Suspens en educació i ensenyament0

Lectures (456) 25/07/2009, 14:34  |  El Punt. Francesc Manresa

Fa uns anys, massa anys, que ens estem barallant miserablement per un sistema educatiu cada cop més allunyat del que una societat culta i desenvolupada desitja, necessita i a la qual hem d'aspirar.

Hem creat una societat autoexigent i autosuficient alhora, fins a un punt que va contaminant l'ambient d'inseguretat i d'insatisfacció. Precisament perquè volem ser tan primmirats –és la impressió que es vol donar– que no es prenen decisions, potser per no equivocar-nos. Dit d'una altra manera; en l'argot polític, segons convingui. Així, caiem al parany de l'eterna equivocació. No prendre decisions. Si més no, com cal. Per això es prenen a mitges, procurant fer content tothom, i el que passa és que ningú queda satisfet. Contradictori però real.

Des que tenim democràcia, en molts aspectes estem atrapats en una espiral sobre la qual anem donant voltes i més voltes sense saber trobar la solució, i cada cop som més presoners dels nostres propis errors i despropòsits. Immersos en una d'aquelles crisis permanents a les quals fem referència tot sovint. El nostre sistema educatiu n'és un bon exemple. Fa molts anys –massa, al meu entendre– que ens barallem per moltes coses, com ara el calendari escolar; que si fem reformes o no, i tot seguit una contrareforma; els problemes derivats de la immigració; el fracàs escolar; els llibres de text; les aules d'integració; la normalització lingüística, la sisena hora... I un llarg etcètera de qüestions.

Ara se'ns planteja el fet que els alumnes de batxillerat amb quatre assignatures suspeses no hauran de repetir, ni tampoc podran passar curs, per dedicar-se a les assignatures que tinguin pendents; amb això aconseguirem que si no hi ha una forta responsabilitat i voluntat personal i familiar, l'alumne tindrà menys hores lectives; per tant, més facilitats per a la distracció, i tindrà tots els números per convertir-se en carn de canó de tantes i tantes situacions que després haurem de lamentar, tant ells, com a principals víctimes, com la societat mateixa.

Avui, si més no així és com ho indiquen les estadístiques, hi ha altres temes que ens preocupen més que no pas aquest, però no ens enganyem: un bon sistema educatiu, amb bones infraestructures, ben dotat econòmicament i amb un personal preparat, motivat i ben assistit, no és una despesa sinó una inversió productiva de primer ordre.

Repeteixo. Fa uns anys, massa anys, que ens estem barallant miserablement per un sistema educatiu cada cop més allunyat del que una societat culta i desenvolupada desitja, necessita i a la qual hem d'aspirar. I que d'aquesta situació, jo crec que insostenible en molts aspectes, principalment a nivell social i econòmic –hi insisteixo– tots tenim la nostra part de culpa per haver arribat a aquest punt. Per tant, si tots –societat, comunitat educativa, famílies en particular, alumnes, associacions de pares, consells escolars i administracions– no ens parem i amb serenitat i molta responsabilitat som capaços d'aconseguir un consens, seriós i contundent, per dur a terme un bon pla d'ensenyament, i procurar de mantenir-lo, almenys durant tot un cicle, i una vegada vistes i analitzades totes les qüestions a favor i en contra, modificar-ne aquells aspectes puntuals, sense desvirtuar l'esquema general, doncs passarà que estarem sempre supeditats a uns interessos que no tenen res a veure amb la realitat.

Per acabar, permeteu-me que us expliqui un cas que va passar durant l'Expo de Sevilla del 1992. M'ho explicava un xicot, aleshores un nen de deu anys de Sevilla. Durant l'Expo, és a dir a mitjan mes d'octubre, fins ben entrat el més d'abril, ell, i igual que ell la immensa majoria dels escolars, no assistiren a l'escola, gaudint del passi de temporada de què gairebé tothom disposava. En incorporar-se després de l'esdeveniment, i davant la impossibilitat d'impartir tota la matèria en un mes i mig, van decidir aprovar tothom. Pel que fa a l'actitud dels pares, ens deia que ho veien natural, ja que un esdeveniment com aquell no passa cada dia i valia la pena aprofitar-ho.

Us podeu creure que això m'ho explicaven uns pocs dies a Sevilla mateix, i amb tota naturalitat, com la cosa més normal del món... Ara aquell nen ja té 28 anys, és historiador i es dedica a la investigació. Actualment treballa a l'Archivo de Indias de la mateixa capital i és membre de la junta d'una de les germandats de Setmana Santa més importants de la capital sevillana.

Ell ens ho explicava com qui explica una anècdota més. Però jo em pregunto: ¿quants es poden haver quedat a mig camí a causa d'aquesta experiència? Perquè el nou curs segurament va ser d'infart. Per aquell que volia seguir estudiant, és clar. O mortal de necessitat per alguns. És digna d'una seriosa reflexió.


facebook twitter enllaçar comentar


Tornar a la pàgina d'inici

Comentaris

Sense comentaris.

Afegir comentari

S'ha d'estar connectat per publicar un comentari.

Espai Personal Wiki Suport Twitter Facebook Youtube
Qui som què fem

Contacta'ns

Pots contactar amb nosaltres a la seu central o a qualsevol de les nostres seus territorials

Utilitzeu el Servei d'Atenció al Professorat per a consultes.

Política de privacitat i avís legal