La il·lusió del docent

La il·lusió del docent0

660 23/02/2009, 09:29 El Punt. FRANCESC XAVIER SERRA/GIRONA

Sóc professor i m'agrada ser professor. De secundària i batxillerat. Ara és una feina difícil perquè sembla que tothom troba motius per criticar com es fan les coses. Però jo m'hi guanyo la vida, m'il·lusiono amb els meus alumnes i estic molt orgullós dels col·legues que m'han tocat al meu IES: de tots. De fet, conec moltíssims professionals que es deixen la pell, dia rere dia, sense tanta queixa ni amaror vital, per «tirar endavant» els alumnes que els han confiat.

Altres persones també en «viuen, de l'educació» (o sigui, en cobren un sou i presumeixen de «teòrics» o d'«especialistes»), però no es dediquen pas a ensenyar sinó a «parlar-ne, reivindicar, criticar...». Els agrada més la TV, les manifestacions i fer fulletons que no pas donar classe i corregir treballs i exàmens. Aquests em fan una mica de llàstima perquè potser sí que l'havien tingut, la vocació docent, però ara l'han perduda o l'estan perdent. I sembla que són «la veu del professorat català». Ni de bon tros.

Jo, potser, podria escriure articles sobre educació, però no tinc gaire temps: he de corregir treballs, preparar exàmens, pensar en els meus alumnes, les meves noies i nois del meu institut i llurs famílies.

Per això només dic tres coses: a) el calendari escolar és important però –en el cas que s'ha anunciat– si haguéssim de començar el 7 de setembre caldria presentar-nos als nostres llocs de treball el 24 d'agost, ja que així tindríem els mateixos dies que ara per preparar el curs (si no ho féssim, els docents hauríem guanyat injustament una setmana més de vacances: la del «febrer», i això em sembla «molta barra»); b) a mi em toca tenir grups sencers, sense cap desdoblament ni agrupament especial, però hi ha força docents que ja gaudeixen de la meitat o menys –molt menys– d'un grup d'alumnes a classe: elles i ells tenen la sort de poder dedicar el 50% o més de temps a la correcció dels treballs acadèmics i de personalitzar molt més la seva feina (d'això no se'n sol parlar): crec que ens queixem massa!, a vegades; c) la politització instrumental de l'educació ens fa molt de mal a tots: vull –per a mi i per als companys– que se'ns reconeguin tots els drets i se'ns donin les eines per educar bé, però el secret no és «fer vagues» o aprofitar-nos del nostre estatus de «servidors públics» en una àrea social ben delicada, sinó «treballar bé», treballar millor (des del conseller fins a l'últim vigilant de pati). Per aquest motiu, tampoc penso fer la vaga el 19 de març (jo només faig vaga si s'atempta contra els drets humans o civils), sinó que escriuré al conseller i a alguns polítics (als més sensibles), com a professor «de a pie» (que es diu en castellà) que estima l'educació i que vol obeir les autoritats acadèmiques, sobre com penso que caldria ser assertius i positius en «el problema de l'educació», a casa nostra i ara.

facebook twitter enllaçar comentar