Ensenyament o Educació: canvi, fingiment o ficció?

Ensenyament o Educació: canvi, fingiment o ficció?0

769 04/05/2009, 08:36 El Punt. Esteve Sala i Casellas. Delegat d'ASPEPC·SPS #Opinió, #LEC,

Fa gairebé vint-i-cinc anys que sóc professor agregat d'institut, professor de llengua i literatura catalanes, i opino que l'ensenyament, al nostre país, no rutlla bé. Però, a diferència dels polítics i dels experts que diuen entendre-hi més que jo, no estic d'acord en molts dels motius que s'al·leguen a l'hora d'explicar i justificar aquest desastre horrorós, ni tampoc en moltes de les preteses solucions que l'han de dur a bon port. A l'ensenyament han canviat moltes coses barroerament i maquiavèl·lica –començant pel mateix nom, que ara es diu educació–. S'hi ha patit un reguitzell absurd i constant de lleis i decrets nous, de modificacions de temaris i de continguts, de gestions de centres i de plans d'estudis...

Fa gairebé vint-i-cinc anys que faig de professor, i opino que aquests canvis no només no han estat els més adients, sinó que han estat intencionats, ja que han pretès menar cap a una reestructuració educativa sistemàtica, amb uns objectius clars. En primer lloc, cap a l'empitjorament de les condicions laborals dels treballadors, incloent-hi la llibertat d'opinió –que no vol dir poder expressar allò que creus, sinó que el teu criteri es tingui en compte–, i la llibertat de càtedra –que no significa fer el que vulguis, sinó ser responsable dels teus actes i de les teves valoracions–. En segon lloc, moltes d'aquestes lleis han anat destinades a disfressar l'anomenat fracàs escolar –tot modificant-ne allò que s'ha d'ensenyar o avaluar–. En tercer lloc, aquesta pretesa reestructuració ha menat l'ensenyament cap a la rendibilitat, amb l'estalvi d'allò que n'és més necessitat –sempre que no influeixi en la seva política de façana–. En quart lloc, ha perseguit la disminució de la conflictivitat –aquella que es desprèn del fet de pensar diferent, i de tenir un esperit crític contra els poders fàctics que el dirigeixen–, tot domesticant-ne actituds i iniciatives contràries. I en cinquè lloc, ha aspirat a eliminar la competència que l'escola pública –i moltes de privades concertades– podria representar per a les privades de qualitat, on porten precisament els fills molts d'aquells que diuen impulsar-ne els canvis.

Fa gairebé vint-i-cinc anys que sóc professor, i recordo que encara no fa un parell de dècades, quan es va aplicar l'anomenada reforma educativa, els seus promotors ja ens deien que l'ensenyament –tal com es deia llavors– estava molt malament i que, per això, n'havien de canviar el sistema. I adoptaren llavors –el plagi ha estat una de les característiques més notables d'aquest país– el model anglosaxó, que ja havia deixat de funcionar bé, paradoxalment, en aquells països europeus on s'havia aplicat fins aleshores. I aquest bunyol, és clar, ha anat encara de més mal borràs, i no ha solucionat cap dels problemes i mancances que aquella panacea, fascinant i guaridora, havia d'arreglar. Van engalanar-nos el canvi amb tots els eufemismes i les faramalles lèxiques i ideològiques –impúdiques, incoherents i incomprensibles– que es vulguin: tot allò que els psicopedagogs ens han fet anomenar habilitats, procediments, objectius –terminals o no terminals–, nivells de concreció, competències bàsiques..., que no l'han portat enlloc, i que n'han potenciat legalment la subsidiarietat, l'aprovat fàcil, i la imbecil·litat de què parlàvem abans. I ara són a punt d'aprovar una altra llei: la LEC –la llei d'educació de Catalunya–. Què pretenen fer els entusiastes d'aquell remei educatiu extravagant, estúpid, innocent i il·luminat? Doncs, tornar-lo a reformar.

Amb unes lleis incoherents, inoportunes i indecents; amb uns polítics que necessiten urgentment el pretext d'un nou canvi –ràpid i beneficiós per a ells–, amb uns bocs expiatoris –que som nosaltres, els docents–; amb uns mitjans de comunicació, manipulats i manipuladors, que ens giren constantment l'esquena; amb el control gairebé absolut d'una opinió pública adotzenada que s'empassa tot allò que li deixen veure –perquè no en té ni idea, del tema, ni en vol tenir, tampoc–, no hauria d'estranyar a ningú que acabin sortint-se amb la seva. Trobo injust que no s'hagi comptat mai amb la nostra opinió; que no hàgim tingut el dret ni l'oportunitat d'expressar-ne els problemes i les mancances; que només siguem uns números: uns individus anònims i insignificants que votem en les eleccions sindicals, però a qui el govern actual s'atreveix a insultar descaradament, amb prepotència antidemocràtica, tot negant-nos el dret de seure amb els nostres representants sindicals –o, en cas d'accedir a fer-ho, n'ignoren amb prepotència opinions, experiències i propostes– amb l'altivesa i la insolència de qui mana i no escolta.

El nostre excel·lentíssim economista –pragmàtic i totpoderós–, l'eficient, clarivident i infal·lible conseller d'Ensenyament, ha decidit predicar les excel·lències d'aquesta nova llei, i aplicar-nos, tant sí com no, la seva meravellosa ideologia reaccionària i neoliberalista –molt anglosaxona–, tot aprofitant, de nou, l'excusa de la millora del sistema educatiu. El senyor Ernest Maragall ha fet com el gall: n'ha cantat les excel·lències cada matí per celebrar-ne, abans d'hora, la seva arribada. I ara que han aprovat una altra llei –la nova llei de batxillerat-, per mitjà de la qual es redueix una hora de llengua catalana i castellana, de filosofia i d'història als dos tristos cursos de batxillerat que ens resten, em pregunto: per què no són valents i honestos, els canvien el nom i els anomenen cinquè i sisè d'ESO? I és que –tal com diria molta d'aquella gent que ens critica sense saber de què parla ni què es cou als instituts–, el sentit comú és el menys comú dels sentits. Sobretot avui dia i en la meva professió; sobretot quan servint-se de mitges veritats es pretenen aconseguir altres coses.

facebook twitter enllaçar comentar