Que siguen feliços?

Que siguen feliços?0

618 12/11/2009, 09:13 El Punt. Joaquim Escrig

Jaume va nàixer el 1949, quan encara ressonaven els ecos dels maquis per les terres altes de l'Alcalatén, a un de tants masos on aleshores vivia gran part de la població d'aquells municipis del Penyagolossa. La seua vida de xiquet masover —el tercer de quatre germans—, no va ser fàcil ni còmoda.

Quan als cinc anys va començar l'escola, a una d'aquelles escoletes rurals construïdes per una desapareguda República plena de bones intencions, arribar hi significava fer sol, amb la seua germana, hora i mitja de camí d'anada i altre tant de tornada. Aleshores, el germà major ja havia deixat, amb deu anys, d'anar a escola, i ajudava a casa guardant el ramat o fent feines del camp; el xicotet encara no havia nascut.

En aquella escola unitària on convivien xiquets i xiquetes de diverses edats, una mestra joveneta, resignada a viure tot el curs enmig de la soledat d'aquelles muntanyes, tractava d'ensenyar als seus alumnes el mínim imprescindible per a eixir de l'analfabetisme en el què es trobaven la majoria de les famílies masoveres.

Jaume que, prompte va demostrar un gran interès per l'estudi, s'enduia a casa llibres que li deixava la mestra i, per les nits, malgrat les protestes de sos pares perquè gastava l'oli del cresol, es quedava llargues estones llegint a la llum de tan precària lluminària.

Als deu anys, havent-se presentat per lliure a l'examen d'ingrés a l'antic batxillerat, va baixar a Castelló, a casa d'una cosina germana de sa mare, propietària d'un bar a la partida de la Benadressa on, ajudant en l'establiment familiar, va anar estudiar el batxillerat elemental i va fer la revàlida de quart. Tots els estius, a les vacances, pujava al mas a ajudar en les feines agrícoles.

Després vingueren els estudis de magisteri a l'escola normal de Castelló i el seu primer treball com a mestre a penes complits els divuit anys. Un poc més tard es llicencià en Filosofia i Lletres arribant a obtenir una càtedra d'institut.

En finalitzar aquest curs Jaume es jubilarà i podrà dedicar-se de ple a la investigació i al voluntariat social. Ara per ara, en el seu darrer any de treball, li dóna classe a Cristian.

Aquest està a punt de complir els divuit anys i està repetint el darrer curs d'una ESO que mai no aprovarà. Sos pares, volien que el xiquet fóra feliç de manera que, des del primer moment, li van estalviar qualsevol tipus d'esforç i responsabilitat. Als nou anys, per la comunió, li van regalar una televisió per a la seua habitació i ara disposa d'ordinador —que anava a ajudar-li molt en els seus deures escolars—, ipod, i mòbil d'última generació. Fa pocs mesos li van comprar una moto amb la promesa per part de Cristian de que a partir d'ara sí que estudiaria de valent i es trauria l'ESO.

L'escola primària també va contribuir a la seua felicitat i, des del Nou d'Octubre fins, a final de curs, sense perdonar-ne cap —la castanyera, Nadal, la setmana blanca, el dia de la pau, el dia de l'arbre, carnestoltes, falles, el dia dels pares...— van celebrar, tots els anys, totes les festes del calendari per a trencar la seguida del treball rutinari i motivar així uns alumnes que, pobrets! Ja que van obligats a escola, almenys que gaudeixen un poc de la vida!

I Cristian la gaudeix de debò. És feliç, com volien sos pares. No perdona una disco-mòbil ni un «botellón», els caps de setmana torna a casa els diumenges de matí i dorm tot el dia fins l'hora de berenar i ara, en el darrer Halloween, borratxo i vestit de vampir, va contribuir a embrutar els carrers de la ciutat. Quan el tiren de l'institut no té intenció de continuar estudiant ni de ficar-se a treballar. És molt feliç.

La pensió de jubilació de Jaume depèn de Cristian i els seus companys.

facebook twitter enllaçar comentar