Generació P

Generació P0

1028 17/04/2009, 08:27 Iñigo Bordonaba Aizpitarte. Delegat d'ASPEPC·SPS #Opinió, #LOGSE,

Quan penso en els meus anys d'alumne a l'institut Maragall de Barcelona -llavors se'n deia Institut de Batxillerat (IB)- des de la meva perspectiva actual de professor, m'adono de la importància de la formació acadèmica que vaig rebre en aquells anys, perquè vaig tenir alguns professors i professores boníssims, fins i tot diria brillants en la seva assignatura, que em van transmetre els seus vasts coneixements de la seva matèria, i, sobretot, la seva passió i el seu amor pel saber. No puc donar noms per raons òbvies però no me'n puc estar de citar alguns d'ells, per la influència que van exercir en mi.

Recordo especialment cinc professors. A 1r de BUP, el professor de Ciències Naturals em va fer interessar-me tant per la geologia i la zoologia que fins i tot vaig dubtar si seguir el camí de les anomenades Lletres, la meva tendència natural. A 2n de BUP, la professora de llatí va introduir-nos en l'estudi de la fascinant llengua i cultura llatines. A COU, finalment, tres professors. La de literatura castellana, gran coneixedora de la literatura del segle XIX. La d'història de l'art, que va ensenyar-nos un llenguatge i un vocabulari desconeguts per als alumnes. El de literatura catalana, un autèntic apassionat de la seva especialitat, va regalar-nos amb algunes classes magistrals.

Per què va ser possible aquesta connexió entre professor i alumnes, que va permetre una transmissió de coneixements tan profitosa (els cursis dels reformistes en diuen ensenyament-aprenentatge)? Com he dit abans, perquè eren professors molt bons, que estimaven la seva assignatura i la volien explicar als alumnes. Però sobretot perquè PODIEN FER-HO! Què vull dir? Doncs que el context de l'ensenyament en aquells anys (1980-85) era molt diferent a l'actual. Els alumnes érem a l'aula per estudiar i aprendre, adquirir uns coneixements, i superar el curs. És cert que hi havia una minoria d'alumnes que no estudiaven, suspenien, repetien curs, i molts d'ells, acabaven per deixar els estudis i buscar altres sortides. Però, en cap cas, es dedicaven a boicotejar les classes, perquè NO SE'LS PERMETIA! Era impossible que aquests alumnes fossin -com passa ara tot sovint als instituts- els contramodels negatius que van xulejant pels passadissos! Els alumnes admirats eren els bons estudiants!

Què queda de tot això? Ben poca cosa. Si algú que no formi part del món de l'ensenyament es passeja per qualsevol institut de secundària, el que trobarà serà un còctel de desídia i mal comportament dels alumnes, cansament i desil·lusió de gran part dels docents, amb unes gotes de mala gestió i polítiques erràtiques del Departament d'Educació (?), dirigit per l'inefable Tete Maragall.

Tot parafrasejant el títol de l'excel·lent assaig, Generació L, del professor Pere Pena, penso que la generació de professors que vam accedir a l'ensenyament pels volts del començament de l'aplicació de la LOGSE, som la generació perduda, perquè s'ha malbaratat gran part de tot el que podíem aportar en coneixements, estimació pel saber i, molt important, capacitat crítica. Aquestes capacitats, ara sepultades per tot aquest magma de discursos pseudopedagògics del bonisme educatiu que ens obliga a la supervivència als centres, estan ocultes i desaprofitades. Només surten a la llum ocasionalment en les converses a l'hora del pati fent el cafè o del dinar, quan xerrem de política, de filosofia, d'història, de ciència,...però em temo que cada vegada dediquem més el temps a parlar dels eufemismes: alumnes amb dificultats (MALS ALUMNES), programes informàtics (DESASTRE DEL SAGA), actuacions del Departament (MARAGALLADES), i així un llarg etcètera que esgota la paciència del professorat.

Conclusió? Ras i curt: tristesa i malenconia.

Finalment, m'agradaria que els professors i professores esmentats de l'institut Maragall -la majoria d'ells, feliçment jubilats, espero- rebessin aquest article com a mostra d'agraïment per la meva part.

facebook twitter enllaçar comentar