Mestres i professors, també “dianes” del bullying0

932 20/04/2009, 08:10    dBalears. Cati Ginart   #Salut laboral,

Els mitjans de comunicació es fan ressò, constantment (de forma molt més intensiva al llarg del curs escolar) de les situacions d’assetjament que viuen i pateixen infants i joves per part dels seus companys de pupitre, d’aula o de centre educatiu. El paper dels mass mèdia, en fer el tractament d’un assumpte tan delicat, hauria de regir-se, si més no, per una major prudència i comediment, ja que massa sovint, allò que fa anys i panys era una baralla d’infants, un malentès, un gest puntual d’agressió física o verbal, s’hi magnifica, fins al punt que ara com ara, qualsevol episodi d’aquest tipus, protagonitzat per infants, adolescents o joves es converteix automàticament, en un cas de bullying.

En lloc d’intentar anar més enllà dels fets, tot cercant-ne les causes, les circumstàncies, els factors que hi puguin haver incidit, la “notícia” es limita a reflectir tan sols l’agressió patida i els seus resultats en la víctima. Les famílies, empeses per l’instint de protecció instintiu que com a pares procuren als seus fills, reclamen, exigeixen més bé, al centre escolar tota mena d’explicacions (en tenen dret, és clar, el que resulta qüestionable són les formes que exhibeixen per obtenir-les), i, sobretot, responsabilitats i càstigs o conseqüències per al o als culpables del dany infligit als seus fills.

La premsa, la ràdio, la televisió, el cinema, internet… i tantes altres formats, tendeixen a crear una alarma social quant al tema que, lluny de constituir una ajuda moltes vegades no fa sinó agreujar ostensiblement un conflicte o una situació concrets i perjudicar la convivència en els centres escolars en lloc d’aportar solucions constructives per millorar-ne el clima de feina i d’aprenentatge que serien desitjables sempre.

Però, i què ocorre quan les víctimes de l’assetjament a les escoles i instituts són els docents? Se’n parla, és veritat, però sembla que el problema no resulta tan greu perquè els afectats són adults i per tant, capaços de gestionar el problema i evitar que es torni a reproduir. No, no és així. Arreu dels nostres centres educatius, tant de primària com de secundària, un nombre encara ara desconegut de mestres i professors viuen en la seva pròpia persona, dia sí i dia també, un patiment que s’engrandeix de mica en mica, com una taca que es va estenent sense que ningú no sigui capaç d’aturar-ne l’avanç. Tenen por d’enfrontar-se cada dia als seus alumnes, temen ser blanc constant de befes, menyspreu a la seva persona i a la seva feina, viuen amb angúnia intentant imaginar què els passarà avui quan entrin a l’aula i la seva veu s’ofegui entre els crits, el renou i el desinterès dels joves que van a l’institut a aprendre? a ofendre? a amargar l’existència a una persona que vol comunicar-los quelcom que els ajudi a formar-se?

Això és dur, molt mal de suportar… però si els assetjadors són els pares i les mares dels alumnes… tot es complica extraordinàriament. I succeeix, clar que sí, no és ciència ficció, és una dolorosa realitat. Implica no ja una manca de reconeixement de la tasca docent per part de la societat, sinó que significa una absoluta inexistència de respecte envers la persona que, amb la seva feina, empès pels vents de la il·lusió, l’afany de créixer amb el que aprèn dels alumnes i alhora ajudar-los també a ells a créixer, està aplicant mètodes i estratègies que li serveixin d’eines per poder desenvolupar una funció social amb projecció de futur i pel progrés constant de la societat en la quan es troba immers.

Dissortadament es tracta d’una realitat i no en podem defugir. Ara bé, el desig inconmensurable i la convicció més plena de treballar des de l’educació, amb els estris adequats, amb l’optimisme que empeny a caminar fermament envers un objectiu: formar i preparar a consciència els infants i joves perquè es puguin desenvolupar en un món adult construït sòlidament fonamentat en principis i valors universals podria ser la clau per eradicar aquesta actitud que alguns pares esgrimeixen contra l’escola i que no es regeix ni poc ni gens pel seny, a més d’estar conduint els fills per paranys desèrtics i erms de la vida.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici