Educació: el dia després

Educació: el dia després0

495 04/06/2009, 08:52 Avui. Jordi Sànchez #LEC,

El curs escolar 2008-2009 està a punt de finalitzar. Aviat les escoles tancaran les portes de les seves aules i poc després -abans de finalitzar el juliol- el Parlament aprovarà, finalment, la llei d'educació de Catalunya (LEC). I dic finalment pel fet que la seva elaboració ha estat excessivament feixuga i llarga. És indiscutible que amb les escoles buides i la llei aprovada serà un bon moment per prendre distància i pensar com podem capgirar les dinàmiques que han fet d'aquest curs escolar un dels més tensos que es recorden, com a mínim per la conflictivitat laboral.

AMB CERTESA AQUEST ANY SERÀ L'ANY de la llei d'educació, però també el del trencament del consens. O potser el tan referenciat consens no ha existit mai i simplement l'error ha estat en el fet de creure que l'absència de confrontació era en ella mateixa l'existència d'un consens. La signatura del Pacte Nacional per l'Educació (març 2006) va significar un moment especialment dolç pel que fa a la construcció d'un espai compartit per abordar els reptes de l'educació al nostre país. I el que encara és menys indiscutible és que en el futur no serà possible donar cap impuls a la millora de l'educació sense un consens bàsic. I el pas previ per al consens és disposar d'un espai de confiança entre tots els actors implicats, i avui n'estem lluny. La confiança no ho és tot, però és necessària. No és suficient, però sense ella la governança d'una comunitat de més d'un milió de persones (alumnes inclosos) i un col·lectiu de més de 60.000 professionals (mestres i professors) esdevé missió impossible. Les lleis sense un marc de complicitat on desplegar-se poden convertir-se en ineficaces al cap de poc temps.

AQUEST ÉS EL GRAN REPTE QUE TINDRÀ LA LEC quan entri en funcionament. De la mateixa manera que les posicions crítiques de sindicats i de molts docents amb l'administració esdevenen estèrils si no assoleixen un marc de negociació que desbloquegi el fet de protestar i permeti assolir les millores plantejades. Ningú, tampoc els docents, poden estar tensant la corda indefinidament, i aquest és el gran repte dels sindicats de l'ensenyament. D'entrada cal dir que la LEC s'aprovarà amb una molt generosa i còmoda majoria, però en la mesura que en aquest consens no hi és tothom no es pot definir com una llei de país. I qui així la defineixi estarà posant més sal a la ferida oberta. O és que els qui no la recolzen no són d'aquest país o no s'estimen aquest país tant com els qui la defensen?

TOTES LES LLEIS SÓN DE PAÍS EN TANT que tenen la legitimitat del Parlament de Catalunya. De la mateixa manera que cal posar molta sordina a totes aquelles veus que diuen que la LEC s'ha fet en contra de l'escola pública. No hi ha motius ni base suficient en el redactat que serà posat a votació al mes de juliol per creure que els qui han pactat la LEC vulguin el mal a l'escola pública. Creure que l'escola pública només es pot defensar des d'un determinat plantejament és apropiar-se des d'una part social d'una realitat que per definició no pot ser només d'una part.

LA LEC SERÀ L'ESPAI A PARTIR DEL QUAL caldrà impulsar la millora del nostre sistema educatiu. I el seu desplegament ha de corregir aquelles actituds que en la seva tramitació no s'han fet prou bé o fins i tot algunes malament. És el moment de girar full i implementar un desplegament amb consens. Només hi ha una cosa pitjor que no disposar de llei d'educació: disposar-ne en un entorn social fragmentat i oposat. L'estabilitat no és només no canviar de llei a cada nou govern. També és desplegar la llei existent buscant els acords i evitant crear més incerteses. Però l'èxit no només depèn del govern, també els sindicats han de preferir sumar i les distintes patronals educatives han de saber assumir el que comporta formar part del servei d'educació de Catalunya. El preu del consens en educació, però, no pot ser mai l'immobilisme.

facebook twitter enllaçar comentar