Apostar per la mediocritat0

Lectures (401) 25/06/2009, 08:42  |  Avui. Patrícia Gabancho

Avegades tinc la sensació que la política ha entrat en una zona d'ombra en què és més important la declaració que no pas la capacitat de modificar la realitat. Si trobes una bona raó per justificar el que passa, ja no cal escarrassar-se per canviar-ho. Dic això davant l'evidència de la fallida de l'ensenyament a Catalunya, un sistema que havia tingut, com recordava aquí mateix Salvador Cardús, moments de glòria i de progrés.

Primer és l'anècdota del poema carnerià en la prova de selectivitat. La canalla va fugir esverada per considerar que era impossible fer-ne una sinopsi o explicar la diferència entre poesia èpica i poesia lírica. Aquests jovincells, amb un tal bagatge cultural, estaran a la universitat d'aquí dos mesos i molts seran professors i mestres. Vull dir que aquests són els alumnes bons, els que passen per tots els obstacles, superen el batxillerat i estan disposats a continuar estudiant. La flor i nata no és capaç d'entendre un poema facilet de Carner. I als diaris rebota la ira professoral perquè Carner "era tema" de primer, i no de segon curs. Es veu que el coneixement aportat pel batxillerat caduca al cap d'uns mesos.

AL COSTAT D'AQUESTA CATÀSTROFE cultural, hem de situar el 25% que no és capaç de demostrar competències bàsiques de llengua i mates en acabar la primària. Alumnes que, aprovats i no aprovats, estaran a primer d'ESO al setembre, com fins ara. També aquí els mestres han protestat: és que se'ls demanava una ràtio de 70 sobre 100; amb 50 sobre 100 hauríem anat millor. Home, esclar. Però potser no es tracta de "salvar" el sistema. Potser la pregunta és si amb la meitat de les competències bàsiques n'hi ha prou per endinsar-se en la societat. Estic cansada de sentir dir, als meus amics que professen a la universitat, humanitats o socials, que el nivell dels alumnes és baixíssim en expressió oral i escrita. Que no dominen la complexitat. El pensament complex necessita eines (llenguatge) i base (cultura). Dues coses que el sistema ha renunciat a proporcionar en la justa mesura perquè "amb la meitat ja passaríem".

ARRIBATS AQUÍ, ELS DEFENSORS del sistema branden la bandera de l'escola inclusiva. Escolaritzem tothom. Ningú amb dos dits de front objectaria davant d'un repte d'una tal importància social, bàsica, fundacional. Però aquesta educació per a tothom, irrenunciable, no obliga a instaurar la mediocritat com a mesura. Això seria escapçar el talent de la societat per tal que ningú se senti exclòs o molest. Estem parlant de la societat del coneixement. No es pot compaginar l'objectiu de societat avançada amb un sistema escolar que renuncia a l'excel·lència. Coneixement, en aquest sintagma, equival a produir, en tot, valor afegit: produir millor i diferent que els països que només poden apostar per la quantitat, perquè a la qualitat no hi arriben (tot i que aquestes divisions s'estan diluint cada cop més). No s'hi pot jugar, en aquesta lliga, sense talent, creativitat, pensament avançat. Si hi ha països que no hi arriben és, entre moltes altres raons, perquè tenen sistemes escolars precaris (fora de les elits).

UNA ESCOLA INCLUSIVA MOLT vivencial però de poc contingut, on l'experiència pesa més que no pas l'aprenentatge, no acompleix l'objectiu d'equitat, que mana que els alumnes, de procedències diverses i barrejades, arriben diferents però en surten tots amb oportunitats similars. Deia Salvador Cardús que al seu temps només uns pocs tiraven endavant cap al batxillerat. Exacte: com avui. Avui potser més que no pas abans. I és possible que entre els pocs d'avui s'hi colin alumnes que abans haurien tingut el camí barrat, cosa que és fantàstica, però en general l'escola no està complint amb l'objectiu d'estimular la mobilitat social i cultural. Social, perquè en general no s'aconsegueix de superar la situació familiar i el gruix del fracàs escolar se situa en els nivells socioculturals més baixos (i reconec que l'absentisme familiar és un element a tenir en compte).

PERÒ TAMPOC FUNCIONA LA mobilitat cultural, en el sentit vertical o en l'horitzontal. Vertical, perquè els alumnes no surten amb una apetència cultural més gran que la del seu entorn, cosa que els condemna a ser en el futur ciutadans acrítics abocats al consum, per dir-ho amb traç gruixut. I horitzontal, perquè és poc probable que qui viu immers en un entorn cultural espanyol en surti amb un gruix de referents culturals i lingüístics catalans. No és que això no s'intenti, però sovint el que aconsegueix la primària ho esborra l'ESO. Molts, massa alumnes acaben l'escolaritat dins del mateix nínxol social de què procedien, sense cap oportunitat afegida. A la societat del coneixement la poca qualificació es penalitza, i la poca inquietud, també. Vull dir que amb el 50% de les competències no n'hi ha prou. I no n'hi ha prou tampoc per al conjunt del país.

DEIXO DE BANDA QUE HI HA, en el sistema escolar català, bones intencions, bones pràctiques, bons professionals i gent motivada que desmenteixen l'estadística que diu que el professorat espanyol és el més absentista i el que més vegades fa tard a classe de tot Europa, o gairebé. Crec que part del problema rau en un dels mites que graviten no sobre la realitat catalana sinó sobre la manera d'actuar-hi. Em refereixo al mite de la "Catalunya real". La societat, ens diuen, és la que és. I això justifica (o obliga a?) no anar més enllà en res: ni en excel·lència ni en catalanitat. Ai no, que petarien les costures.

PERÒ EL CAS ÉS QUE NO EXISTEIX una majoria social de sostre baix i, si hi fos, no seria acceptable com a mesura del que col·lectivament es pot assolir. Seria, en tot cas, un punt des del qual avançar. Avui Catalunya sacrifica la seva part d'excel·lència i de catalanitat activa -part a la qual es nega la representativitat i, per tant, el dret de marcar l'alçada del llistó- per tal d'acomodar-hi sense grunys la suposada part mediocre de la societat. Després ens sorprenem que els joves hagin "espanyolitzat" les seves expectatives laborals i prefereixin ser funcionaris a ser emprenedors. La gràcia de les cultures, dit en el sentit ampli del mot, és que són espais oberts a tothom. L'escola és precisament la clau per entrar en l'excel·lència, o per aprendre a aspirar-hi, vinguis d'on vinguis. I tinguis el que tinguis. Però avui, a Catalunya, el barem acceptable és el de la mediocritat. Condemnem a la mediocritat fins i tot la porció d'alumnes d'excel·lència que tenim. Excepte que els papàs els paguin la privada.


facebook twitter enllaçar comentar


Tornar a la pàgina d'inici

Comentaris

Sense comentaris.

Afegir comentari

S'ha d'estar connectat per publicar un comentari.

Espai Personal Wiki Suport Twitter Facebook Youtube
Qui som què fem

Contacta'ns

Pots contactar amb nosaltres a la seu central o a qualsevol de les nostres seus territorials

Utilitzeu el Servei d'Atenció al Professorat per a consultes.

Política de privacitat i avís legal