La tardor de l'autòcrata0

673 22/04/2010, 09:32    Xavier Massó Aguadé. Delegat d'ASPEPC·SPS.   #Opinió, #LEC,

L'actitud d'algú que sap que se li acaba el temps depèn de molts factors. Un d'ells, sens dubte, és la seva talla moral. Molts dels antics reis, quan veien que la seva hora s'acostava inexorablement, acostumaven a obrir les presons i miraven de fer-se perdonar. Alliberaven els presos i retornaven les propietats que havien confiscat en vida. No per obtenir el perdó dels homes -això els era ben igual- sinó el d'aquell qui els havia de jutjar inapel·lablement. D'altres, en canvi, com més conscients eren de la imminència del final, més perseveraven en la seva crueltat.

La història en va plena. “Per més que en matis, no es trobarà entre ells el teu successor” li va dir Sèneca a Neró.

Els sobirans d'antany retien comptes davant de Déu, els d'avui en dia davant les urnes. El conseller Maragall té una cita amb les urnes d'aquí a ben poc. I sap que el seu temps s'acaba. Toca fer les maletes. Com actua el conseller davant d'aquesta perspectiva?

Durant els quasi quatre anys que han tingut de mandat, Maragall i el seu equip han implantat un model d'aniquilació de l'ensenyament públic que, a hores d'ara, no deixa cap possibilitat de marxa enrere a curt termini. La seva obra, per tant, hom pot dir que està força consolidada. I tant per bé com per mal, segons qui jutgi, ningú li podrà negar la seva responsabilitat i protagonisme. Maragall ja s'ha fet el lloc que volia a la història: és el conseller de la LEC. I ara que els últims granets de sorra s'escolen pel coll d'un rellotge que ja no es pot tornar a girar, per què s'esmerça tan obsessivament en la persecució d'un ensenyament públic ja pràcticament desballestat gràcies a la seva gestió?

Per què, en ple coma polític, irreversible i terminal, Maragall segueix a tort i a dret atacant l'ensenyament públic de manera tan immisericorde? Ja s'ha carregat el batxillerat nocturn i ha liquidat, per privatitzar-los després, cicles formatius amb tanta matrícula que no donaven l'abast. Ja ha fet una LEC que consolida a Catalunya un model en el qual l'estructura educativa pública queda com a residual i subsidiària. També té en camí un decret d'autonomia de centres -que serà de tot menys autònom- i un de direccions que converteix els instituts en mandarinats protofeudals. I tot això ho ha aconseguit amb el suport incondicional dels seus congèneres polítics, fins i tot d'una oposició que s'està fregant les mans i amb la cobertura entusiasta d'uns mitjans de comunicació que, cal dir-ho, seran qualsevol cosa menys independents. Qui paga mana, deu ser això.

El balanç de la gestió de Maragall al capdavant de la Conselleria d'Educació presenta un saldo inequívocament exitós des del punt de vista de l'assoliment dels objectius que s'havia traçat. Això amb independència, evidentment, de la valoració que hom pugui tenir d'aquests objectius. Té raons per sentir-se satisfet, com altres les tenim per sentir-nos frustrats. Per què, doncs, no ha optat per la mínima serenor terminal adequada a la seva situació i, en comptes de tranquil·litzar-se, segueix suprimint línies de batxillerat a la pública amb un acarnissament que evoca inevitablement els moments agònics dels tirans més execrables?

No sembla que Maragall sigui dels que entenguin l'advertència de Sèneca. No és l'únic: Neró i tants altres tampoc ho van entendre mai. Ens veiem a les urnes, Conseller.

facebook twitter enllaçar comentar

Tornar a la pàgina d'inici