Estem malament i podem estar pitjor0

482 06/04/2010, 08:56    Diari de Girona. ALFONS QUINTÀ

Fa pocs dies vaig assistir al casament d'un vell i bon amic meu. Va tenir la distinció de posar-me al costat del més alt responsable d'un gran conjunt d'escoles privades. Deliberadament, no en dono detalls. Mai no complico la vida a persones que, per desgràcia seva, han de tenir tractes amb el món politicoadministratiu català, on els ganivets estan ben esmolats.

Em va explicar moltes coses útils, que aniré exposant. Confirmaven el que ja sabia, de fonts de l'ensenyament públic i de polítics amics, dites a cau d'orella. Periòdicament tracto el tema -o el funeral- de l'ensenyament a Catalunya. Ara n'estic acumulant dades, com també ho faig respecte a dos altres immensos funerals: el dels mitjans de comunicació de la Generalitat -en particular TV3- i el dels Mossos d' Esquadra.

Obligat a servir a l'actualitat, uso aquests grans drames per afinar una pregunta clau: Si Mas esdevé president de la Generalitat ressuscitaran aquells tres cadàvers o bé seran enterrats més profundament? Els fets i les fonts em mostren un predomini clar de la segona possibilitat. La conversa en l'àpat matrimonial va tenir idèntic sentit, del tot pessimista. Per estimular el meu informador, vaig afirmar que algunes fonts m'havien dit que Mas podria tornar a designar consellera d'Educació Carme Laura Gil, que ja va ocupar el càrrec entre 1999 i 2003.

El meu interlocutor em va respondre que ja ho havia sentit i que estava esvarat. "Gil va ser i tornaria a ser pitjor que Ernest Maragall", va dir-me textualment. Atès que el germà de l'expresident de la Generalitat no ho ha fet massa bé -cosa que ell mateix va assumir en un recent i famós article- resulta que estem ben lluïts.

En la meva excursió informativa, ha resultat ser general el sentiment que les coses encara poden empitjorar. El primer sorprès he estat jo mateix. Juro que em vaig capbussar en els tres temes esmentats amb el desig de trobar alguna esperança. En sentit general, volia esbrinar si el canvi electoral podia aturar la davallada de la cultura, i ja no diguem del pensament, en la qual el nefast conseller Tresserras, ha seguit el sentit dels desastres encarnats pels seus predecessors, fossin de CiU o del PSC. No he sabut trobar una escletxa, un nom, una petita reforma, una voluntat de superació d'una petita cosa (però amb intencionalitat de futur), ni cap enfocament que no sigui un sofregit de carrinclonades. Els polítics més amics, de colors diversos, cada vegada els veig més marginats i desesperançats. Ens deixem, l'un a l'altre, l'espatlla per plorar-hi.

He escrit centenars d'articles sobre el món arabomusulmà i també sobre el terrorisme islàmic. Fins i tot en els pitjors moments del pitjor passat -per exemple quan vaig estar a l'Afganistan dels talibans, però també del comandant Ahmed Massoud- hi trobava vies d'esperança, veus de racionalitat democràtica, de pensament modern i autèntics amics que em permetien albirar un futur que ara ja es veu, en especial després de les recents eleccions a l'Iraq.

Aquests comicis han fet miques les monstruositats proterroristes -perdó "proinsurgència"- que ha estat vomitant durant anys TV3 i tota la ultraesquerra casolana. Per això ara callen. Arriben moments en què cansa denunciar tanta bajanada i tanta mala baba. No està al meu abast assolir que aquest país deixi de caracteritzar-se per la facilitat i la impunitat amb què es poden dir bestieses, per marginar arguments racionals i moderns.

Com que Mas no piula -i potser no pot piular- tots els responsables dels diversos processos que ens han portat on estem es volen refer una virginitat moral. Desitgen continuar remenant les cireres. Aquests responsables van des de Jordi Pujol (que ja és buscar ben a la dreta) fins a la ultraesquerra més delirant.

És el "cattocomunismo" de la ben fallida "Primera Repubblica" italiana, elevat a l'infinit, malgrat que en el catolicisme constantinià apareixen xacres sexuals immenses (sense que això ni el porti a considerar la possibilitat del casament dels clergues) i el comunisme hagi esdevingut, amb Chávez, un espectacle de circ, assumible només per terroristes, per tarats mentals o pels informatius de TV3.

Ara bé, entre aquells dos extrems cada dia hi ha més persones que defugen una i altra carrinclonada. Es tracta de persones normals, que es debaten entre el desig de trobar una feina i el de no perdre-la. Voldrien que polítics i intel·lectuals -els primers molt ben pagats, així com la part dels segons que ha optat per servir a alguna cort partidista- els aportessin una visió del món que lligui amb les dominants a Europa i a tot el món democràtic. Per ara, Artur Mas no hi ajuda ni ho vol fer, mentre que en el PSC no hi ha més remei que esperar a la liquidació d'una empresa fallida anomenada tripartit i d'un ultraesquerrà de cognom Zapatero.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici