La pedagogia i el mètode experimental0

Lectures (500) 02/03/2010, 09:40  |  dBalears.cat. Xesc Bujosa

Entre els comentaristes on line que tengué l'article de la setmana passada n'hi hagué un que em demanava que fos més valent i que, en les meves possibles controvèrsies dialèctiques, abandonàs l'estil excessivament respectuós i cortès que -deia- em caracteritza. A aquest amable i inútilment encoratjador lector, li he de dir que abandoni tota esperança, que m'hi feren, covard, i que a la meva edat no crec que sigui possible canviar de tarannà. No solament això, sinó que cada pic que experiment la temptació de fer un acte de valentia em ve al cap aquella frase del padrí d'un dels meus grans amics de Portocolom, en Jaume Porcel, que assegurava amb gran saviesa allò de "val més que diguin que ha fuit que no que hi ha quedat". Hauré de seguir, per tant, irremeiablement amb el meu estil, no sé si educat i cortès -tant de bo que sí- però en tot cas covard. Els meus models no foren mai Chamaco ni el Cordobés, sinó Rafael de Paula i Curro Romero.

En l'esmentat article, el de la setmana passada, vaig encetar, quasi sense voler, un tema un poc espinós: la consideració que tenia la disciplina de la pedagogia entre els analistes de la ciència. No ho vaig fer -em podeu creure- amb la més mínima intenció de molestar ningú, ni tampoc en una mena de defensa de la meva especialitat. Si ho vaig fer, fou, com quasi sempre, per intentar entre jo mateix i la col·laboració dels meus possibles interlocutors aclarir-me un poc les idees i contestar una pregunta pròpia de la meva disciplina: com ha estat possible que els professionals d'una matèria tan poc sòlida i tan poc científica com la pedagogia hagin aconseguit el poder universitari, social i fins i tot econòmic de què aquí gaudeixen? Aquesta és exactament la pregunta. Perquè -hi insistesc- la manca de solidesa epistemològica no és cosa fàcilment dissimulable. No seria honest, per aconseguir-ho, amagar que els plans i les lleis d'educació se succeeixen escandalosament uns als altres sense que hi hagi acord sobre els seus resultats.

Quan hi ha casos de fracàs escolar individual o col·lectiu, hi ha tantes opinions, tants de diagnòstics etiològics, com pedagogs consultis. Què pensaria la gent d'un hospital en què el diagnòstic d'una malaltia variàs absolutament depenent del metge que te toqui? O que els protocols terapèutics mudassin cada any? En les ciències dures, com la química, hi ha un gran consens sobre els significats de les paraules. Quan un químic empra la paraula oxigen, àtom, molècula, etc., tots els altres químics saben perfectament el que vol dir amb les esmentades paraules. Si, per contra, algun pedagog utilitza mots com educació, realització personal, desenvolupament, humanització, objectius personals, comprensió, etc., l'acord semàntic amb els seus interlocutors es quasi inexistent. Hi ha una manca absoluta de consens, cosa molt greu perquè la ciència moderna està basada en aquest concepte que anomenam acord -acord social, en el fons- i no en anar cap enrere i discutir una vegada i una altra el significat d'una paraula que ja s'havia donat per bo.

Pel que fa al mètode, s'ha de dir que la pedagogia encara no ha trobat el mètode experimental adient per poder contrastar o, almenys, comparar diverses teories o pràctiques. En el fons, cal convenir, a més, que la pedagogia és una branca de les neurociències, aquelles disciplines que tenen com a objectiu, quasi impossible, intentar aclarir com interaccionen milions i milions de neurones per explicar, així, com es produeix aquest fenomen autènticament astorador i fascinant que és el pensament humà. Així, sense coneixements fonamentals on basar-se i sense mètode, la pedagogia es converteix en un coneixement purament especulatiu. Idò... per què té tant de predicament, tant de prestigi, tant de poder? Algun col·lega de la UIB, un col·lega que sap xiuxiuar als èquids, m'ha dit que la raó de la confiança que inspiren, aquí i al poder, els pedagogs és deguda que en el fons són unes bellíssimes persones. Li he dit que jo també ho era, molt bona persona, i que miràs on estava: a five hundred miles de tota casta de poder. Aquesta no pot ser, per tant, l'explicació.


facebook twitter enllaçar comentar


Tornar a la pàgina d'inici

Comentaris

Sense comentaris.

Afegir comentari

S'ha d'estar connectat per publicar un comentari.

Espai Personal Wiki Suport Twitter Facebook Youtube
Qui som què fem

Contacta'ns

Pots contactar amb nosaltres a la seu central o a qualsevol de les nostres seus territorials

Utilitzeu el Servei d'Atenció al Professorat per a consultes.

Política de privacitat i avís legal