt present aquests temes que acabo de comentar i que es facin ressò de la inquietud que han suscitat entre tots els docents de Catalunya.

Hi ha també altres qüestions que afecten directament el professorat en el projecte de LEC. Molt breument, el tema de les destinacions, el de l'accés a la funció pública docent i el de l'avaluació . En el primer cas ens trobem amb una nova pèrdua de drets laborals que, a més a més, està íntimament relacionada amb el que hem denunciat més amunt com un model empresarial de centre. I l'escola pública no és una empresa, no ens en podem estar de recordar-ho. En el segon, amb una devaluació social i professional de la figura del docent que tindrà greus conseqüències en la qualitat de l'ensenyament.

El text proposa un model de plantilles on l'assignació primordial és una zona, no un centre (Arts. 101.2a, 104.2f, 110.2, 110.3). Això, significa obertament la possibilitat de mobilitat laboral arbitrària. I si ho posem en relació amb l'autonomia de la direcció del centre, amb l'adscripció obligada al projecte educatiu i amb la contractació directa de personal docent per part de les direccions, pot donar peu a represàlies indemostrables que situen el professor en una clara posició d'indefensió i afavoreixen l'arbitrarietat. Pel que fa al professorat interí, s'obre la porta a un model de laboralització i a la consegüent pèrdua de drets que comporta l'empitjorament de les seves condicions laborals.

Per la seva part, el model d'accés a la funció pública docent que es proposa és, amb l'afegit de les modificacions quant a requisits de titulació, una trivialització de la funció docent. Implica, al nostre parer, la progressiva indistinció amb professions assistencials, igualment dignes i qualificades, però de naturalesa clarament diferenciada atès el seu objecte.

El text proposa també un model d'avaluació del professorat des d'una agència d'avaluació externa basada en uns criteris que són, tant en el fons com en la forma, aliens a la naturalesa dels centres d'ensenyament i a la professió docent. Mai ningú, i menys nosaltres que som docents, ha negat la necessitat d'algun mecanisme d'avaluació. El problema és que un cop més, sembla que es miri més cap a la galeria que cap a les necessitats reals del sistema educatiu. Nosaltres entenem que l'avaluació del professorat ha de córrer a càrrec de la inspecció educativa i que ha de ser realitzada per titulars de l'especialitat que avaluïn. En aquest sentit, volem aprofitar l'avinentesa per manifestar la nostra perplexitat davant del que entenem que és un progressiu buidat de contingut de les funcions de la inspecció, que perd cada cop més competències tècniques i professionals, i que sembla destinada a funcions de control ideològic i de relacions públiques. Un destí que ni mereix ni li escau.

No podem acabar sinó expressant públicament la nostra convicció que aquest projecte de LEC és una oportunitat perduda. Efectivament, s'ha perdut l'oportunitat de regular i promoure degudament els estudis de batxillerat nocturn, cada cop més necessaris al nostre entendre; en comptes d'això se n'ha omès qualsevol menció. Suposem que tot donant per bona la seva anunciada supressió. S'ha perdut l'oportunitat que amb una llei d'educació, la primera de què disposarà Catalunya, la Generalitat reforcés el seu paper d'Administració i s'acabés amb l'erraticitat i dispersió que suposen mesures com ara la municipalització o consorcis educatius de naturalesa diversa i que s'hagués acabat amb una tendència que ens porta, en defintiva, cap a la fragmentació del sistema educatiu i a l'abdicació, per part de la Generalitat, de les seves responsabilitats. Una oportunitat perduda per partida doble, perquè en comptes d'afrontar amb serenor i responsabilitat institucional els greus problemes que té plantejats l'ensenyament a Catalunya, s'ha optat per amagar el cap sota l'ala i actuar només de cara a la galeria, tot adoptant la fórmula "més del mateix" o "no vols sopa? dos plats". La majoria d'iniciatives, projectes i mesures que consolida el projecte de LEC, no són cap novetat, sinó que s'estan aplicant de manera sistemàtica des de fa uns anys i són en gran mesura responsables de la catàstrofe educativa que està patint el país. Ara ho tindrem sacralitzat en forma de llei si aquest Parlament no hi posa remei. Esperem que les nostres aportacions en forma d'esmenes, de les quals us en faig lliurament, coadjuvin a posar-hi aquest imprescindible remei. Catalunya necessita i mereix una llei d'educació, però no aquesta.

Moltes gràcies.