La 'síndrome de l'emperador' dels nens mal educats0

720 01/10/2009, 09:56    el Periódico. Paco Gómez Escribano/Madrid   #Salut laboral,

No sóc psicòleg, però m’he passat tota la vida en instituts i universitats. Sóc professor i n’entenc una mica d’allò a què em dedico, i també de nens i adolescents. L’educació està feta una porqueria, i no només als col·legis, sinó també a les cases. Hi ha nens dolents de naixement, però el 90% de la responsabilitat que un nen surti bé o malament la tenen els grans.

L’altre dia vaig sentir a la ràdio uns testimonis esgarrifosos, de mares amb fills tirans. La síndrome de l’emperador, en diuen els psicòlegs moderns. Són nens egoistes que fins i tot arriben a pegar als seus pares. Una senyora deia que el seu fill va destrossar un dia l’habitació perquè no trobava el cable de l’MP-3. Un altre nen (aquest, de 22 anys) havia agredit els seus pares perquè li havien dit que es llevés per anar a una entrevista de treball.

Parlem de nens i d’homes que no volen estudiar ni treballar. Que no tenen més inquietuds que no siguin les d’escoltar música, jugar a la consola i xatejar. Persones que, en molts casos, acaben delinquint. Recordo un alumne de l’institut que ja amb 12 anys era un conyàs. Després de donar-li uns quants tocs d’atenció, no hi va haver més remei que expulsar-lo. La mare, no obstant, venia i ens deixava verds: era impossible raonar-hi.

L’educació és una qüestió de rols. Els pares han de ser pares, i no amics dels seus fills. I el mateix passa amb els professors: no es pot ser amic dels alumnes. Als nens se’ls ha d’educar amb autoritat i disciplina, dir-los el que està bé i el que està malament; educar-los per ser persones i no emperadors. M’inquieta la facilitat de moltes persones per tenir fills a una edat precoç. Igual que m’inquieta la facilitat amb què aquests pares engegen a rodar la vida d’aquests nens.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici