La polarització social de l’educació

La polarització social de l’educació0

1466 22/08/2009, 22:38 Público. Vicenç Navarro

Espanya, un dels països de l’UE-15 (el grup de països de la UE de nivell de desenvolupament econòmic semblant al nostre) amb majors desigualtats socials, té el sistema educatiu més polaritzat per classe social existent en tal grup de països.

La percepció més generalitzada en la majoria de mitjans d’informació del país és que vivim en una societat en la qual la majoria de la ciutadania és, i es considera, pertanyent a la classe mitjana. S’admet que per sobre de la classe mitjana estan els rics i per sota estan els pobres, però, fora d’això, la majoria dels nostres ciutadans són i s’autodefineixen com a membres de la classe mitjana. I per mostrar la rectitud de tal percepció, es fa referència a les enquestes en les quals la major part de la població, quan se li demana la seva ubicació en l’estructura social, escull la categoria “classe mitjana”. Han desaparegut, així, les categories de burgesia, petita burgesia o classe treballadora, que rarament apareix, en la narrativa política o mediàtica del país. Utilitzar-les i referir-se a termes com, per exemple, lluita de classes, és arriscar-se a ser acusat d’antiquat o, el que és pitjor, d’”ideòleg” o “doctrinal”, termes tots ells destinats a assenyalar l’acusat com a individu “sospitós” de prejudicis ideològics de tonalitat vermella, coloració gairebé desconeguda en l’arc de Sant Martí mediàtic del país. Aquesta percepció de les nostres societats és, tanmateix, profundament ideològica i, com bé defineix el meu amic Noam Chomsky, respon a un enorme poder de classe. La desaparició del discurs i de l’anàlisi de classes socials és, per si mateix, un símptoma de l’enorme poder de les classes dominants, les quals promouen la percepció que les classes socials han desaparegut i que la lluita de classes és una categoria totalment obsoleta, inservible per a la comprensió de les nostres realitats. A major domini de les dretes en un país, major desaparició del discurs i anàlisi de classes. I per això a Espanya aquests termes pràcticament hagin desaparegut del llenguatge mediàtic hegemònic i de la narrativa política dominant. Ara bé, encara que l’establishment mediàtic promou la visió que la majoria som classe mitjana (la pregunta en les seves enquestes és ” És vostè classe alta, mitjana o baixa? “), la majoria de la ciutadania no solament creu en l’existència de classes, sinó que, quan es formula la pregunta ” És vostè classe burgesa, petita burgesa, classe mitjana o classe treballadora? ” hi ha més persones a Espanya que es defineixen com a classe treballadora que com a classe mitjana. Però els establishments polítics i mediàtics (que pertanyen al 30% del nivell de renda superior del país) no se n’adonen.

La dura realitat és que les dades mostren que les classes socials continuen existint, i que és impossible entendre el que passa a Espanya -des del notable retard de l’Estat del benestar espanyol (veure “L’impacte del classisme i masclisme”, Públic, 30-07-09), fins a la polarització social del sistema educatiu-, sense entendre el poder diferencial que cada classe social té al nostre país. El poder de classe es caracteritza per un gran domini de la vida política, mediàtica i econòmica del país per part de la burgesia, petita burgesia i classes professionals de renda mitja alta, és a dir, del 30% de la població de renda superior, que té una enorme influència mediàtica i política en el país. Un exemple d’això és el sistema educatiu. Espanya, un dels països de l’UE-15 (el grup de països de la UE de nivell de desenvolupament econòmic semblant al nostre) amb majors desigualtats socials, té el sistema educatiu més polaritzat per classe social existent en tal grup de països. Les famílies del 30-35%-35 de renda superior del país envien als seus fills a les escoles privades concertades (la majoria gestionades per l’Església catòlica, institució que a Espanya sempre ha ofert el suport ideològic a les classes dominants) i el 65-70%-70 restant de la població, que es defineix com les classes populars, és a dir, la classe treballadora i les classes mitjanes de rendes mitges i baixes, envien els seus fills a les escoles públiques, on es concentra la majoria dels fills dels immigrants (92%). Naturalment, no hi ha una impermeabilitat social entre els dos tipus d’escoles, la pública i la privada. Però, en general, la renda de les famílies que envien als seus fills a les escoles privades és més gran que la de les famílies que utilitzen l’escola pública. A Suècia i Finlàndia (països que l’informe PISA -que mesura la qualitat de l’ensenyament- considera com els que tenen el millor sistema educatiu), només el 4% d’estudiants van a la privada. A Espanya és el 30-35%-35. Al nostre país, la despesa per alumne a l’escola privada és superior que en la pública. Això es dóna com a conseqüència del pagament per part de les famílies que matriculen als seus fills en la privada, recursos que es complementen amb les aportacions de recursos públics, és a dir, subsidis que es defineixen com a concerts. Espanya té els subsidis públics a les escoles privades més alts i la despesa pública per alumne a l’escola pública més baix de la UE-15. Els primers reben més recursos a costa dels segons. Weber que, junt amb Marx, van ser els fundadors de la sociologia contemporània, va definir explotació d’una manera molt senzilla i didàctica. Explotació, va escriure, “ocorre quan una classe (podria haver afegit un gènere, una raça o una nació) viu millor a costa de que una altra visqui pitjor”. Doncs bé, existeix un poder de classe que s’expressa en que uns tenen més recursos per a la seva educació, a costa de que d’altres en tinguin menys. En el llenguatge mediàtic versallesc, dominant en el país, això no s’anomena explotació sinó “desequilibri de finançament”. En realitat, el sistema educatiu dual (privada versus pública) d’Espanya reprodueix l’estructura social del país, formant dos tipus de ciutadans: els de primera i els de segona classe. I els primers accedeixen a estudis superiors (com els universitaris) en percentatges molt més grans que els segons. Això és conseqüència del poder de classe, categoria que ha desaparegut del llenguatge polític i mediàtic del país.

facebook twitter enllaçar comentar