MEA CULPA

MEA CULPA0

586 23/02/2009, 00:02 Diari de Girona. JORDI VILAMITJANA I PUJOL

Ens hem de dedicar d'una vegada per totes a educar de debò els nostres fills. La meva generació, que té els pares nascuts poc abans de la guerra i fets en la postguerra, ha gaudit de tots els avantatges de la dedicació dels pares, de les seves atencions i dels seus auxilis. L'objectiu primordial de la seva tasca educativa ha estat sempre no permetre que els fills passin les privacions que ells van passar.

Aquesta dedicació paterna els ha comportat en molts casos importants sacrificis i renúncies. Els fills hem pogut estudiar, ens hem alimentat bé, hem gaudit d'una bona assistència sanitària, hem fet esport, hem trobat feinaÉ L'esforç físic, econòmic, psicològic dels pares ha estat molt important. L'axioma sociològic que es dóna en aquestes circumstàncies no sol fallar: a més sacrificis i renúncies dels pares, més porció de vida regalada dels fills. No és que la meva generació s'ho hagi trobat tot fet, no -dit així, en genèric, és una injusta exageració-, però, quasi. La feinada dels pares, per exemple, de treballar de sol a sol, de tirar endavant la família (moltes vegades nombrosa), de procurar que no ens falti de res, de tenir sempre cura de la vida, de la salut, de la felicitat dels seus fills ("els fills són per a tota la vida") ha marcat la nostra educació d'una manera especial i completa: en primer lloc, perquè als fills no ens queda altra resposta digna que agrair-los els favors rebuts i les dificultats resoltes; en segon lloc, perquè paral·lelament i al mateix temps, els fills hem escurçat la nostra capacitat de sacrifici i en conseqüència d'exemple per als nostres fills.

Sigui per això, sigui perquè la meva generació ha conegut un tram de la repressió franquista en carns pròpies i ha protagonitzat com a reacció l'obertura il·limitada a totes les llibertats, ens hem deixat pel camí alguns dels valors que nosaltres vam heretar directament dels pares i que teníem l'obligació de transmetre als nostres fills. L'austeritat, per exemple. La contenció econòmica, l'altruisme solidari, la vida compartida pares-fills, el gaudi conjunt del temps lliure, la distinció clara i inequívoca del que està bé i del que no.

Tots els valors esmentats que els nostres pares ens van saber transmetre de manera natural, amb l'exemple i el sacrifici, i que, en major o menor mesura els fills hem anat abandonant pel camí, són d'una importància capital per a la societat, però tal vegada l'abandonament del darrer -la distinció clara entre el que està bé i el que no- és el que més mal ens està fent avui.

Parlant en plata, la meva generació ha comès l'errada de relativitzar elements irrelativitzables, de ponderar l'hedonisme i el culte al cos i a l'esperit, de vilipendiar per sistema la disciplina, d'entronitzar el dubte permanent, de no traçar clarament els límits de la llibertat i el llibertinatge. Totes aquestes habilitats (de saber distingir, de saber ser i estar) que pertanyen a persones adultes i formades, han estat transmeses com un verí suculent a la generació dels fills, en un moment que no tenen ni la maduresa ni la capacitat per afrontar-les.

Paral·lelament, potser per compensar la disbauxa (ecologistes amb mòbil, feministes de butaca, oenegeistes a temps perdut) hem potenciat l'autoestima dels fills més enllà del que fóra desitjable, més enllà del que fóra raonable. La nostra transmissió de valors -a banda de les batalletes de la transició- ha estat més aviat escassa. En alguns casos, la transmissió ha estat nefasta. En la qüestió de la droga, per exemple. No es pot afrontar l'educació dels fills en aquesta qüestió amb un somriure als llavis, amb una mirada còmplice, amb un "hi ha drogues legals pitjors", amb un subjectiu i absolutament equivocat "s'haurien de legalitzar les drogues". Una generació, la meva, que s'ha pogut dedicar a viure les mogudes musicals, les pensades pacifistes, té un problema inherent de lenitat, de tovor sentimental que la incapacita moltes vegades per afrontar amb criteri determinats conflictes.

Com pot ser que encara hi hagi gent que odiï la policia pel fet de ser policia? A qui amb dos dits de seny se li acut veure la policia com a enemiga i fer-ho notar als fills? Quin insensat es vanta i fanfarroneja per casa de no pagar multes, d'haver burlat un control d'alcoholèmia, d'escaquejar-se de les obligacions de ciutadà? Preocupa, i molt, que per manca de contundència a l'hora d'establir els límits de les coses bones i les dolentes hi hagi autèntiques generacions de brètols escampats per la ciutat.

Les escoles que han volgut experimentar amb l'aprenentatge dels alumnes per la via de pedagogies modernes i poc provades; els mestres que han fet del relativisme i del permanent acriticisme personals a les classes una bandera i un model d'actuació; els policies que no fan de policia amb els nois que circulen amb bici per les voreres, amb els vianants que travessen en vermell els carrers; els pares que no disciplinen els fills per manca de temps o de dedicació, que fugen del diàleg i de l'atenció necessària, que fugen de problemes i conflictes amb els fills i els compren amb joguines i regalsÉ, tots ells han d'entonar un mea culpa. Jo entono el mea culpa per la part de pare i de professor que em toca, i proposo començar a educar els fills com toca. No podem perdre ni un minut.

facebook twitter enllaçar comentar